#5

La Cristina s’ha llevat com cada matí amb el peu dret. Quan ha arribat a la cuina, ja duia les ulleres posades i, en mirar per la finestra, ha observat satisfeta que el cel li prometia un dia net i clar que ella ha acceptat com un present, mentre enllestia amb la urgència pròpia dels matins dels qui tenen canalla. Avui, ara que ja han acabat les classes a l’Institut, els grans li duien la petita a l’escola i el seu home s’espolsava la son i li enviava un petó, de la porta estant, abans d’anar-se’n atabalat com sovint feia. Potser per això, trobant-se sola encara un moment, asseguda a la cuina, s’ha permès d’esmorzar amb tranquil·litat, sense mala consciència. S’ha concedit, fins i tot, tornar a fullejar el diari d’ahir, rellegint amb atenció aquella columna d’opinió que sempre se li resisteix. Somriu i es disposa a acabar d’encetar la jornada.

Se’n va cap a la feina en una passejada àgil i decidida que podríem dir que la caracteritza. Mentre camina, pensa en el text dels dijous. Ja el té mig embastat però no acaba de lligar. Li agrada, no es vol enganyar, però diria que encara bull i no voldria covar-lo. Saluda algú, amb aquell somriure seu que omple memòries, i se’n torna al seu relat. Es va apuntar al taller sobretot perquè li costava d’acceptar que disposava d’una tarda lliure però també perquè ja feia massa temps que havia oblidat com li agradava escriure. I ara es troba com si hagués tornat a estudiar i  cada setmana l’esperessin els deures. No s’atabala, tot al contrari; aquest joc setmanal li ha omplert la sang de paraules. És només que ara cal posar-les en l’ordre adequat i el d’aquest dijous no li acaba de fer el pes. Com ho diria. És com si d’una manera inexplicable estigués desordenat. Traspassa el passeig. L’estiu és ben a punt d’arribar, el respira. Ara prefereix deixar reposar els pensaments perquè ja és gairebé a la feina. Aixeca els ulls i es mira l’edifici. Els ulls se li esbatanen. Un parell de cotxes de policia custodien l’entrada encara amb els llums fent ballar la seva blavor.

S’identifica com a treballadora i la deixen passar. Naturalment pregunta què passa però no li saben dir gairebé res, encara que tampoc no cal perquè només entrar ho descobreix per ella mateixa. La Biblioteca és buida, ben buida. Absolutament buida. Buida del tot. Les prestatgeries es mostren tal i com eren abans d’educar-se i semblen tristes i avorrides o potser plenes d’estranyesa. Encara no parlen, és clar, però tot aquest exèrcit de prestatges bé els podria dir alguna cosa, per petita que fos, que els ajudés a entendre què deu haver passat. Perquè alguna de grossa n’ha passat. Ahir mateix, ella fou dels darrers a sortir i els llibres encara inundaven aquest espai que ara sembla immens, inabastable. Saluda els companys que s’apleguen a l’entrada en capelletes xiuxiuejant, compartint la pròpia sorpresa. Ningú té la més remota idea de què ha passat. S’enreden a parlar de política i gestió però prou que saben i entenen que els esdeveniments no poden haver estat burocràtics sinó enigmàtics. Com pot haver desaparegut tot d’un dia per l’altre? I ella passa al seu món quan entra a la sala infantil.

Hi ha els dibuixos penjats a les parets i els cartells que anuncien lectures i activitats, les pel·lícules i els cedés. Però ni un sol llibre. Han desaparegut tots i cada un dels contes, igual que la resta de llibres de la biblioteca. De sobte el buit li pren l’estómac. Vomitaria. Deixaria anar un crit. I s’adona que és incapaç d’aturar el repertori de ganyotes que se li van dibuixant al rostre. Asserena’t. Es col·loca les ulleres de pasta al lloc i prova de reflexionar. No sap si riure o plorar. O potser sí que ho sap però no gosa. Per això no riu ni plora sinó que s’apropa al mostrador i parla amb la companya que seu immòbil amb la vista perduda. Hi parla. Aquella per descomptat tampoc no sap res. Li ha passat com a ella, que ha trobat l’abisme obert quan ha arribat a la feina i, sense saber avenir-se’n, s’ha assegut al mateix lloc on seu cada dia, a esperar. Esperar esdeveniments. Els que fossin.

