#4

En realitat, que no s’hi ha dedicat sempre a ajustar els comptes? Es mira al mirall i s’agrada. No ho hagués dit mai que es veuria vestit així, però s’agrada. Li escau el color i aquesta costura a mida, mentre que la lletra brodada hi posa la classe. On és la diferència? Abans de jubilar-se, a la gestoria, ajudava els altres a fer que els números sortissin com cal. Els ajudava amb documentació empipadora o a aclarir-se amb Hisenda o amb tramitacions que els anguniejaven. La gent entrava amb un problema i sortia amb una solució. Aquest ha estat sempre el seu paper. És veritat que aleshores ningú no el veia com un superheroi sinó més aviat com un funcionari del sector privat, que enriquia el patrimoni propi a partir de les febleses alienes. Però ell, la seva tasca, la va desenvolupar sempre amb estricta cura per a l’ètica i la justícia.  Perquè l’ètica i la justícia sempre han tingut més d’una cara, no és això?

El dia que es va jubilar no es va jubilar. Tornava al despatx cada dia i s’encarregava d’expedients encara pendents i sovint sortia a saludar clients que ja no el buscaven igual que abans. Somreia, llegia els diaris, feia un cafè a la mateixa hora que sempre l’havia fet i s’interessava per expedients d’altres, aconsellant xifres i procediments. S’escolava en les reunions de dimarts a la tarda i guaitava fugisserament els documents de la safata de sortida. Ningú, que no fos de la seva gent, no hagués pogut assegurar que s’havia jubilat. I els seus tampoc no se n’haurien adonat, ja que el seu horari havia resultat invariable i el seu volum de feina potser encara era superior. De manera irrellevant, aleatòriament, i sense que ningú li ho demanés, es posava a tot arreu. Es va convertir en un cap insuportable, en el cap que tothom espera que es jubili, sobretot si ja n’ha arribat el dia.

Certament va trigar a adonar-se’n o potser és que no n’havia tingut mai la intenció. La cosa, però, va arribar al punt insostenible de no retorn. Sentia que havia començat a destorbar i que fins i tot la seva dona li buscava feinetes per tal d’esbocinar-li aquell seu fals horari. Però aquestes feinetes i no res era tot una, excuses que ell esbandia en un obrir i tancar d’ulls, acostumat com estava als encàrrecs de debò. De tota manera, a la fi, va deixar d’anar al despatx a les tardes. Fou una decisió dura i tràgica, però presa amb prou determinació. Allò s’havia d’acabar i seria ell qui ho acabaria. Provà d’exercitar-se com a avi d’una manera més professional una bona temporada, però els néts se’n van atipar que no els deixés respirar, ja fos amb regals o amb més deures de matemàtiques que la mateixa professora. S’hi havia abocat en cos i ànima i això, en determinats àmbits, està més aviat mal vist. Aleshores s’inicià en el model arquetípic del jubilat. Això és, passejava per la ciutat, xerrava amb altres jubilats que igual que ell passejaven i xerraven amb altres jubilats que, igual que ells, passejaven i xerraven amb altres jubilats que, igual que ells. En fi.

Un dia, al matí, no pas casualment, després de vestir-se amb roba un xic menys formal del que li és pròpia canvià la direcció habitual de les seves passes. Per comptes de vagarejar per places i construccions, d’apropar-se als altres jubilats afegint-se als planys i les discussions bizantines, es passà el matí caminant vers un objectiu prefixat, una direcció llunyana, aleatòriament escollida, que naturalment va assolir amb no massa esforç. I se’n sentí cofoi. Sempre ha estat en forma, ell; un home àgil que mai no ha descuidat el físic tot i haver-se passat la vida rere una taula de despatx, còmodament assegut. Però així i tot se’n sentí orgullós i no fou fins a l’hora de sopar quan, escoltant les notícies que parlaven —com sovint— d’economia, se’n féu al càrrec: No havia posat els peus al despatx en tot el dia. Ni un sol minut. El primer cop en tants anys!

