#9

A Canet encara no era l’àvia. A Canet era l’Assumpta. Si de cas es podrien citar alguns renoms pels quals tothom la coneixia però no aportarien res a la història i prendríeu una cosa per l’altra. A banda que, als pobles, ja se sap. Tampoc no us penseu res de l’altre món, ara. No és que no es pugui dir ni res per l’estil, només que aquí qui mana sóc jo i vull encetar el relat simplement recordant-vos que, a Canet, l’Assumpta encara era l’Assumpta i no l’àvia que podríeu trobar passejant la Maria pels carrers de Reus. I valdrà més que no us comenci a parlar de la Maria perquè aleshores sí que no ho acabem. Anem per feina que es tracta tan sols d’un retrat curt d’un dels meus personatges. De tota manera (deixeu-m’ho dir) la Maria és una nineta encisadora amb el poder fantàstic de convertir el temps en records i això, a aquestes alçades, ja ho explica tot. En fi.

L’Assumpta és jubilada. No sigueu tafaners. Per què la voleu saber la professió que tenia? Això no obstant, em permeto de filtrar-vos que sempre ha pintat i que domina aquesta nostra llengua amb una naturalitat clamorosa. Feu el que vulgueu, jugueu a l’endeví o continueu llegint. Sentir-li la veu, de fet, és com tastar el cafè just l’instant després d’abocar-hi el sucre, quan encara us podria escaldar però no te’n pots estar. No són les paraules que fa servir o la mena de discurs on les trobareu, sinó la manera com li pertanyen quan les deixa anar a passejar i aleshores somriu i aleshores riu i aleshores, no falla, tornen amb ella per a ser dites altra volta. I es mig amaga rere aquesta clenxa rebel tan fina i tan blanca que recorda l’Assumpta que corria per Canet quan estava tot per fer i ningú havia aixecat encara les llambordes per trobar-hi sorra de platja. Potser és aquesta lleugeresa dels cabells que es converteixen en cascada esquitxant-li el front que em permet imaginar-la empaitant companys de trapelleries pels jardins de la Misericòrdia, però m’ho invento com m’invento tot, quan gargotejo aquesta llibreta i per això sé que no són veritat aquestes bajanades que us explico. O potser sí. Si més no, ho podrien haver estat. Perfectament. Jo la vaig conèixer abans d’ahir, com aquell qui diu. Tampoc no era àvia encara, però poc li faltava.

El primer cop que va dur la Maria a Canet feia tanta calor que l’ombra s’amagava. Les terrasses eren plenes amb la gent que fuma i la gent que es deixa fumar però, com que encara no havia arribat l’estiu, el poble no feia soroll de turista i el vent recordava només les músiques conegudes. Va demanar una cervesa i va obrir el llibre que llegia. La nena s’havia adormit i senyorejava les pestanyes a qualsevol que les pogués aguantar, de manera que l’Assumpta va aprofitar el descuit per encendre una cigarreta i avorrir la xafogor amb l’escuma de l’ordi. I entre pipada i pipada que aixeca el cap i el veu. Igual de cepat. Com si hi hagués esquenes que s’haguessin dissenyat per carregar històries. Igual de llarg. Com si la mida d’un pogués avisar-te del perill que carrega. Li coneix els ulls. D’un blau que arrossega les ones cap a la platja, uns ulls per fer mal, fins i tot quan no et miren, fins i tot ara que no es pot negar que s’han fet grans, que ja han vist el que els tocava de veure. Líquids. El vestit fa la cosa. Sobretot quan l’has dut a totes les festes. I tanmateix, ella ja no és capaç de tornar a la novel·la. Ja no hi haurà manera que s’escapi d’aquest conte. Potser és per això que s’assegura de dur les ulleres de sol posades. No el vol veure. El vol mirar. Després de mitja vida sense saber-ne res, és possible que hi tingui dret. A mirar-se’l, vull dir.

