divendres, 13 de gener de 2012

#12+1






(Finalment, doncs, aquest és el text que dotze amics (prèviament "personatgificats") em van regalar en forma de personatge número 12+1.
Trobareu l'autor de cada fragment als finals corresponents. Un autor ve referit sota pseudònim per tal de preservar la seva identitat ben protegida... )

Tecleja les darreres paraules, que li vénen al cap com dictades per la providència i es plasmen ordenadament a la pantalla  de l'ordinador. Està concentrat i enllesteix ràpidament. Finalment, prem la tecla de punt, amb energia i marcant exageradament els gestos del dit sobre la tecla corresponent, com si assagés una coreografia del dit índex de la mà dreta. I punt i final diu en veu alta, i es tira enrere a la seva cadira. Ja està, s’ha acabat. Si dugués les ulleres que hauria de dur, se les trauria i es fregaria els ulls. Com que no les porta, només es frega els ulls, amb un gest de cansament.El darrer dels seus personatges ja ha tingut les seves quatre pàgines de glòria. Només faltarà fer-ne una darrera ullada, buscar una foto apropiada i penjar-ho al bloc el proper dijous.
            I ara... què? Els personatges dels dijous estan enllestits, el projecte del Pau també... encara dubta si fer el seu propi personatge o deixar-ho córrer. Té algunes idees al cap, però li sembla un gest una mica vanitós. Però és clar, si tothom del Taller ha tingut la seva història, no és d’una falsa modèstia esfereïdora inhibir-se respecte a la seva? També li agradaria començar un projecte nou: fa dies que li dóna tombs a una idea, una novel·la amb l’estructura del procediment ordinari del procés penal. Però com que potser és una mica enrevessat per als llecs en Dret, està mirant de reconvertir-la en el guió d’un musical. S’imagina la Gonyalons fent de jutgessa, més aviat lleugera de roba, i els Manel composant les cançons... mira l’hora distretament, i s’adona que se li ha fet tard. En qualsevol moment arribarà la Sílvia i el sopar encara està en la fase del “què faig?”. Tanca l’ordinador i comença a ordenar els seus pensaments cap al vessant gastronòmic, mentre s’aixeca per veure si les nenes ja dormen i fer-los un petó, un d’aquells plaers solitaris que cada dia té el luxe d’autosatisfer. Després, llegirà una mica de literatura jurisprudencial, fa dies que busca un argument pel cas aquell del boig que pretén denunciar la seva companyia asseguradora perquè li està caient el cabell i vol que li paguin un trasplantament i, a més, una indemnització.
            Es passa la mà pel cap. Ell encara no té aquest problema, almenys no d’una manera accentuada com el Sebastià, però potser podria crear un bon precedent per a defensar els drets dels alopècics del país, pobrets ells. En el moment d’aixecar-se, però, veu la imatge d’un home dins la pantalla de l’ordinador. Només és un instant, però la veu nítidament i s’emporta un ensurt de l’alçada d’un campanar. Què ha estat això? Mentre comprova que, realment, ha apagat l’ordinador, i mira de buscar una explicació racional a allò, la imatge torna a aparèixer. Un nou ensurt. Ara el cor ja va passat de revolucions, i la boca se li ha assecat com la llera del Francolí quan hi ha sequera. Ajuda’m, li diu una veu entre magnètica i rogallosa, i després de distorsionar-se com si hi hagués interferències, la imatge desapareix. Es queda garratibat. Revisa la pantalla, per davant i per darrera, el cablejat, tot és correcte. Què ha estat, doncs, això? Es tractava d’un home de mitjana edat que no recorda haver vist mai fora d’aquella pantalla. És la típica cara amb dos ulls, un nas i una boca amb llavi superior i inferior. Una cara vulgar, vaja. Però no entén perquè se li ha d’aparèixer d’aquella manera tan poc usual i demanar-li ajuda precisament a ell.
            Mentrestant, se sent la clau al pany i unes passes al rebedor. Espantat com està, busca alguna cosa per poder colpejar l’intrús que forceja la porta del rebedor. Quan la Sílvia obre la porta i el veu armat amb la grapadora, a punt per llençar-li pel cap, també s’espanta. Després riu. Però encara està espantada. Que t’has begut l’enteniment? Li ho explica tot, però la Sílvia està cansada i té gana. Quan li explica que no ha fet res per sopar, s’emprenya amb ell. Tot plegat li sembla la típica excusa per no haver fet el sopar. Però veient l’estranya pal·lidesa de la seva cara sota la barba, l’expressió de terror i la tremolor de les mans, decideix fer-li una abraçada, ja soparan qualsevol cosa, no cal donar-hi més tombs. I es mira de cua d’ull, intrigada, la pantalla fosca del’ordinador.
(Sebastià Martori)