I el primer que li ha passat ha estat la Cristina, per això li proposa de recórrer plecs i cantonades per tal d’inventariar el desastre. L’altra accedeix de mala gana, empesa sobretot per la posició jeràrquica de la qui ha proposat. Repassen calaixos i armaris, despatxets i racons. Res. Esfereïdorament res. Ara seuen les dues amb la mateixa impavidesa. Algú els porta un cafè que, de tant calent, reconforta. Els posa al dia de les hipòtesis que s’estan plantejant, però certament no sembla que cap respongui encertadament a la tragèdia. Encenen l’ordinador i el registre els recorda com era el món d’abans, quan a cada número, li corresponia un exemplar físic; a cada referència, un llom per classificar en un lloc o altre d’aquest immens edifici tan inútil. I se li acut si aquell haurà estat un mal només seu o bé una epidèmia en tota regla; així que truca a un parell de biblioteques de la ciutat i li confirmen la pitjor de les sospites: els seus llibres també s’han fet fonedissos. Truca a un parell de llibreters, amb qui té amistat, però malauradament les notícies que rep són del mateix signe, l’estoc sencer els ha desaparegut. Aparadors i magatzems són ben plens de pols. Definitivament, n’ha passat una de grossa. Enorme. Encara amb el telèfon a la mà, enllesteix les trucades picant el número del director de l’escola, on porta la nena, i a l’Institut dels bessons, que tampoc no s’expliquen com pot haver passat. Els llibres ja no hi són. Ni un de sol. Amics i familiars confirmen que els llibres particulars s’han esvaït igual que els altres. Torna a la pantalla d’ordinador i les xarxes socials van plenes de l’enrenou que és d’abast nacional. En tot el país no queda un sol plec lligat. De fet, les màquines de les impremtes s’han aturat i no hi ha manera de fer-les anar; així que no sembla possible, ara per ara, que es pugui publicar res de nou. Els llibres, tal i com els coneixem, han fugit. Qui sap on paren.

Convocats pel supercap, tots pugen dalt al seu despatx i  seuen per compartir cabòries plegats. Sembla ser que el desastre és tan gran com s’imaginen; més i tot. Els queda, algú diu, l’esperança de la paraula escrita i la tradició oral. Circula que els textos digitals no s’han esborrat i per això es diu que els del llibre electrònic, finalment, ja es freguen les mans. Inexplicablement, diaris i revistes haurien subsistit i algú explica que ja s’ha començat a treballar amb possibilitats i alternatives des de les esferes més altes. De moment, el seu superior els anuncia que es prenguin el dia de festa. No cal dir que hauran de mantenir-se a l’aguait del correu electrònic però que no es descarta gens ni mica que la situació pugui allargar-se indefinidament. Baixant les escales, cadascú hi diu la seva, però per desgràcia a cada nova pensada s’hi entortolliga una nova decepció. Els llibres no hi són. No cal donar-hi més voltes. Recullen els trastos i surten en eixam, travessant el cordó policial que també retira. Entren al cafè del davant perquè, sense que ningú ho hagi dit en veu alta, els cal compartir l’estona. La sorpresa i la por inicials, fins i tot aquella absurda indignació, ara s’han vestit d’incertesa i impotència, de manera que no els queda altre remei que demanar entrepans i cafè per fer-la petar. Miren de parlar de qualsevol cosa que no siguin els llibres però no els consolen ni rumors ni petites tafaneries; la majoria no entén de política ni d’esports i aviat està dit que fa calor d’estiu. Tampoc no ajuda el televisor encès que només parla del que ja s’ha anomenat, a aquesta hora del matí, Cas Guttemberg. I les imatges de sales i sales de lectura rematadament buides i solitàries d’arreu del país els colpegen un per un.

En acomiadar-se, la Cristina ha decidit passejar per la ciutat. Entra al seu quiosc habitual i no pot evitar que li parlin del tema en qüestió. La visió és terrorífica. Només hi queden revistes i diaris. El lloc reservat per als llibres és un forat negre. Un sot immens. I surt i continua passejant i guaita per les finestres pensant si potser hi descobrirà algun moble de menjador amb una vella enciclopèdia o un grapat de best-sellers que ningú mai no ha llegit; i pensa com de lògic resulta que, a aquesta mena de llibres, els  diguin “els més venuts” i no pas “els més llegits”. Els noms de les coses no són pas casuals. I tanmateix ni en un país “de cortines” com el nostre no es pot amagar una desaparició tan brutal. I de sobte es recorda del primer llibre que devia llegir i, tot seguit, hi va afegint cada episodi que un llibre li havia de monopolitzar el gest i l’esma. Pensa en autors i en dies de sant Jordi. Recorda el primer conte que els va llegir als bessons o en aquell que sovint mossegava la petita quan encara no sabia dir el seu nom, però preferia el llibre enlloc d’un xumet. Somriu quan li ve al cap el prestatge de la seva habitació del seu pis d’estudiants. Tots aquells llibres barats ben arrengleradets, amb una història per cada un, com petits tresors que ningú no entendria. Però s’entendreix i decideix abandonar els memòries en adonar-se que els records són fets de fusta i cremen cada any per Sant Joan. Treu el paper de la bossa i asseguda en un banc repassa el text que estava enllestint per aquest dijous. Encara és aquí. Que en són de precioses les paraules posades així, unes darrere les altres! En recorre la pròpia cal·ligrafia. Arrodonida i constant. Precisa i dolça. El seu home sempre li deia quan encara festejaven i ella estudiava fora. No sé si m’agraden més els teus ulls o aquesta lletra teva que llegeixo delerós en les cartes que m’envies. I, sense saber com, es posa a plorar així que s’aixeca d’una revolada, perquè se sent  ruc i es posa a córrer cap a casa.

