En
Ramon va guanyar un concurs literari. Enteneu-me, no és que sigui el primer. De
fet, ja va pel setè certamen premiat si obviem el concurs de la Coca-Cola i els Jocs
Florals del Centre Cívic que ha monopolitzat els darrers quinze anys. Passa,
però, que per algun lloc hem de començar el relat i s’escau que sigui justament
explicant-vos que en Ramon va guanyar un concurs literari. D’això fa ja set
mesos, dues setmanes i tres dies i no us diré ni el nom del premi en qüestió ni
l’entitat que l’organitza, tenint en compte que veureu que en el paper
estel·lar d’aquesta història res hi té a veure.
De
tota manera, és cert que hi havia un cert salt qualitatiu. El guardó consistia
en una quantitat important de diners i la publicació de tirada llarga en una de
les editorials més prestigioses del país. A més, entre els membres del jurat hi
destacava el nom d’un dels seus escriptors preferits, en Martori. D’entre els
vius, s’entén, perquè en Ramon sentia una certa predilecció per autors
traspassats, teòric com era i aquell en devia ser una clara excepció. Viu i del
país. L’altre enamorament literari creuava el mar i es perdia a la pampa. Mira,
tothom té les seves dèries.
Anem
al gra. El seu es tractava d’un recull de poemes que havia relligat pessigant
d’aquí i d’allà el disc dur del seu ordinador vell. Ja ho té això, en Ramon, es
proposa jocs i reptes que només ell coneix. De fet, si algun dia us l’heu
creuat pel carrer i us heu estranyat de veure com l’home reia animosament tot
sol, no patiu, probablement s’havia jugat l’últim puret que li quedava a si era
capaç de trobar ―abans d’arribar a la pastisseria de l’altra vorera― tres
paraules bisíl·labes que comencessin i acabessin amb la mateixa vocal i que
juntes configuressin una unitat lògica, per exemple. Ell és així. De lletres.
De lletres pures. El que us deia. Un recull de poemes als quals havia atorgat
una unitat conceptual suficient per entregar-los com un cos tancat. En
recopilar-los, s’havia adonat que tots donaven voltes d’una manera o altra al
tema de la mort accidental, així que en reestructurà la mètrica d’alguns, de
tal manera que aquesta accidentalitat es traslladés a la forma, igual com es
presentava en el fons.
Content
per aquest digne treball de refregit, envià els originals respectant
escrupolosament allò que dictaven les bases i se n’oblidà pensant que, total,
ja estava fet. Naturalment, li vingué a la memòria el mateix adagi llatí que
ara us ve al cap i que hom fa servir per expressar aquesta idea però, com li
passa sovint, el pensament se li trabucà i no hi va haver manera d’ordenar i
declinar convenientment les tres maleïdes paraules. «Que sigui el que Déu
vulgui!» ― va acabar dient-se en veu alta, mentre tornava de correus i una noia
de cabell blanc i recollit elegant se’l quedà mirant compassivament. I se
n’oblidà.
Va
tornar a les seves classes a secundària i al Taller de lletres de cada dijous.
Aprofità per casar-se i visitar la tieta Carmen de l’Argentina. Exercí el seu
dret a vot a les darreres municipals i gosà finalment deixar-se aquella mitja
barba romàntica i bohèmia que feia joc amb el barret que sa mare li havia
regalat pels trenta i que, fins aleshores, havia col·leccionat pols al
penja-robes de l’entrada. Prologà dos llibres de companys i amics. Un li
agradava força i l’altre més aviat poc. Presentava el segon a l’Ateneu, el dia
que van ingressar d’urgència al seu pare i, ja veus, se’n va haver d’excusar.
També accedí a compilar una edició més aviat barroera i mal traduïda d’uns
contes inèdits de Borges que, ara que hi penso, encara no han vist la llum. En
fi. Havia tornat a les seves rutines i
se n’oblidà completament.
Algun
cop, per veure’n l’efecte, en llegia fragments als seus alumnes. Aleshores
quequejava i ensopegava amb un signe d’admiració aquí, o bé una coma furtiva
allà. No més de l’habitual. I als altres no els era nova la seva poca ortodòxia
i escoltaven amb admiració els versos estripadament romàntics d’en Ramon que,
en acabar, somreia, es ruboritzava lleument i perdia el fil de la conversa,
sense deixar de rumiar. Que si segurament aquella no podia haver estat la
versió definitiva, que si hi calia encara algun retoc, una subtilesa, una ombra
retòrica que només s’endevinava. Naturalment, els oients aplaudien
fervorosament i elogiaven el poema fins que ell canviava de tema i procurava
tornar al confort de la teoria.