                                                           ...         ...         ...
Després de l'abraçada reconfortant de la Sílvia i de la comprensió que li ha semblat endevinar en la seva mirada, se sent millor. Però, encara, mig tremolant pretén explicar més detalladament, si és possible, el sorprenent succés. La Sílvia li prega que no hi pensi més ara i proposa preparar uns entrepans per sortir del pas i matar la gana. De sobte,ell reacciona amb energia:
—D'entrepans res de res, anirem a sopar al restaurant de la cantonada i demanarem el millor, tant de menjar com de beure, i després que la festa segueixi. Jo a casa , ara per ara, en aquestes condicions no m'hi puc estar, no cal reservar taula; per a uns bons clients i veïns com nosaltres ja tindran lloc.
—Anem, de pressa.
La Sílvia resta immòbil sense articular cap paraula.
—Va, afanya't —insisteix ell.
Finalment ella mig quequejant respon:
—Que no has pensat que no podem deixar les nenes soles?, si et sembla que t'ha d'anar bé vés-hi tu sol, jo ja em menjaré un entrepà i t'esperaré.
(Josep M Roig)

                                                           ...         ...         ...
Ha de rendir-se a l'evidència. No poden deixar soles les nenes, però tampoc vol sortir sol a sopar, perquè tenint en compte que ja els dijous acostuma a arribar tard i fins i tot alguna vegada, en dates assenyalades, és veritat, ha anat a sopar amb els companys del Taller, sortir avui ... qui sap ... podria considerar-se un casus belli. Així que convenç la Sílvia per almenys concedir-se el caprici de demanar una pizza a domicili i obrir una d'aquelles exquisides ampolles que guarda per a les ocasions especials. Així que el sopar es resol amb una pizza Clos de l'Obac de color molt cobert i brillant, carnosa i llarga en boca, complexa, densa, mineral i persistent al final, amb un postgust estructurat i expressiu, i un Priorat vegetarià gegant d'espinacs, pebrot i albergínia amb xili, mozzarella, sal i pebre al gust. O potser a l'inrevés. Després d'acabar amb tot el vi, cap dels dos sembla disposat a assegurar un repartiment concret dels constituents.
            De manera que opten per la més prudent de les alternatives, que és la d'anar-se’n a dormir. In dubio pro lecto, com se sol dir, davant el dubte, al llit. En Dani pren abans, però, la precaució de tancar la porta del seu despatx, no sense prèviament fer una fugaç ullada a la pantalla, per observar, esfereït, com, només acostar-se, comencen a aparèixer-hi uns puntets blanquinosos que, estenent-se des del centre de la pantalla per tota la seva superfície, van configurant els boirosos trets d'aquella cara...
            I és justament en aquest moment quan en Dani arrenca d'un cop tot el cablejat del'ordinador, es gira i sense mirar enrere corre cap a la porta del despatx, la tanca, creu sentir de nou que algú gira la clau de l'entrada de la casa, agafa a l'atzar un gruixut volum de dura lex sed lex i exalta el seu pes enlaire amb la seva mà dreta, amb l'aparent intenció de llançar-lo al cap de l'intrús, que ara comença a empènyer la porta cap a dins deixant veure primer una mà blanca i delicada, de dits llargs i artells suaus, després dos peus estrets i calçats amb unes botes Clarks de punta rodona, amb una cremallera lateral a la part interior, amb un aire col·legial, sòbries i informals a un temps, discretes però una mica atrevides també pels seus alts talons i el seu aspecte rock i motard, i finalment tota la resta: una figura femenina de llargs cabells castanys, suaument arrissats, d'ulls dolços i en tanto que de rosa y azucena se muestra la color en vuestro gesto, però sense maquillar, o de manera imperceptible, una bellíssima jove de tot just vint anys que deixa sortir dels seus llavis encarnats unes paraules entretallades i sorpreses:
            —Però, pare! Que una altra vegada vols matar d'un ensurt la teva estimada Martineta!
(Ramón Sanz)