Ell no la veurà perquè ja tira riera amunt. Ha creuat la plaça amb aquella parsimònia que l’edat et permet. L’edat i el vestit de fil. Com és que ningú m’ha dit que és al poble? Però de seguida s’adona que no hi ha ningú que hi pogués trobar un motiu per comentar-li que ell ha tornat. Si és que ha tornat. Ningú que no siguin els pins o les maduixes, ara que els clavells ja no hi són. Es deu estar a la casa del carrer Ample. I pensa si ell també deu fer servir el correu electrònic. Encara que, ben mirat, tampoc no gosaria enviar-li res. Cada cop que engega l’ordinador li entra un virus. Tampoc no hi ha massa res a dir, oi? Que no ho van dir tot? Que no ho van callar tot? Quins acudits, es retreu. I encén la tercera cigarreta. O la quarta. I ell encara és el punt de fuga. I la nena encara dorm. I la cervesa ja és calenta. Potser se li ha mort algú. Això potser sí que ho sabrà esbrinar. I mira de recordar el país on se suposa que havia de ser. Si més no, que ella sàpiga. Però no té el cap per pensar i això la fa sentir tan ruc que obre el llibre i fa veure que llegeix. Fins que es cansa que totes les frases parlin d’ella i tanca el llibre, l’enfonsa a la bossa, paga el beure i s’aixeca d’una revolada empenyent la cadireta de la Maria en direcció contrària. A la d’ell, s’entén.

Per celebrar que l’estiu s’escolava sense remei, havien preparat un sopar a l’aire lliure al castell. S’havien esmunyit pels jardins en un racó que només ells coneixien, des d’on la remor del mar els emparava la clandestinitat. De fet, un dels amics era parent dels amos, així que el risc era molt més controlat del que pretenien. Xerraven de política. Tothom xerrava de política en aquella època. Sobretot els joves, com ells. Ell s’hi havia afegit a darrera hora perquè els cosins l’havien convidat. Encara parlava amb aquell accent dels americans que tornen i defensava unes postures tan allunyades de les d’elles que es va trobar, de sobte, escoltant-lo amb més atenció del que hauria volgut. No hi podia estar d’acord de cap de les maneres però, així i tot, gaudia amb la seva resolució, amb el fervor amb què es defensava dels atacs de la majoria de la colla. Duia una barba impròpia d’algú de la seva edat i els seus cabells de palla. Seia recte, com si dugués una estaca clavada a la columna i no sabia on posar aquelles cames tan llargues. A cops s’aixecava i gesticulava amb violència, però de seguida tornava a seure i amollava la veu com si fos a punt d’explicar secrets d’estat. El petit de can Matoti va tenir l’acudit de posar en marxa el pickup i la conversa es va anar esbravant, perdent-se com si haguessin tret el tap de la banyera. L’Assumpta patia pel volum de la música. Ella era la més petita del grup i s’havia mig escapat per pujar a Santa Florentina amb els altres. Potser per això no gosava ballar. Ell tampoc no ballava. Segurament s’havia quedat a mitja argumentació i es diria que encara hi donava voltes. Es va encendre una cigarreta i li va oferir a ella cridant-la pel nom i allargant el braç fins a toca-la. Ella no va saber dir que no per bé que no havia fumat mai i se li va encendre la cara quan la maleïda tos del principiant va revelar el seu secret. Els ulls d’ell van somriure i, encenent-se una altra cigarreta, va encetar una conversa que es va estirar eternament fins que algun dels brètols l’afità proposant de baixar a la platja i van aixecar el campament. En les corredisses, es van quedar els darrers de la fila i només la nit es va adonar que ells dos anaven agafats de la mà. Només la nit, i encara, sap que abans d’arribar a la sorra ella el va besar entre un silenci i un altre.

Ara la Maria s’ha despertat perquè mai no es recorda de posar el mòbil en silenci, perquè el maleït aparell s’entossudeix a jugar a l’amagatall per tots els racons de la bossa i continua cridant la seva melodia insolent que només decideix aturar, curiosament, just al moment que ella per fi l’ha caçat i ja el té a les mans. S’està de deixar anar tots els renecs que li vénen al cap perquè la nena se la mira amb aquells ullets perversament innocents i continua empenyent la cadireta riera avall fent-li festes a la criatura. Quan arriben a casa, ella s’asseu a la cuina amb la princeseta a les cames i es veu a la porta del forn, l’àvia gronxant la néta. Se li escapa una cançó de falda que la Maria agraeix amb un ball que les remou senceres i un cop d’aire permet que les cortines s’apuntin a la festa.