Ara seu al despatxet. Els altres dormen i ella s’ha arraulit davant l’ordinador per posar els correus al dia i acabar d’una vegada per totes, els deures d’aquesta setmana. Obre els blogs que segueix i la il·lusiona la idea que, ben mirat, no està tot perdut. La xarxa va plena de l’afer dels llibres. Dos dies després, tot segueix exactament igual, sinó pitjor. El Conseller de Cultura ha emès un comunicat oficial més aviat desesperançat i el mercadeig de la lectura digital ja fa angúnia. Si n’és de ràpida l’oportunitat, el món és ben ple d’espavilats, es diu. I fa petar la llengua i es posa dins el seu text i li agrada que l’estil li surti sense ni adonar-se’n. Potser som el que escrivim, pensa, i per això ella és com és, senzilla però tan complicada, tan plena de matisos. Corregeix el final i tot pren sentit. El torna a llegir i s’enfada quan l’ortografia la traeix amb un accent pervers, però li agrada allò que ha llegit. Ho imprimeix i ho torna a llegir encara una altra vegada i s’inventa les cares que faran els companys de taller quan haurà esgotat el seu torn de lectura. Això que li passeja per l’espinada ha de ser bo. El buit al prestatge, no. 

I fa un bot que no es pot explicar i se’n va corrents a l’habitació dels mals endreços i comença a remoure tot allò que se li posa pel davant i llença i fa saltar tot el que no és allò que cerca. S’atura. Medita. Ja sap que és impossible i el que és impossible no pot ser. Però torna a la càrrega estripant papers i plàstics i es detura davant d’una capsa ni gran ni petita, una capsa. La va folrar a quinze anys amb retalls que anava guardant. I se sent un xic avergonyida però tampoc tant. És la seva capsa de tresors i com que és seva, i només seva, ningú no n’ha de fer res dels seus gustos. Amb tota la solemnitat de què és capaç, l’obre. Lentament i pausada. Treu sobrets de sucre, entrades del cineclub i programes de teatre. Treu postals d’amics que no recorda i postals d’amics que  recorda massa. Acaricia retalls de diari i fa petar les claus del pis compartit i les del primer cotxe. Un paquet de tabac buit i un paper rebregat amb un poema que prefereix no rellegir i, efectivament, és aquí; no s’ho acaba de creure però hi és. Hi són. Els bens de Gal·les. El primer exemplar dels bens de Gal·les. El conte per a infants que li van publicar ja ni recorda quan. I, no pot evitar-ho, plora. Plora molt. I de sobte, no pot evitar-ho, riu. Riu molt. Potser només és un començament. Potser només és un final. 

#4

En realitat, que no s’hi ha dedicat sempre a ajustar els comptes? Es mira al mirall i s’agrada. No ho hagués dit mai que es veuria vestit així, però s’agrada. Li escau el color i aquesta costura a mida, mentre que la lletra brodada hi posa la classe. On és la diferència? Abans de jubilar-se, a la gestoria, ajudava els altres a fer que els números sortissin com cal. Els ajudava amb documentació empipadora o a aclarir-se amb Hisenda o amb tramitacions que els anguniejaven. La gent entrava amb un problema i sortia amb una solució. Aquest ha estat sempre el seu paper. És veritat que aleshores ningú no el veia com un superheroi sinó més aviat com un funcionari del sector privat, que enriquia el patrimoni propi a partir de les febleses alienes. Però ell, la seva tasca, la va desenvolupar sempre amb estricta cura per a l’ètica i la justícia.  Perquè l’ètica i la justícia sempre han tingut més d’una cara, no és això?

El dia que es va jubilar no es va jubilar. Tornava al despatx cada dia i s’encarregava d’expedients encara pendents i sovint sortia a saludar clients que ja no el buscaven igual que abans. Somreia, llegia els diaris, feia un cafè a la mateixa hora que sempre l’havia fet i s’interessava per expedients d’altres, aconsellant xifres i procediments. S’escolava en les reunions de dimarts a la tarda i guaitava fugisserament els documents de la safata de sortida. Ningú, que no fos de la seva gent, no hagués pogut assegurar que s’havia jubilat. I els seus tampoc no se n’haurien adonat, ja que el seu horari havia resultat invariable i el seu volum de feina potser encara era superior. De manera irrellevant, aleatòriament, i sense que ningú li ho demanés, es posava a tot arreu. Es va convertir en un cap insuportable, en el cap que tothom espera que es jubili, sobretot si ja n’ha arribat el dia.