                                                           ...         ...         ...
En Dani, entre sobresaltat i sorprès, se´n desentén del volum que té a la mà, que cau a terra obert per la pàgina 122, que tracta de les penes sobre terrorisme i abraça fortament la seva filla; en fer-ho, no percep el cos de la noia i tot seguit, tampoc la seva presència; s´ha esvaït, com el fum, com els diners els darrers dies del mes, allí no hi ha res; en aquell moment, s´incorpora sobtadament damunt del llit; la Sílvia dorm profundament al seu costat; li ve de manera confusa el record d´una figura a l´ordinador que li ha causat gran angoixa i a la seva filla Martina, arribant a casa, però ja gran, potser uns vint anys; això el mou a anar, primer de tot, a l´habitació de les nenes; allí hi són les dues, dormint plàcidament i potser, somniant amb els angelets, que és l´escaient a la seva tendra edat; tranquil·litzat per aquesta part, malgrat tenir la certesa que s´ha tractat d´un malson, va al despatx i obre la porta amb una revolada, amb l´esperit d´enfrontar-se amb el que trobi allí a pit descobert; no hi ha motiu d´alarma; l´ordinador és apagat, la pantalla negra, el cablejat endollat... tot en ordre.  
            Se’n torna al llit; en col·locar-s´hi, mig desperta la dona que li pregunta, com en un murmuri, que si li passa quelcom; ell li contesta que tenia set i ha anat a la cuina a beure aigua; la Sílvia ni li respon, perquè ja ha tornat a quedar dormida del tot. Ell també es deixa vèncer per la son.

            Mitjanit. En Dani es desperta esverat; està moll de suor freda; s´alça del llit i comença a donar tombs per l´habitació; es pregunta per què li passa això; tot ho tenia sota control; el cas l´havia estudiat a consciència; disposava de proves concloents, irrefutables; testimonis absolutament fiables; no existien llacunes i fins i tot tenia la seguretat que va sobreviure amb nota alta a la prova del sopar de grup que organitzà en J.Q. el passat dia vint-i-dos de setembre, on va desenvolupar una lliçó magistral sobre la procuradoria judicial, el penúltim esgraó  per aconseguir l´anhelat nomenament d’una vicepresidència del bufet on treballava. Cal reconèixer que els companys es portaren força bé i cap d´ells intentà boicotejar-lo, ja que tenien gola avall que ho aconseguiria i per això cadascú va anar a la seva, amb aquelles converses intranscendents pròpies de sobretaula, en la que no hi mancava el vi i tampoc l´aigua, és clar.
            Aleshores, per què aquesta sensació d´inquietud, de malcontentament, de desassossec…?
            Pel que feia als alts i baixos de la Borsa, oscil·lacions que tenien a veure amb qualsevol pet o esternut fet per algun financer internacional o amb el fet que una Agència de qualificació del risc sortís dia sí dia també, amb unes dades per tocar els bemolls a qualsevol govern, sovint l´espanyol, res l´importava, ja que ell no hi jugava ni ho havia fet mai, i molt menys ara que tenia en les dues ninetes dels seus  ulls, la Jana i la Martina, el millor bé que li podia haver regalat la vida, amb l´indispensable participació de la Sílvia, la seva dona, és clar… ho tenia tot a punt i en ordre, perquè havia pres mesures per tal que res fallés… Així, doncs, què li estava passant ? D´on sorgia aquesta malfiança, aquesta pertorbació?
            Sortí del llit i albirà el seu voltant; de prompte, la vista es posà en un penja-robes de nit que hi havia a l’habitació: s’hi atansà i veié posada una camisa amb el coll blanc i el cos d’un color rosa pàl·lid de Jofre; així mateix, al braç del moble, hi havia una corbata de color vermell amb ratlles blau cel de Pull&Bear; als peus, unes sabates negres Loewe, que, com la resta de peces descrites, mai abans les havia vistes… continuant amb la inspecció visual, s´adreçà a l’armari i fent córrer la porta dels vestits veié una americana i uns pantalons, de color marengo, amb la firma d´Armani... Ja havia descobert la raó del seu esverament. Ara ho tenia clar. Què s’havien cregut, que sortiria al carrer amb aquella indumentària esgarrifosa, com si d´un Petroni, o el Gran Gatsbi o, per no anar tan lluny, un Arturo Fernández es tractés…? Abans d´això, renunciaria a la vicepresidència que se li oferia i per la qual tant havia lluitat.
            Matinada. S´alçà bruscament; gotes grosses de suor li solcaven el rostre; no recordava els detalls però era conscient que havia tingut més d´un malson; li venien vagament algunes imatges; quelcom relacionat amb el seu ordinador, després amb la seva filla Martina, si bé no com era ara sinó més gran; també li venia el record d´una corbata llampant, vermella amb ratlles blaves i sobretot, que estava neguitós per guanyar un cas que el podria dur a aconseguir una vicepresidència en un bufet d´advocats. Quines bestieses es poden arribar a somniar... Realment, l´encadenament de tants somnis portava al seu pensament aquelles sessions contínues de cinema de la seva infància.