L’endemà, directament es vestí ja per a un nou repte. Enlloc de les camises de sempre, va triar un polo així i, tot seguit, uns texans en comptes dels seus pantalons de vestir marca de la casa. Es calçà els mocassins més tot terreny que tenia i es llençà als carrers per tal d’assolir la seva nova fita. Arrencà d’entrada amb una passa lleugera que compassà convenientment amb braços i escàpules, tal i com li recomana el seu osteòpata a cada visita. Sense saber com, aquella passa lleugera es reconvertí en gambada precisa, en un ritme generós però encara relaxat. Quan temps feia que no corria? Tanta paperassa i tanta negociació li havien fet oblidar l’atleta coratjós que havia estat en l’adolescència. Com podia haver oblidat aquells dies de medalles penjades al coll? Després de l’entrenament, agafava la vespa i recollia la xicota a ca donya Maria, on aleshores donava classes. La seva dona. I respira. Escolta la melodia de la respiració que li fa companyia i li marca la cursa. No s’atura fins que deu haver fet ben bé dues voltes senceres a la ciutat, que es diu aviat. Aleshores, entra al primer supermercat que troba, agafa una ampolleta d’aigua i l’engola d’una sola glopada allà mateix, transgredint totes les convencions socials. Una glopada de campió. Paga la botelleta buida i surt fent un salt als quatre esglaons de l’entrada.

I, com aquell qui no vol la cosa, canvia l’hàbit del despatx pel de les curses. Es compra un xandall elegant  —no pot ser d’altra manera. Un de blau marí amb tres ratlletes blau clar a joc amb el color de les tres ratlles de les sabatilles. I es llença al nou món de la carretera. Deixa la ciutat i ara les llargues sessions, cada cop més ràpides, el duen a pobles que abans semblaven inabastables, si no era en cotxe. Poble rere poble sent els pulmons com s’eixamplen, com si aquells òrgans gaudissin d’una vida nova ara que, per fi, la seva existència s’amortitza tal com cal. Els cabells al vent. El gest felí. Les cames fortes i els músculs en la tensió justa. A les tardes, comença unes sèries al gimnàs del costat de casa. Hi havia entrat mig de visita un dia, abans de pujar a dinar, però aquell entramat de màquines complexes el van convèncer que calia engreixar un xic més aquell cos seu que tornava a fer la patxoca que mai no hagués hagut d’abandonar. No cal dir que era el tipus de més edat que doblegava el tors a l’aparell d’abdominals i, malgrat tot, aquella colla de joves musculats el tractava de tu a tu i hi intercanviaven consells i xerrameca, l’edat no semblava resultar-los cap problema. Les tardes, gimnàs. Els matins, carrera contínua per aquests mons de Déu. Els altres jubilats, en veure’l passar, es distreien un moment de les obres i el miraven amb una barreja de reprovació i orgull de raça. Però ell no s’atura. Corre i corre, tants metres com la vida li posi al davant.

Malauradament, l’endemà del seu aniversari, uns electricistes maldestres van descuidar uns cables al mig de la vorera; un obstacle invisible que ell, absort amb el cel net i clar i els seus pensaments ebris d’oxigen, no va saber veure, de tal manera que hi ensopegà aparatosament i anà a petar a terra tan llarg com és. A banda de quatre senyals i un set als pantalons, el cert és que el traumatòleg el felicità per la sort que havia tingut. Un trist esquinç. Però la dona se’l mirava amb la cella que només ella pot alçar d’aquella manera i el doctor aprofità l’avinentesa  per prescriure un repòs que a ell li sonà com una sentència. Embenat i amb una crossa, se’n tornà a casa. Allà, pres per l’abatiment, enfonsat, s’asseu a la butaca, posa el canal d’esports i esgota una setmana veient la canalla que brinca amunt i avall amb pilota o sense, dintre del seu aparell de televisió. Quina presó, un cos malalt!