L’endemà ell no era a l’Espanyol com tots els altres. No va preguntar, però va sentir que el de ca L’inventor deia que la família havia marxat a primera hora. I ella va riure quan els altres encetaven una picabaralla per qui l’havia fet més grossa aquella nit passada. Quan a l’estiu següent ell va tornar, encara un pam més alt, ella ja festejava i l’altre va començar a fer el ruc amb una divorciada estrangera que ensenyava els pits a la platja. De tota manera, sortien ells dos a passejar converses pel pinar que ningú coneixia i tornaven a punt per abraçar-se amb els seus a la cantada d’havaneres i obrir les boques d’”os” i “us” pels castells de foc. S’escrivien algunes cartes, tampoc tantes, durant l’hivern i ella li recomanava lectures que després ell comentava, o criticaven els del poble, que mai no canviarien. Si algun estiu ell no venia, ningú entenia que ella gairebé no baixés a la platja i el mateix any que ella es va casar ell va venir a passar la Setmana Santa al poble amb la seva promesa, una nina de mel i mató. Però encara feien alguna pipada a primera hora quan ell sortia a córrer i ella anava a buscar el diari. Ell es posava els dos cigarrets a la boca, els encenia alhora i tot seguit ella n’hi prenia un i parlaven de tot i de res fins que la Pubilla de la Costa els recordava que les hores no els pertanyien. I hi va haver un any, ella encara hi vivia, que ell ja no va tornar a Canet.

Pentina la Maria i tornen a sortir. De poc que oblida que volia dur-la a sentir contes a la biblioteca. Ja sent la Cristina demanant a la mainada que obri la capsa màgica i tregui la pols a les orelles d’elefant.

#8

Deu fer, com a mínim, vint minuts que és aquí assegut. Impassible. És el primer cop que ho fa d’aquesta manera. Havia sentit a dir que la gent ho feia, que era habitual, però ell no ho acabava d’entendre. Són maneres. N’és conscient. Que cadascú baixa les escales com vol. O com pot. I malgrat tot, ell té tota una altra rutina que mai no passa per seure a esperar. Té paciència, no em mal interpreteu. És l’home més pacient del món, ell. Però la contemplació comporta un temps i li han ensenyat que el temps és fet d’or, que no s’ha de malversar. Que el temps no torna. Prou que ho sap que, de tota manera, amb els anys, un s’adona que tot és molt més relatiu i precisament el temps n’és l’exemple més clar. Ha acabat per entendre que seure no sempre és mandrejar, que menjar no és un simple acte reflex per alimentar el cos, que veure i mirar són verbs que parlen dels ulls però de formes tan diferents que un se’n faria creus. I per això ho ha provat. Ha agafat l’indispensable i ha vingut a trobar el lloc escaient. Ha girat a dreta i esquerra, dret i assegut. Ara diria que ho té; podríem dir que ja és a punt i ,fins i tot, s’ha plantejat  de començar d’una vegada per totes, però encara respira fondo i continua esperant que el moment arribi per ell mateix, com una carícia o com un cop de puny; però que arribi.

Ha esmorzat com cada dia i ha anat a fer una passejada, també com cada dia. En Josep, com tants altres jubilats, ha fet de la passejada un ritual i un art. Potser no és un atleta i no avança a la velocitat de la llum però les cames funcionen prou per dur-lo tota la setmana a caminar d’una punta a l’altra. A l’estiu, aprofita que són a l’apartament per canviar l’empedrat de la ciutat per aquesta sorra fina, que li omple els ulls cada matí. Abans es descalçava però ara ja no; que un dia es va clavar alguna cosa —la naturalesa de la qual encara està per acreditar— que el va deixar a mig gas, ben bé una setmana. Ell sempre ha estat un home actiu. No sé si us podria enumerar els projectes que ha endegat i les iniciatives en què s’ha implicat tots aquests anys, sobretot perquè no crec que tinguéssiu temps de llegir-los. Mai no en va tenir prou només de la feina en aquella entitat financera. Li calia fer i desfer, xerrar amb els d’aquí i conversar amb els de més enllà, anar d’una banda a l’altra, enriquir l’ànima. Fins i tot quan la canalla era petita i els dies es mesuraven en unes altres coordenades, allargassava vint-i-quatre hores tant com podia. No cal dir que eren altres temps, que les presses eren presses d’anar per casa comparades amb les bogeries d’avui dia i que la ciutat ha canviat de cara completament. Ja no es coneixen tots o, si de cas, no com abans. Que els companys s’han fet grans i la majoria no estan per romanços. Els que hi són. Alguns, no cal dir-ho, han començat a faltar i han evidenciat que ells ja són a primera línia de foc. Però mentre el cos i el cap aguanten s’ha de tirar endavant, què dic tirar endavant?, s’ha d’anar a totes, pensa. I recorda fa uns estius quan de sobte el cos li va dir prou i se li quedà quiet. Una part d’ell mateix que no responia, s’amotinava anguniosament i no estava per orgues. La seva mateixa pell, una meitat de boca idèntica a l’altra meitat Però se’n va sortir. Com no podia ser de cap altra manera.