            Matí. Poc a poc, s´anà asserenant; abandonà el llit i, com feia sempre, engegà la “tele” i sintonitzà el programa Els Matins de TV3 perquè l’acompanyés mentre es dedicava a les ablucions matinals; certament li agradava més quan el conduïa en Josep Cuní, si bé per l´horari i els tertulians, el seguia sintonitzant. Després de vestir-se com  cada dia, pantalons –avui de color beix, després de dubtar un moment entre aquests i uns texans–, camisa fosca i jersei de migtemps, també fosc, es prengué un desdejuni frugal, com de costum, i mentre la Sílvia acabava de preparar-li les nenes per portar-les al “col·le”,s´assegué davant del receptor i seguí el programa. L´advertiment de la dona que les nenes ja eren a punt, el va apartar de l´atenció a la “tele”, carregant-se la petita al coll i agafant de la mà la gran, sortí de casa, agafà el cotxe del pàrquing i les deixà a l´entrada de l´escola l´una, i de la guarderia l´altra.
            Era aviat; al despatx no hi anava fins a les deu del matí, així que va pensar que era un bon moment per anar al perruquer per fer-li cas a la Sílvia, que feia temps que li deia; tingué sort; l’empleat que sempre el tallava estava acabant un servei i tot seguit l’agafaria; es va asseure i es posà a llegir l´Ara i a la secció d´internacional, li va cridar l´atenció la notícia d’un avió no tripulat nord-americà que havia abatut i mort el tercer cap d´Alqaeda, en ple carrer de Ramallah. S’hi afegia una fotografia on es veia el rostre de l’individu, amb un cabell arrissat i negre com l’atzabeja i una barba, també completament negra, força abundosa, sense arribar a tapar-li el coll.
            Just acabar de llegir això, el perruquer havia enllestit la persona amb qui estava treballant i el va convidar a asseure al lloc que quedà lliure; en aixecar la vista en Dani veié el seu rostre reflectit al mirall, amb el seu cabell arrissat i negre com l´atzajeba i una barba, també completament negra, força abundosa, sense arribar a tapar-li el coll. El perruquer, després de posar-li el pentinador, li féu la pregunta típica:
—Què, com sempre, una mica retocat pel clatell i les puntes de la barba? I el Dani, posant-li un èmfasi desconegut en ell, li etzibà:
—No paris fins que no quedi ni un sol rínxol ni al cabell ni a la barba!
            En sortir de la perruqueria, aixecà la vista al cel; era un dia núvol i gris; malgrat això, li semblava resplendent, lluminós; no hi havia cap avió dins de l´espai que abastava amb la vista, però pensà que encara que n’hi hagués ell no seria el seu objectiu.
            Tot cofoi, va abandonar el carrer Amargura i travessant el passatge S. Seguí i Rubinat, agafà el carrer Llovera fins a arribar al seu despatx, content com un gínjol.
(Josep Llurba)

                                                           ...         ...         ...
El Dani no sap que al cap de breus instants passarà quelcom que canviarà la seva vida, per això fa el que fa sempre, prémer el botó de l’ascensor i esperar. Avui a més, es passa la mà pel cap pelat i somriu. Aquell tacte vellutat, com de pell de préssec l’omple d’optimisme. Últimament, les coses li surten bé. Des que es va permetre de sortir de l’armari dels escriptors frustrats i compartir la seva novel·la amb la penya dels lletraferits, que se sent més segur com a escriptor… La colla dels dijous són poc fiables, però de tota manera són força diferents entre unes i altres i tots l’han omplert d’elogis, fins i tot el profe, pensa. De fet la feina d’escriptor té un horari molt més flexible que la d’advocat i això li permetria estar molt més amb les nenes i anar sempre amb les samarretes que parlen, oblidant la formalitat i l’exigència de les camises, recuperar els horaris de Londres i refer les llargues xerrades de fum i alcohol amb els culpables, el Ramon i el Sebastià. I la Sílvia. Ara que hi pensa millor, no és tan recent la seva sort, que ja ve de la Sílvia, es diu, la testimoni, l’acusada, la fiscal, la jutgessa, la víctima, la sentència, la còmplice de la seva vida. 