Certament va trigar a adonar-se’n o potser és que no n’havia tingut mai la intenció. La cosa, però, va arribar al punt insostenible de no retorn. Sentia que havia començat a destorbar i que fins i tot la seva dona li buscava feinetes per tal d’esbocinar-li aquell seu fals horari. Però aquestes feinetes i no res era tot una, excuses que ell esbandia en un obrir i tancar d’ulls, acostumat com estava als encàrrecs de debò. De tota manera, a la fi, va deixar d’anar al despatx a les tardes. Fou una decisió dura i tràgica, però presa amb prou determinació. Allò s’havia d’acabar i seria ell qui ho acabaria. Provà d’exercitar-se com a avi d’una manera més professional una bona temporada, però els néts se’n van atipar que no els deixés respirar, ja fos amb regals o amb més deures de matemàtiques que la mateixa professora. S’hi havia abocat en cos i ànima i això, en determinats àmbits, està més aviat mal vist. Aleshores s’inicià en el model arquetípic del jubilat. Això és, passejava per la ciutat, xerrava amb altres jubilats que igual que ell passejaven i xerraven amb altres jubilats que, igual que ells, passejaven i xerraven amb altres jubilats que, igual que ells. En fi.

Un dia, al matí, no pas casualment, després de vestir-se amb roba un xic menys formal del que li és pròpia canvià la direcció habitual de les seves passes. Per comptes de vagarejar per places i construccions, d’apropar-se als altres jubilats afegint-se als planys i les discussions bizantines, es passà el matí caminant vers un objectiu prefixat, una direcció llunyana, aleatòriament escollida, que naturalment va assolir amb no massa esforç. I se’n sentí cofoi. Sempre ha estat en forma, ell; un home àgil que mai no ha descuidat el físic tot i haver-se passat la vida rere una taula de despatx, còmodament assegut. Però així i tot se’n sentí orgullós i no fou fins a l’hora de sopar quan, escoltant les notícies que parlaven —com sovint— d’economia, se’n féu al càrrec: No havia posat els peus al despatx en tot el dia. Ni un sol minut. El primer cop en tants anys!

L’endemà, directament es vestí ja per a un nou repte. Enlloc de les camises de sempre, va triar un polo així i, tot seguit, uns texans en comptes dels seus pantalons de vestir marca de la casa. Es calçà els mocassins més tot terreny que tenia i es llençà als carrers per tal d’assolir la seva nova fita. Arrencà d’entrada amb una passa lleugera que compassà convenientment amb braços i escàpules, tal i com li recomana el seu osteòpata a cada visita. Sense saber com, aquella passa lleugera es reconvertí en gambada precisa, en un ritme generós però encara relaxat. Quan temps feia que no corria? Tanta paperassa i tanta negociació li havien fet oblidar l’atleta coratjós que havia estat en l’adolescència. Com podia haver oblidat aquells dies de medalles penjades al coll? Després de l’entrenament, agafava la vespa i recollia la xicota a ca donya Maria, on aleshores donava classes. La seva dona. I respira. Escolta la melodia de la respiració que li fa companyia i li marca la cursa. No s’atura fins que deu haver fet ben bé dues voltes senceres a la ciutat, que es diu aviat. Aleshores, entra al primer supermercat que troba, agafa una ampolleta d’aigua i l’engola d’una sola glopada allà mateix, transgredint totes les convencions socials. Una glopada de campió. Paga la botelleta buida i surt fent un salt als quatre esglaons de l’entrada.

I, com aquell qui no vol la cosa, canvia l’hàbit del despatx pel de les curses. Es compra un xandall elegant  —no pot ser d’altra manera. Un de blau marí amb tres ratlletes blau clar a joc amb el color de les tres ratlles de les sabatilles. I es llença al nou món de la carretera. Deixa la ciutat i ara les llargues sessions, cada cop més ràpides, el duen a pobles que abans semblaven inabastables, si no era en cotxe. Poble rere poble sent els pulmons com s’eixamplen, com si aquells òrgans gaudissin d’una vida nova ara que, per fi, la seva existència s’amortitza tal com cal. Els cabells al vent. El gest felí. Les cames fortes i els músculs en la tensió justa. A les tardes, comença unes sèries al gimnàs del costat de casa. Hi havia entrat mig de visita un dia, abans de pujar a dinar, però aquell entramat de màquines complexes el van convèncer que calia engreixar un xic més aquell cos seu que tornava a fer la patxoca que mai no hagués hagut d’abandonar. No cal dir que era el tipus de més edat que doblegava el tors a l’aparell d’abdominals i, malgrat tot, aquella colla de joves musculats el tractava de tu a tu i hi intercanviaven consells i xerrameca, l’edat no semblava resultar-los cap problema. Les tardes, gimnàs. Els matins, carrera contínua per aquests mons de Déu. Els altres jubilats, en veure’l passar, es distreien un moment de les obres i el miraven amb una barreja de reprovació i orgull de raça. Però ell no s’atura. Corre i corre, tants metres com la vida li posi al davant.