Fou la dona qui s’encarregà d’inscriure’l al taller dels dijous, empesa potser pel record dels poemes que li havia escrit quan eren brivalls. La idea original havia sorgit per apartar-lo del seu atletisme recent reprès, però el cert és que a ell tampoc no li va desagradar la pensada. Depèn de com t’ho miris; que no ha fet sempre d’escrivent, ell? Sigui com sigui, els primers dies no el van acabar de convèncer. No era pas l’únic jubilat assegut a taula escoltant aquell marrec esprimatxat que teoritzava de literatura amb mots pretensiosos i estranys. A banda, què n’havia de fer ell de la resta del temps, si aquella colla de novel·listes només es trobaven un cop per setmana? Poc a poc, però, li va anar agafant el gustet. El mestre els proposava un exercici a presentar a cada nova trobada i a ell sempre li ha semblat que les coses o es fan ben fetes, o no cal que es facin. Els companys, comptat i debatut, eren maquets i llegien textos que es feien escoltar i reien molt més que no s’hagués imaginat en un primer moment. Tampoc no hi havia tants jubilats com això! Ell sempre havia escrit per a celebracions familiars i no cal dir que una de les seves passions ha estat sempre la lectura, així que és fàcil d’entendre que els altres bé que reien amb aquells girs enginyosos que ell inventava per a l’ocasió. Es comprà un ordinador nou i es posà al dia en l’intercanvi de correus electrònics que el grup havia posat en marxa en una rutina ferotge. Feien sopars que allargaven les nits i compartien escrits els uns amb els altres. S’hi trobava, no sé com voleu que us ho digui.

Jubilat com està, li feia l’efecte que tenia tot el temps del món per escriure. S’endreçà el despatx de casa i es dissenyà el seu raconet d’escriptor. N’és conscient que l’hàbit no fa pas el monjo, però que no vesteixen hàbit tots els monjos? Per això no hi falta una d’aquelles llibretetes negres com la d’aquell xicot advocat que sempre escriu versos de morts i desamors i una estilogràfica com la d’aquella noia de cabells de cendra i ulleres de pasta. Omplí el portàtil de carpetes i subcarpetes i encetà un blog, després de riure a cor què vols amb el d’aquell jove funcionari, que escriu genialment amb igual dosi de surrealisme que d’atreviment. Li agradava aquell nou paper. Recuperà els mocadorets del coll i tornà a les camises impecables. Perfilà el seu bigotet ultrafí i practicà el dandi que porta dins, oblidat a còpia d’informes de viabilitat. Enllestí una novel·la breu a mig camí entre la tradició i el romanticisme, però conreant la ironia que ja l’havia caracteritzat de gestor. La té mig emparaulada amb un jubilat de banca que ara ha encetat vocació d’editor i que també li vol publicar un recull de poemes de mètrica lliure que no pot parar de revisar. La seva dona, al principi, llegia amb veneració les lletres que ell lligava amb traça i mestratge. Comentava emocions, compartia dubtes. Amb el temps, però, ha arribat un punt que ja no en vol saber res. N’està ben farta. Li ha omplert la casa d’andròmines i té més llibres a casa que no hi ha a la Biblioteca Nacional. Sovint li diu: «només de pensar que et trobes cada dijous amb dotze elements malalts com tu, ja tremolo».

Darrerament, però, hi ha un neguit que li ha rondat el cap amb insistència, fins al punt que ha fet el pas que la situació requeria. La literatura està molt bé i escriure converteix els seus dies en un mar d’emocions i totes les collonades que hi vulguis afegir, però som aquí per alguna cosa més. La revolució no pot passar per acampar en una plaça de poble, la revolució ha de començar per un mateix, ha de començar a casa. S’ha ben decidit. Només cal mirar-lo. Veureu, tot va començar fa dos dijous, al taller, quan el professor de biologia, aquell tan ben plantat, els va llegir una història molt ben treballada i colpidora sobre un superheroi de pa sucat amb oli. No sabries perquè, però allò el va fer pensar. El drama, el plantejament general, el personatge per ell mateix. Aquella historieta va trasbalsar el disseny de la seva jubilació. Sobretot després que un brètol li estirà la bossa a la seva senyora sortint del teatre. No ha pogut parar de donar-hi voltes. El què i el com. Per això ara me’l teniu aquí, plantat davant del mirall. L’única sortida és aquest vestit llampant que s’ha fet fer a mida. S’ha fet brodar les inicials al pit per donar-hi un polsim d’intriga i emoció, que la vida són dos dies. Potser sí que teniu raó que hauria d’haver triat un altre color per a la roba, però sempre ha sentit a dir que el negre aprima i ell (ara ja el coneixeu) és presumit de mena. Rere la màscara s’hi amaga el nostre protagonista; no li heu conegut la picardia de la mirada? Si en sentiu a dir res, guardeu-li el secret. Només vosaltres (i la modista, és clar) sabeu la identitat del superheroi jubilat.

I és que, ben mirat, en realitat ell s’ha dedicat sempre a ajustar comptes, oi?