            Treu de la butxaca el clauer, però no li cal buscar la clau, la porta és entreoberta, hola! Saluda en entrar, però per tota resposta obté un fort cop al cap. En tornar a obrir els ulls s’adona que està lligat a la cadira, i que tot està absolutament remenat. No hi ha ningú més a la sala, que pugui veure des del racó on l’han posat. Aguanta la respiració, per fer silenci pararia els batecs del cor, i el bum-bum que sent al mig del cap. Per un moment pensa que és un nou somni de la nit que ha passat tan agitada…. Però no, perquè ara el pot veure, el té davant, fosc i familiar.
(Cristina Garreta)

                                                           ...         ...         ...
En Dani es fa l’adormit. Immòbil, amb el cap penjant i els ulls tot just entreoberts, veu com l’home, d’esquena, està escorcollant un dossier. El reconeix. El dossier, vull dir. És el d’aquell client que havia comprat un puzle de cinc mil peces i quan l’acabava de muntar en faltava una. Recorda que el client volia que l’empresa Ensenya li pagués a preu de salari mínim interprofessional les dues mil hores que, segons ell, havia invertit fent el trencaclosques. Tan baix han caigut les empreses de joguines educatives que lloguen perdonavides per solucionar les reclamacions? Què fa ara? Llença el dossier? No, que conté les quatre mil nou-centes noranta-nou peces i després les hauré de comptar, no fos cas que se’n perdi alguna. En Dani no pot evitar-ho i crida:
—No!
            L’home que remenava el dossier es gira. Du el cap cobert amb un passamuntanyes negre i el seu aspecte li és familiar, però no sabria dir de què.
Parece que el calbito se ha despertado —diu amb fort accent estranger, potser albanès. I amb un gest teatral acaba llençant el dossier, escampant les peces pel terra de tot el despatx.
            «Malparit», pensa en Dani, abans d’encarar-se al malfactor.
—Qui és vosté? Què hi fa aquí? Pensi que estem esperant una parella de mossos que han de venir a preparar la declaració per a un judici. Potser encara és a temps de fugir.
            L’home no fa cas d’aquestes paraules. S’asseu a la butaca del president i posa els peus damunt la taula de caoba. En Dani veu unes botes militars plenes de terra i pensa que el president es posarà fet una fera quan vegi que li han ratllat la taula. L’home fa petar els dits i una mà d’algú altre agafa el coll d’en Dani. És una mà forta, de dits gruixuts i plens de durícies. L’home del passamuntanyes pregunta:
—¿Dónde está Daniel Recasens?
            En Dani està desconcertat. El busquen a ell i no el reconeixen? Uns professionals el busquen i no l’han vist en cap fotografia? Els de les pel·lícules van més ben preparats. I llavors recorda que s’acaba de tallar la barba i de rapar el cabell, tots els rínxols, al zero. Potser és per això que no el reconeixen. Serenitat, Daniel, has d’improvisar.
No vendrà hoy, se ha cogido unos días de vacaciones... para ir a buscar rovellones. Le gustan mucho los rovellones y ahora es la época, ¿sabe? Debe estar en La Mussara... O Quizás ha ido al Pirineo, que allí se encuentran más... Sí, al Pirineo. Seguramente en el Bergadà, pero no sé exactamente en qué sitio. Estos rovelloners, ya se sabe. Nunca dicen donde están las rovelloneras que conocen. Para que no vayas tu, los cojas antes y los dejes sin rovellones, ¿sabe?
            Els dos homes riuen. El que l’agafa pel coll mostra la segona mà amb un enorme ganivet. És un ganivet semblant al que duia en Rambo a les pel·lícules on matava vietnamites de quinze en quinze, i l’acosta al coll d’en Dani mentre el del passamuntanyes diu:
Sólo lo preguntaré una vez más: Donde está Daniel Recasens?
(Josep M. Llort)
                                                           ...         ...         ...