Malauradament, l’endemà del seu aniversari, uns electricistes maldestres van descuidar uns cables al mig de la vorera; un obstacle invisible que ell, absort amb el cel net i clar i els seus pensaments ebris d’oxigen, no va saber veure, de tal manera que hi ensopegà aparatosament i anà a petar a terra tan llarg com és. A banda de quatre senyals i un set als pantalons, el cert és que el traumatòleg el felicità per la sort que havia tingut. Un trist esquinç. Però la dona se’l mirava amb la cella que només ella pot alçar d’aquella manera i el doctor aprofità l’avinentesa  per prescriure un repòs que a ell li sonà com una sentència. Embenat i amb una crossa, se’n tornà a casa. Allà, pres per l’abatiment, enfonsat, s’asseu a la butaca, posa el canal d’esports i esgota una setmana veient la canalla que brinca amunt i avall amb pilota o sense, dintre del seu aparell de televisió. Quina presó, un cos malalt!

Fou la dona qui s’encarregà d’inscriure’l al taller dels dijous, empesa potser pel record dels poemes que li havia escrit quan eren brivalls. La idea original havia sorgit per apartar-lo del seu atletisme recent reprès, però el cert és que a ell tampoc no li va desagradar la pensada. Depèn de com t’ho miris; que no ha fet sempre d’escrivent, ell? Sigui com sigui, els primers dies no el van acabar de convèncer. No era pas l’únic jubilat assegut a taula escoltant aquell marrec esprimatxat que teoritzava de literatura amb mots pretensiosos i estranys. A banda, què n’havia de fer ell de la resta del temps, si aquella colla de novel·listes només es trobaven un cop per setmana? Poc a poc, però, li va anar agafant el gustet. El mestre els proposava un exercici a presentar a cada nova trobada i a ell sempre li ha semblat que les coses o es fan ben fetes, o no cal que es facin. Els companys, comptat i debatut, eren maquets i llegien textos que es feien escoltar i reien molt més que no s’hagués imaginat en un primer moment. Tampoc no hi havia tants jubilats com això! Ell sempre havia escrit per a celebracions familiars i no cal dir que una de les seves passions ha estat sempre la lectura, així que és fàcil d’entendre que els altres bé que reien amb aquells girs enginyosos que ell inventava per a l’ocasió. Es comprà un ordinador nou i es posà al dia en l’intercanvi de correus electrònics que el grup havia posat en marxa en una rutina ferotge. Feien sopars que allargaven les nits i compartien escrits els uns amb els altres. S’hi trobava, no sé com voleu que us ho digui.

Jubilat com està, li feia l’efecte que tenia tot el temps del món per escriure. S’endreçà el despatx de casa i es dissenyà el seu raconet d’escriptor. N’és conscient que l’hàbit no fa pas el monjo, però que no vesteixen hàbit tots els monjos? Per això no hi falta una d’aquelles llibretetes negres com la d’aquell xicot advocat que sempre escriu versos de morts i desamors i una estilogràfica com la d’aquella noia de cabells de cendra i ulleres de pasta. Omplí el portàtil de carpetes i subcarpetes i encetà un blog, després de riure a cor què vols amb el d’aquell jove funcionari, que escriu genialment amb igual dosi de surrealisme que d’atreviment. Li agradava aquell nou paper. Recuperà els mocadorets del coll i tornà a les camises impecables. Perfilà el seu bigotet ultrafí i practicà el dandi que porta dins, oblidat a còpia d’informes de viabilitat. Enllestí una novel·la breu a mig camí entre la tradició i el romanticisme, però conreant la ironia que ja l’havia caracteritzat de gestor. La té mig emparaulada amb un jubilat de banca que ara ha encetat vocació d’editor i que també li vol publicar un recull de poemes de mètrica lliure que no pot parar de revisar. La seva dona, al principi, llegia amb veneració les lletres que ell lligava amb traça i mestratge. Comentava emocions, compartia dubtes. Amb el temps, però, ha arribat un punt que ja no en vol saber res. N’està ben farta. Li ha omplert la casa d’andròmines i té més llibres a casa que no hi ha a la Biblioteca Nacional. Sovint li diu: «només de pensar que et trobes cada dijous amb dotze elements malalts com tu, ja tremolo».