A
casa, penjava el llapis, prenia el violí i s’entotsolava amb les sonates i
partites per a un violí sol de Bach. N’assaboria especialment la gran xacona de
la segona partita i pensava en Mehunin i Perlman. Estimava el soroll d’aquelles
cordes a qui havia traït temps enrere, quan va prendre les lletres en
matrimoni. Però tampoc no es podia estar de tornar a la caixa d’avet sempre que
podia, com qui torna a una amant que es fa vella esperant, però que no guarda
retrets, que guarda només la música i ofereix el barbaquí perquè s’hi encaixi
mandíbula i clavícula, a poc a poc, sense pressa, encara que sigui només una
estona, per petita que sigui, en què ella i tu tornareu a ser un.
Però
un dia el truquen i li recorden el llibre de poemes que va enviar a les armes i
ell ja veu per on van i mig somriu. Li expliquen que està entre els finalistes
i la paraula l’emociona. Diria que li ha pujat el sucre perquè se sent marejat,
així que s’asseu a la butaca i escolta les indicacions de la veu dolça. El
veredicte final no se sabrà fins a la nit abans del banquet, al qual se
l’espera amb vestit i corbata. I a ell, ja se li escapa el pensament cap a
l’armari. Repassa les camises decents i en descarta tantes que no sabria dir si
no li convé anar de compres. Pel que fa al vestit ho té clar. Fetitxista i
mitòman impenitent no hi pensa renunciar, per atrotinat que estigui. La veu li
parla d’hores i confirmacions i ara ell es mira els peus i rumia en el fet que ningú ha parlat de
sabates i decideix que el toc personal l’haurà de concedir a aquest complement.
Una cosa és la literatura però una altra —igual d’important com a mínim— és el
vestit de qui la fa quan els flashos dels
periodistes l’assetgen amb les seves ràfegues.
De
seguida que penja, marca el número de la seva dona i li comenta, així de
passada, això que li acaben de comunicar. L’altra, que en estoïcisme no la
guanya ningú, comença una ofensiva de racionalitat: «Quants finalistes més hi
ha? Existeix la possibilitat d’accèssits? Ha transcendit si hi participa alguna
vaca sagrada? Hi haurà temps per refer-se i no quedar-se amb cara d’idiota
davant l’exèrcit de càmeres un cop diguin el nom del premiat? En fi. Ell
l’atura perquè el sucre se li dispara definitivament, o potser és la vergonya
de saber-se tan il·lús, de no haver-se ni plantejat cap d’aquells interrogants.
S’excusa. Queda per dinar i penja. Aleshores corre a servir-se un conyac que
reserva per les grans ocasions i s’encén un Mood
que degusta tancant els ulls i respirant fons. Finalista.
Fins
i tot en aquests temps de revolucions tecnològiques i de virtualitat portada a
extrems de ciència-ficció, el fet de publicar continua essent el clar objectiu
de la paraula escrita. En Ramon és poeta, d’aquí que presumeixi d’un món intern
que es desenvolupa indefugiblement amb el bolígraf a la mà. I una mica sí que
és cert. Una mica. Igual que és cert que l’escriptor busca lectors com oxigen per
a les seves fulles. Però la publicació sublima aquestes necessitats. El llibre,
un cop maquetat i imprès, un cop es fa realitat, converteix la ficció en una
cosa real. Una realitat, és clar, que porta el teu nom a la portada. De vegades
fins i tot una bona foto teva en la solapa interior. Es diu tan sovint que el
llibre té els dies comptats..., i tanmateix encara no li troben substitut. Ho
intenten, és cert. Però també es diu que poden arribar a molta més gent quatre
ratlles penjades a la xarxa i, encara així, cada dia els diaris tornen a omplir
els quioscos amb tones de paper. Ell vol aquest llibre. Vol formar part de la
llista d’autors que hom associa a l’editorial. Ho vol. I ara és finalista.
Es
censura. Potser ella té raó. Potser cal valorar la possibilitat que sigui, tan
sols, un dels embalums, un d’aquells farcits amb què s’embolcalla al premiat de
debò per tal de donar-li versemblança —igual que es posen figurants a una roda
de reconeixement. Però, què collons!, el seu recull era bo. Per què hauria
d’impostar ara una modèstia que mai no ha tingut? Recorda, en concret, una
sextina que havia confegit més com un divertiment per enlluernar els seus
alumnes dels dijous que una altra cosa, però que recollia perfectament el nus
del concepte. L’ubicà al bell mig de la compilació com la tornada en una cançó
pop. Una mena de single barroc que amb la seva forma deforma la resta fent-la
més gran. I els dits es mouen com fent anar un arc imaginari. El presagi de
l’èxit és l’èxit per ell mateix? La por del fracàs s’esdevé el fracàs mateix?
Ara és finalista. Que potser li pot treure algú, això?