En Dani pensa ràpidament en les seves opcions. És evident que aquells trabucaires no s'estan d'històries. No creu que sigui convenient donar-se a conèixer, però ha de dir alguna cosa convincent.... I si els diu que el Dani vindrà d'aquí a mitja hora i així mentrestant guanya temps i pot rumiar alguna altra solució? Per altra banda, justament d'aquí a uns vint minuts té donada hora a un client, i es tracta d'aquell boig que vol que l'asseguradora li pagui un trasplantament de cabell més una indemnització per haver-se quedat calb. I ara va i passa això; avui que hauria anat tot com una seda, perquè ja havia trobat la millor manera d'enfocar la demanda per a tenir possibilitat de treure'n alguna cosa. Va tenir la sort de trobar, casualment, un cas similar en una revista jurídica americana. Ja se sap que les coses aquí no són iguals, però cada cop més la justícia i la injustícia són més universals. Aplicarà la mateixa estratègia, retocant algunes coses, clar, i tampoc en traurà la milionada que van aconseguir els americans, però creu que una bona picossada sí. No vol ni pensar «què podria passar, què farien aquests animals al client, si quan arribi, ells encara són aquí. Potser el millor fóra...» Però abans que pugui badar boca una veu d'home procedent d'algun lloc fora del seu angle de visió, diu:
—Inútils!, esbrineu qui és ell, escorcolleu-li les butxaques!
            La veu li resulta vagament familiar, és més, està gairebé segur que l'ha sentida en algun altre lloc. Una veu ronca, no en el sentit d'una veu profunda de tenor o baríton, sinó més aviat com d'algú acostumat al mam. És evident que qui parla no és estranger com els altres, no té cap accent foraster, però des d'on és no el pot veure. Ara, el del ganivet li llença la cartera que ha pres a l'altre, que és més enrere, i aqueix la deu haver portat a l'home de la veu enrogallada, perquè el sent que diu: «Ah! Daniel Recasens Salvador, col·legiat nº xxx, amb domicili particular al xxxxxxxxxxx nº xx, de Reus.»
—Així que t'has pensat que amb un canvi de look ens podries despistar? Et penses que som imbècils?
—Però què diu, home! —el Dani ara tot enfadat— Jo no sé qui sou vosaltres i ni tenia idea de la vostra existència abans que vinguéssiu a atacar-me al meu despatx, però per què no ve aquí al davant meu i parlem cara a cara?
—Ah! amiguet, és molt millor per a tu que no em vegis la cara, creu-me. I ara anem al gra. Et diré el que necessitem de tu. Volem que ens diguis on para el Najib, sabem que després que va sortir del pis tutelat on tu feies d'educador, va trobar una feina, el vam tenir un temps controlat, però ara li hem perdut la pista i volem que ens diguis on és.
—Però, qui és el Najib? No sé de qui em parleu!
—No facis l'orni. —I dirigint-se a un dels seus—: Tu!, ensenya-li la foto.
            El Dani es mira la foto que li porta el del ganivet. Coneix el noi, però no es deia Najib.
—Què li voleu? Què us ha fet? Fa molt de temps que no l'he vist. Ara mateix no us puc dir res d'ell.
—No n'has de fer res del que li volem. Només ens has d'investigar on és ara. Farem una cosa. T'afluixarem els lligams perquè et puguis alliberar tot sol, una estona després de marxar nosaltres. D'aquí a tres dies ens posarem altre cop en contacte amb tu i volem que ja sàpigues on podem trobar el Najib, entesos? No facis rucades, no vagis a la policia. Sabem trobar-te, et tenim vigilat des de fa uns dies, fins i tot sabem el que fas quan ets dins el despatx de casa teva, tenim sofisticats sistemes d'espionatge per a tenir controlada la gent, així que vés amb compte amb el que dius, no expliquis res a ningú.
            Dit això se'n van, i en Dani no pot evitar pensar en aquella veu i aquella imatge fugisseres de l'altre dia a l'ordinador de casa seva...
(Roser Rojals)