Darrerament, però, hi ha un neguit que li ha rondat el cap amb insistència, fins al punt que ha fet el pas que la situació requeria. La literatura està molt bé i escriure converteix els seus dies en un mar d’emocions i totes les collonades que hi vulguis afegir, però som aquí per alguna cosa més. La revolució no pot passar per acampar en una plaça de poble, la revolució ha de començar per un mateix, ha de començar a casa. S’ha ben decidit. Només cal mirar-lo. Veureu, tot va començar fa dos dijous, al taller, quan el professor de biologia, aquell tan ben plantat, els va llegir una història molt ben treballada i colpidora sobre un superheroi de pa sucat amb oli. No sabries perquè, però allò el va fer pensar. El drama, el plantejament general, el personatge per ell mateix. Aquella historieta va trasbalsar el disseny de la seva jubilació. Sobretot després que un brètol li estirà la bossa a la seva senyora sortint del teatre. No ha pogut parar de donar-hi voltes. El què i el com. Per això ara me’l teniu aquí, plantat davant del mirall. L’única sortida és aquest vestit llampant que s’ha fet fer a mida. S’ha fet brodar les inicials al pit per donar-hi un polsim d’intriga i emoció, que la vida són dos dies. Potser sí que teniu raó que hauria d’haver triat un altre color per a la roba, però sempre ha sentit a dir que el negre aprima i ell (ara ja el coneixeu) és presumit de mena. Rere la màscara s’hi amaga el nostre protagonista; no li heu conegut la picardia de la mirada? Si en sentiu a dir res, guardeu-li el secret. Només vosaltres (i la modista, és clar) sabeu la identitat del superheroi jubilat.

I és que, ben mirat, en realitat ell s’ha dedicat sempre a ajustar comptes, oi?

#3

En Ramon va guanyar un concurs literari. Enteneu-me, no és que sigui el primer. De fet, ja va pel setè certamen premiat si obviem el concurs de la Coca-Cola i els Jocs Florals del Centre Cívic que ha monopolitzat els darrers quinze anys. Passa, però, que per algun lloc hem de començar el relat i s’escau que sigui justament explicant-vos que en Ramon va guanyar un concurs literari. D’això fa ja set mesos, dues setmanes i tres dies i no us diré ni el nom del premi en qüestió ni l’entitat que l’organitza, tenint en compte que veureu que en el paper estel·lar d’aquesta història res hi té a veure.

De tota manera, és cert que hi havia un cert salt qualitatiu. El guardó consistia en una quantitat important de diners i la publicació de tirada llarga en una de les editorials més prestigioses del país. A més, entre els membres del jurat hi destacava el nom d’un dels seus escriptors preferits, en Martori. D’entre els vius, s’entén, perquè en Ramon sentia una certa predilecció per autors traspassats, teòric com era i aquell en devia ser una clara excepció. Viu i del país. L’altre enamorament literari creuava el mar i es perdia a la pampa. Mira, tothom té les seves dèries.

Anem al gra. El seu es tractava d’un recull de poemes que havia relligat pessigant d’aquí i d’allà el disc dur del seu ordinador vell. Ja ho té això, en Ramon, es proposa jocs i reptes que només ell coneix. De fet, si algun dia us l’heu creuat pel carrer i us heu estranyat de veure com l’home reia animosament tot sol, no patiu, probablement s’havia jugat l’últim puret que li quedava a si era capaç de trobar ―abans d’arribar a la pastisseria de l’altra vorera― tres paraules bisíl·labes que comencessin i acabessin amb la mateixa vocal i que juntes configuressin una unitat lògica, per exemple. Ell és així. De lletres. De lletres pures. El que us deia. Un recull de poemes als quals havia atorgat una unitat conceptual suficient per entregar-los com un cos tancat. En recopilar-los, s’havia adonat que tots donaven voltes d’una manera o altra al tema de la mort accidental, així que en reestructurà la mètrica d’alguns, de tal manera que aquesta accidentalitat es traslladés a la forma, igual com es presentava en el fons.

Content per aquest digne treball de refregit, envià els originals respectant escrupolosament allò que dictaven les bases i se n’oblidà pensant que, total, ja estava fet. Naturalment, li vingué a la memòria el mateix adagi llatí que ara us ve al cap i que hom fa servir per expressar aquesta idea però, com li passa sovint, el pensament se li trabucà i no hi va haver manera d’ordenar i declinar convenientment les tres maleïdes paraules. «Que sigui el que Déu vulgui!» ― va acabar dient-se en veu alta, mentre tornava de correus i una noia de cabell blanc i recollit elegant se’l quedà mirant compassivament. I se n’oblidà.

Va tornar a les seves classes a secundària i al Taller de lletres de cada dijous. Aprofità per casar-se i visitar la tieta Carmen de l’Argentina. Exercí el seu dret a vot a les darreres municipals i gosà finalment deixar-se aquella mitja barba romàntica i bohèmia que feia joc amb el barret que sa mare li havia regalat pels trenta i que, fins aleshores, havia col·leccionat pols al penja-robes de l’entrada. Prologà dos llibres de companys i amics. Un li agradava força i l’altre més aviat poc. Presentava el segon a l’Ateneu, el dia que van ingressar d’urgència al seu pare i, ja veus, se’n va haver d’excusar. També accedí a compilar una edició més aviat barroera i mal traduïda d’uns contes inèdits de Borges que, ara que hi penso, encara no han vist la llum. En fi.  Havia tornat a les seves rutines i se n’oblidà completament.