Durant
l’àpat amb la seva dona, prefereix deixar
l’ego a casa i amb el peix de l’arròs només hi acompanya temes quotidians i
converses ocioses. Així i tot, ella el descobreix amb el cap a una altra banda
i ell s’ha d’excusar amb el sucre que el torna a tenir una mica fora de lloc, més
encara des que li van canviar la insulina. Òbviament, no li confessa que ja ha
començat a escriure mentalment el que ha de ser el seu discurs de recollida del
premi. Començarà amb un acudit ocurrent que encara està per venir i aleshores
deixarà anar la càrrega oportuna de transcendència, citant d’entrada Gonzalo
Rojas i després passejant dels clàssic com
Quevedo o Rimbaud als més nous com Casas o la Wittner , per acabar, és
clar, amb aquelles paraules de Borges que tant li agraden, tot allò de la
literatura de cada un i de tots. I la seva dona se’l mira i li llegeix els
pensaments com fa sempre. Es posa bé les ulleres, li somriu amb els ulls i li
agafa la mà. «Ramon, ja has pensat quines sabates et posaràs?».
En
Llurba, el seu alumne més avantatjat, el truca per anar a fer unes cerveses i
ell dubta perquè espera la trucada. L’endemà és el dia de la gala i el seu
telèfon encara no ha sonat com hauria hagut de sonar. Accedeix a beure amb
l’amic i surt de casa convençut que les finals només les perden aquells que hi
arriben. Accedeix a beure amb l’amic i surt de casa convençut que les finals
només les pot guanyar un i que la història només se’n recorda del qui ha
aixecat la copa. Entre la segona i la tercera botella, el mòbil tremola sobre
la taula avisant que un desconegut li vol alguna cosa i ell se’l mira, com
acusant-lo i s’encén un Mood i el
despenja. Ell, que no és de dir mentides, salta i crida i s’abraça amb en
Llurba només penjar i, pràcticament, canta que acaben de comunicar-li l’èxit.
L’Èxit, així, en majúscules. I l’altre, que no sap de què li parlen, li segueix
la corda esperant que en Ramon afluixi. Cambrer, una ampolla de cava! I l’escuma
de la victòria que esquitxa el mocadoret de coll de l’alumne avantatjat ―que
ara també salta i canta aliè a les mirades reprovadores dels veïns de taula.
No
se’n pot estar de dir ximpleries i riure potser massa fort. Beu més del compte
i la seva dona li va tocant la cama amb el seu genoll per avisar-lo que hauria
d’anar frenant. Però ell està exultant i no se’n sap avenir de ser on és,
assegut costat per costat amb algunes de les millors plomes del país i a punt
per tocar el cel literari. El seu ídol li entregarà el guardó. L’Escriptor en
persona. Repassa mentalment aquell discurs que fa dies que sap de memòria i el
reescriu una i mil vegades —com sempre fa amb tot el que li és propi. Veu en
Martori que puja les escales i s’apropa al faristol, s’escura la gola i comença
a pronunciar el seu nom al mateix temps que una remor de veus, que no coneix,
xiuxiuegen i els periodistes se li comencen a enramar a banda i banda i ell es
corda els botons de l’americana i se’ls descorda i se’ls torna a cordar i es
dirigeix amb pas decidit cap a l’escenari. L’Escriptor aplaudeix a mesura que ell
es va apropant i la resta de convidats a l’esdeveniment s’hi van afegint fins a
convertir el lloc en un estadi olímpic a punt per al salt. La glòria és a
tocar.
El·lipsi.
La
següent cosa que recorda és un trep al cap i una costella trencada, a conseqüència del desmai diabètic que omple les
seccions culturals de tots els diaris del país. La seva dona encara riu ara. No
se’n fot. Només riu. I ell se n’està perquè la costella el té ben acoquinat.
Repassen les cròniques i les fotos: en
Martori desconjuntat damunt del desmaiat, perquè ―no us ho perdeu― l’idolatrat
també va acabar sobre la catifa vermella. L’Escriptor va caure sobre l’altre en
intentar sostenir-lo quan en Ramon començava a perdre el món de vista. I passen
l’estona mentre la infermera no arriba amb la medicació del vespre. La fama té
aquestes coses. El cert és que ningú no oblidarà el seu nom per anys que
passin. Miraran de no riure. L’estudiaran seriosament i en faran comentaris de
text comptant-ne la mètrica i elogiant-ne el ritme, explicaran la segona
joventut de la sextina i la influència de la prosa críptica de Monterrosso en
els seus versos. Però, sobretot, recordaran el desmai, el desmai i aquella
clatellada que li haurà d’oferir, per sempre, la Immortalitat.
Exquisit i delicat. Trascendeix el vincle d'afecte i admiració cap el personatge. Absolutament lograt.
ResponElimina