                                                           ...         ...         ...
La imatge que apareixia a l'ordinador era la del Najib, nom que li deien els que el cercaven.
—Daniel —li va dir a través d'internet—, guarda't! Van per tu. Et consideren amic meu i es pensen que tu saps on jo m'amago. No et posis en perill tu ni hi posis la teva dona i les teves donetes. Dóna'ls la informació que tens de mi al teu ordinador i et deixaran en pau.
            L'havia sorprès aquell noi d'aspecte àrab, ingressat feia poc al centre tutelar dels sense sostre, però no s'imaginava que li donaria una sorpresa rere l'altra.
            L'havien trobat ajagut a terra, tremolant de febre, al sopluig d'un caixer automàtic; no duia documentació ni tampoc cap pertinença amb ell. «És dels  que diuen carretera i  manta», va pensar el Dani en veure el seu posat de jovenot rebel.
—Qui ets? —li va preguntar.
—Jo sóc tu —li va respondre el noi i seguí amb els coneguts versos de Victor Hugo—: Malhereux de toi, si creus que tu no ets jo.
            «Ostres! un afeccionat a la poesia», es va dir l'advocat poeta Recasens. A continuació li va preguntar:
—On tens les teves coses o és que no duies res amb tu?
            El noi àrab respongué amb uns altres versos:
—Si buides estan les meves pobres mans / em queda l'alegria / que Ell, que al reis dóna vans tresors / als captaires pau de l'ànima els envia.
            Al Dani Recasens li semblava que eren versos d'un poeta persa, potser Hàfiz?Estava admirat i va dir:
—Aquest xicot el portaré al taller de literatura del Centre que el coneguin els lletraferits de la colla.
            L'havia sorprès la primera vegada que el va veure. És un rodamón, es va dir, però després de tenir-lo tractat el meravellà la seva cultura i el seu domini de les llengües i va pensar que era un hippy tardà, potser el fill d'un magnat àrab del petroli, que rodava perdut de la seva tribu urbana.
            Però aquell noi vingut de no se sabia d'on, li donaria més sorpreses. Va demanar de fer servir l'ordinador del Dani i es va passar tot el dia enviant missatges i rebent respostes... i després desaparegué misteriosament.
            Va tornar a saber d’ell a través d'Internet.
            El Dani s'apressà a rastrejar l'ordinador i el que va descobrir el va deixar glaçat.
            La vertadera personalitat del noi emergia a través dels correus electrònics. Era un activista destacat de les revoltes del món àrab. Pel que semblava s'havia salvat in extremis dels atacs de mercenaris fugint en una barcassa només amb el que duia posat. Pels correus també es deduïa que el cercaven els serveis secrets dels països implicats en el merder del nord d’Àfrica.
            Ara comprenia per què l'havien atacat, a ell, el Dani, aquells sicaris, ben segur membres d'una brutal policia de vés a saber quin país. Però estava tranquil, quan tornessin es limitaria a obrir-los l'ordinador i que ells mateixos  recollissin la informació que allí apareixia.
            El va tornar a obrir, volia rellegir aquells correus apassionants, però just començava a llegir que l'ordinador li va fer figa. S'havia espatllat! Li calgué recuperar el disc dur.
—Cap problema —li van dir els tècnics—, li deixarem el disc com a nou.
            I tant si li van deixar com a nou, nou per estrenar, totalment verge ja que tot el contingut estava esborrat. Adéu poesies, adéu novel·les, tota l'obra literària en curs del poeta, perduda... Ah! i els e-mails del Najib. El Dani pensava entregar-los als sicaris per salvar-se. Que faria ara? Angoixat ho explicava tot al seu amic, l'escriptor Marc Tori, que l'escoltava amb un guspireig a la mirada i una rialla per sota el nas. «Quina formidable novel·la en sortiria d'aquesta història! Quin best-seller! Però s'ha de veure com acaba, que no es cagui les calces ara el Dani, cal que això continuï». I li donà una afectuosa palmellada al seu amic encoratjant-lo:
—Sigues valent, Dani, no et rendeixis, defensa't!
(Josef K.)
                                                            ...         ...         ...
En Dani no acabava de comprendre la reacció del seu amic Martori –el que signava les novel·les amb el pseudònim de Marc Tori, perquè li donava més volada. Aquella rialla per sota el nas... És que no podia analitzar res, sense veure-hi un fil d’humor més o menys negre, irònicament o sarcàstica? Com podia aconsellar-li tal cosa en aquells moments tan delicats? És que no havia captat que el que ara necessitava era un altre suggeriment, per sortir-se’n?