Algun cop, per veure’n l’efecte, en llegia fragments als seus alumnes. Aleshores quequejava i ensopegava amb un signe d’admiració aquí, o bé una coma furtiva allà. No més de l’habitual. I als altres no els era nova la seva poca ortodòxia i escoltaven amb admiració els versos estripadament romàntics d’en Ramon que, en acabar, somreia, es ruboritzava lleument i perdia el fil de la conversa, sense deixar de rumiar. Que si segurament aquella no podia haver estat la versió definitiva, que si hi calia encara algun retoc, una subtilesa, una ombra retòrica que només s’endevinava. Naturalment, els oients aplaudien fervorosament i elogiaven el poema fins que ell canviava de tema i procurava tornar al confort de la teoria.

A casa, penjava el llapis, prenia el violí i s’entotsolava amb les sonates i partites per a un violí sol de Bach. N’assaboria especialment la gran xacona de la segona partita i pensava en Mehunin i Perlman. Estimava el soroll d’aquelles cordes a qui havia traït temps enrere, quan va prendre les lletres en matrimoni. Però tampoc no es podia estar de tornar a la caixa d’avet sempre que podia, com qui torna a una amant que es fa vella esperant, però que no guarda retrets, que guarda només la música i ofereix el barbaquí perquè s’hi encaixi mandíbula i clavícula, a poc a poc, sense pressa, encara que sigui només una estona, per petita que sigui, en què ella i tu tornareu a ser un.

Però un dia el truquen i li recorden el llibre de poemes que va enviar a les armes i ell ja veu per on van i mig somriu. Li expliquen que està entre els finalistes i la paraula l’emociona. Diria que li ha pujat el sucre perquè se sent marejat, així que s’asseu a la butaca i escolta les indicacions de la veu dolça. El veredicte final no se sabrà fins a la nit abans del banquet, al qual se l’espera amb vestit i corbata. I a ell, ja se li escapa el pensament cap a l’armari. Repassa les camises decents i en descarta tantes que no sabria dir si no li convé anar de compres. Pel que fa al vestit ho té clar. Fetitxista i mitòman impenitent no hi pensa renunciar, per atrotinat que estigui. La veu li parla d’hores i confirmacions i ara ell es mira els peus i  rumia en el fet que ningú ha parlat de sabates i decideix que el toc personal l’haurà de concedir a aquest complement. Una cosa és la literatura però una altra —igual d’important com a mínim— és el vestit de qui la fa quan els flashos dels periodistes l’assetgen amb les seves ràfegues.

De seguida que penja, marca el número de la seva dona i li comenta, així de passada, això que li acaben de comunicar. L’altra, que en estoïcisme no la guanya ningú, comença una ofensiva de racionalitat: «Quants finalistes més hi ha? Existeix la possibilitat d’accèssits? Ha transcendit si hi participa alguna vaca sagrada? Hi haurà temps per refer-se i no quedar-se amb cara d’idiota davant l’exèrcit de càmeres un cop diguin el nom del premiat? En fi. Ell l’atura perquè el sucre se li dispara definitivament, o potser és la vergonya de saber-se tan il·lús, de no haver-se ni plantejat cap d’aquells interrogants. S’excusa. Queda per dinar i penja. Aleshores corre a servir-se un conyac que reserva per les grans ocasions i s’encén un Mood que degusta tancant els ulls i respirant fons. Finalista.

Fins i tot en aquests temps de revolucions tecnològiques i de virtualitat portada a extrems de ciència-ficció, el fet de publicar continua essent el clar objectiu de la paraula escrita. En Ramon és poeta, d’aquí que presumeixi d’un món intern que es desenvolupa indefugiblement amb el bolígraf a la mà. I una mica sí que és cert. Una mica. Igual que és cert que l’escriptor busca lectors com oxigen per a les seves fulles. Però la publicació sublima aquestes necessitats. El llibre, un cop maquetat i imprès, un cop es fa realitat, converteix la ficció en una cosa real. Una realitat, és clar, que porta el teu nom a la portada. De vegades fins i tot una bona foto teva en la solapa interior. Es diu tan sovint que el llibre té els dies comptats..., i tanmateix encara no li troben substitut. Ho intenten, és cert. Però també es diu que poden arribar a molta més gent quatre ratlles penjades a la xarxa i, encara així, cada dia els diaris tornen a omplir els quioscos amb tones de paper. Ell vol aquest llibre. Vol formar part de la llista d’autors que hom associa a l’editorial. Ho vol. I ara és finalista.

Es censura. Potser ella té raó. Potser cal valorar la possibilitat que sigui, tan sols, un dels embalums, un d’aquells farcits amb què s’embolcalla al premiat de debò per tal de donar-li versemblança —igual que es posen figurants a una roda de reconeixement. Però, què collons!, el seu recull era bo. Per què hauria d’impostar ara una modèstia que mai no ha tingut? Recorda, en concret, una sextina que havia confegit més com un divertiment per enlluernar els seus alumnes dels dijous que una altra cosa, però que recollia perfectament el nus del concepte. L’ubicà al bell mig de la compilació com la tornada en una cançó pop. Una mena de single barroc que amb la seva forma deforma la resta fent-la més gran. I els dits es mouen com fent anar un arc imaginari. El presagi de l’èxit és l’èxit per ell mateix? La por del fracàs s’esdevé el fracàs mateix? Ara és finalista. Que potser li pot treure algú, això?