La ratlla que fa el mar es baralla amb la ratlla que fa el cel. O potser no es barallen, potser és només que s’han fet amigues i juguen a confondre’s i compartir tonalitats igual que aquests brivalls vora l’aigua que aixequen castells amb una pala i un cubell descolorit pel sol. La platja encara és mig buida. Les vacances es lleven tan tard com poden. I encara. Una petita embarcació dibuixa perfils d’escuma tan fràgils com una respiració d’abans-d’ahir. Van fer malbé el retrat de la costa tant com van poder i, encara així, continua essent un paisatge increïble que el corprèn cada matí. Repassa les edificacions per l’època que devien ser construïdes i de l’alçada de cada pi en fa una mesura. Hi ha coses tan lletges que no s’explica com les deixaven fer. No pot ser pas feliç una família passant l’estiu en disbarats d’aquesta categoria, ni empaitats per l’excusa de la salabror! S’hi està bé, aquí, a mig asseure, es diu. I es guaita les mans encara al seu lloc. I es guaita les cames, amb els peus ben clavats a terra. Té una vida seva, ben a la seva mida. Una vida que li pertany, una vida que, vulguis o no,  haurà merescut. La seva.

I pren el llapis. El fixa davant dels seus ulls i mira. No sap del cert si serveix per res, però ho ha vist fer i ara ho prova. Calibra perspectives, basteix impressions. Davant seu, entre el llapis i la panoràmica dels seus estius, una tela de primera comunió. Ni gran ni petita i vestida de blanc a punt pel compromís. Fa quatre ratlles i la perverteix. Res decidit. Res prou cruel. Fa servir la traçada més àgil de què és capaç i, conscient de la seva certesa, encara gargoteja una altre feix més. Comença així una obra?, es demana. I torna a fer seu l’horitzó apamant-lo, reglant-lo, empetitint-lo al rerefons de la seva retina. El llapis només juga amb dos colors i tanmateix composa universos cromàtics inabastables amb habilitat. No us espanteu. Té les pintures a punt i els pinzells i la caixa sencera amb els elements necessaris que l’ocasió requereix. No obstant això, aquí assegut, guaita els primers dibuixos dels seu llapis i s’adona que el mal ja està fet, que no hi ha volta enrere, que ha esquitxat la tela de vida només de ratllar-la amb un llapis del dos —un bastó innocent amb bata d’escola que no en té prou, que en vol més. I ara s’inventa unes roques i ara prepara un banyista que no gosa, que és tan freda l’aigua com si fos plena de blau. I somriu. S’ajusta aquestes ulleres de pasta i acluca els ulls per somriure.

Perquè d’això que avui ha provat en diuen “sortir a buscar tema”. Com si calgués. Com si no fos tot ple d’assumptes per resoldre. I pensa en la novel·la de misteri que va escriure fa una eternitat, durant la qual ningú que l’hagi llegida, n’ha resolt l’enigma. Un sopar s’hi va jugar, un bon sopar. Res. Ni així. Tothom, és curiós, pensa que no pot ser tan complicat, que tan bon punt l’hagin llegida seran ells qui descobriran l’assassí. I assaja un somrís —com l’entremaliat que no va tenir prou temps de ser de menut— tan segur que no haurà de convidar ningú, com del seu nom. I no hi ha trampa, ni canvis a darrera hora. Allò que es veu és el que hi ha. Però no l’encerten. I torna a remugar: Assumptes per resoldre. El món en va ple. Ja veus. Per què els fills no són mai com un pensa que seran? Per què no es converteixen en allò que un havia planificat? Per què la força d’esperit no lliga mai prou amb la força de la pell? I ja posats, què li passa a la pell que ja no tiba i esgarrapa el dies? Per què no el van poder tenir ells un Barça com aquest que vesteix el futbol de blau i grana? Per què es penja sempre l’ordinador en el pitjor moment? I les impressores, què es pot dir de bo de les impressores? Quins deures presentarà per al taller d’aquest dijous? I s’adona que el mecanisme continua en marxa, que potser tots aquests assumptes, encara per resoldre, n’omplen el dipòsit i es presenten sense avisar durant la pintura, com un exercici de solitud tan dolç i sever, la maquinària dels pensaments que cadenen lògiques invisibles, les mateixes que ara el fan creuar i barrar la tela amb un blau que encara taca del dret i del revés i, de sobte, tot recomença.