Durant l’àpat amb la seva dona, prefereix deixar l’ego a casa i amb el peix de l’arròs només hi acompanya temes quotidians i converses ocioses. Així i tot, ella el descobreix amb el cap a una altra banda i ell s’ha d’excusar amb el sucre que el torna a tenir una mica fora de lloc, més encara des que li van canviar la insulina. Òbviament, no li confessa que ja ha començat a escriure mentalment el que ha de ser el seu discurs de recollida del premi. Començarà amb un acudit ocurrent que encara està per venir i aleshores deixarà anar la càrrega oportuna de transcendència, citant d’entrada Gonzalo Rojas i després passejant dels clàssic com Quevedo o Rimbaud als més nous com Casas o la Wittner, per acabar, és clar, amb aquelles paraules de Borges que tant li agraden, tot allò de la literatura de cada un i de tots. I la seva dona se’l mira i li llegeix els pensaments com fa sempre. Es posa bé les ulleres, li somriu amb els ulls i li agafa la mà. «Ramon, ja has pensat quines sabates et posaràs?».

En Llurba, el seu alumne més avantatjat, el truca per anar a fer unes cerveses i ell dubta perquè espera la trucada. L’endemà és el dia de la gala i el seu telèfon encara no ha sonat com hauria hagut de sonar. Accedeix a beure amb l’amic i surt de casa convençut que les finals només les perden aquells que hi arriben. Accedeix a beure amb l’amic i surt de casa convençut que les finals només les pot guanyar un i que la història només se’n recorda del qui ha aixecat la copa. Entre la segona i la tercera botella, el mòbil tremola sobre la taula avisant que un desconegut li vol alguna cosa i ell se’l mira, com acusant-lo i s’encén un Mood i el despenja. Ell, que no és de dir mentides, salta i crida i s’abraça amb en Llurba només penjar i, pràcticament, canta que acaben de comunicar-li l’èxit. L’Èxit, així, en majúscules. I l’altre, que no sap de què li parlen, li segueix la corda esperant que en Ramon afluixi. Cambrer, una ampolla de cava! I l’escuma de la victòria que esquitxa el mocadoret de coll de l’alumne avantatjat ―que ara també salta i canta aliè a les mirades reprovadores dels veïns de taula.

No se’n pot estar de dir ximpleries i riure potser massa fort. Beu més del compte i la seva dona li va tocant la cama amb el seu genoll per avisar-lo que hauria d’anar frenant. Però ell està exultant i no se’n sap avenir de ser on és, assegut costat per costat amb algunes de les millors plomes del país i a punt per tocar el cel literari. El seu ídol li entregarà el guardó. L’Escriptor en persona. Repassa mentalment aquell discurs que fa dies que sap de memòria i el reescriu una i mil vegades —com sempre fa amb tot el que li és propi. Veu en Martori que puja les escales i s’apropa al faristol, s’escura la gola i comença a pronunciar el seu nom al mateix temps que una remor de veus, que no coneix, xiuxiuegen i els periodistes se li comencen a enramar a banda i banda i ell es corda els botons de l’americana i se’ls descorda i se’ls torna a cordar i es dirigeix amb pas decidit cap a l’escenari. L’Escriptor aplaudeix a mesura que ell es va apropant i la resta de convidats a l’esdeveniment s’hi van afegint fins a convertir el lloc en un estadi olímpic a punt per al salt. La glòria és a tocar.

El·lipsi.

La següent cosa que recorda és un trep al cap i una costella trencada, a conseqüència del desmai diabètic que omple les seccions culturals de tots els diaris del país. La seva dona encara riu ara. No se’n fot. Només riu. I ell se n’està perquè la costella el té ben acoquinat. Repassen les cròniques i les fotos: en Martori desconjuntat damunt del desmaiat, perquè ―no us ho perdeu― l’idolatrat també va acabar sobre la catifa vermella. L’Escriptor va caure sobre l’altre en intentar sostenir-lo quan en Ramon començava a perdre el món de vista. I passen l’estona mentre la infermera no arriba amb la medicació del vespre. La fama té aquestes coses. El cert és que ningú no oblidarà el seu nom per anys que passin. Miraran de no riure. L’estudiaran seriosament i en faran comentaris de text comptant-ne la mètrica i elogiant-ne el ritme, explicaran la segona joventut de la sextina i la influència de la prosa críptica de Monterrosso en els seus versos. Però, sobretot, recordaran el desmai, el desmai i aquella clatellada que li haurà d’oferir, per sempre, la Immortalitat.