            Nerviosament, regirava el seu voltant amb els ulls tot cercant una altra solució més convenient per a l’ocasió. Amb aquest mirar-ho tot sense veure res es fixà en els seus antics walkmans, abandonats en un racó del prestatge més alt. S’hi atansà i mig acaronant-los, per allò de o tempora o mores, els encengué, es posà els auriculars a les orelles i comencà a sentir Here’s where the story ends. Ai! els Sundays, els Sundays... quins records li evocaven...Per uns instants s’oblidà del tràngol pel qual passava, però de sobte aquella veu metzinosa que tant l’havia acompanyat en altres moments el retornà a la realitat i la cançó es transformà en el crit planyívol de: “Ajuda’m!, ajuda’m!”, sorgit de l’ordinador en mala hora, quan tot semblava que començava a rutllar. L’angoixa li retornà amb més força. El poc temps que li quedava perquè tornessin els sicaris amb armes –potser ara més maquiavèl·liques que abans i amb l’expressa finalitat de coaccionar, cohibir i obligar sense condicions– s’escurçava i encara no tenia la solució. Mentre aquest pensament el mortificava i no deixava lloc per a cap altre, sonà el telèfon. Era la Sílvia que li recordava que passés a buscar les nenes un quart més aviat per portar-les a les activitats del Centre. Assentí sense cap compliment i penjà. A l’oïda encara li ressonava aquella veu virulenta i com un flaix l’associà tambéa la de Najib. Quin embolic! El cap li bullia; Das Scholß de Kafka al costat del que li passava era una història infantil. El jove Najib, els sicaris, el boig del puzle, la imatge de l’home de l’ordinador, el disc dur en blanc... I si tractava de buscar a l’ordinador de la seva filla, que casualment el portava a la bossa perquè l’havia anat a buscar al taller de reparació? Però què hi buscaria? Najib, activistes àrabs, policia afganesa...?

            Maquinalment va escriure Marc Tori al cercador i trobà el facebook d’un seu homònim, amb foto inclosa, que tenia la fesomia del mateix que no l’havia deixat fer el sopar aquell primer dia, quan l’ordinador del despatx de casa seva havia començat a angoixar-lo. El subjecte portava barba de pocs dies, es veia corpulent, però força comú. L’única anotació que hi havia era: “Texes Hold’en Poker. Sex offenders in prision shouldnt have facebook”.
(Assumpta Roig)

                                                           ...         ...         ...
La Sílvia entra a l’habitació 313 de l’hospital de Sant Pau acompanyada del cap de Toxicologia, el doctor Canut. Sempre havia pensat que feia com a gràcia que el cap d’aquella especialitat tingués precisament aquell cognom, però ara no n’hi feia gens ni mica de gràcia de ser amb ell allí, davant del llit on el Dani estava delirant, ple d’aparells i de sondes.
            De vegades havia pensat que un dia o altre es trobaria amb la circumstància de tenir algun familiar o amic ingressat en el seu centre de treball, però que fos en Dani i per allò, superava les seves previsions.
             Sort que les nenes i ella no n’havien menjat, ja li va dir que potser passats els trenta no era oportú començar a caçar bolets per molt que tinguessin la guia de caçadors de bolets.
            Diumenge feia tot just quatre dies, tot i que ara a ella li semblava que havia passat un mes, s’havien llevat d’hora i amb un cistell i uns entrepans havien anat a fer un vol per la Mussara; a la part dels Motllats li havien comentat, al Dani, que ja se n’havien plegat desprès de les últimes pluges.
            Al vespre, a ella i a les nenes no els va venir de gust menjar els bolets, sort! En Dani, però, es va fer un remenat amb els que estaven una mica tocats i ho va acompanyar d’una amanida i una copa d’aquell vi ecològic d’Ulldecona que havien encetat divendres. En anar a dormir li va comentar el content que estava pel dia que acabaven de tancar, els quatre junts per la muntanya i, a més, havia sopat tan de gust.
            Devien ser passades les tres de la matinada, que es va despertar pels crits del Dani; estava completament xop i li costava respirar; va veure clarament que allò era seriós i va trucar al 112.
            Feia tres dies que li havien fet un rentat d’estómac però continuava delirant. De vegades s’entenia alguna de les paraules que murmurava: Gonyalons, els Manel, Sílvia, Martina, Jana, botes Clarks, barba, Londres, Mussara, Marc Tori, Najib, disc dur, Kafka. De ben segur que els seus companys de l’escola de lletres en farien un bon escrit de totes aquestes paraules inconnexes, va pensar la Sílvia.
            El doctor Canut li acabava de dir que la norbaeocystina que contenen alguns bolets com ara els Conocybe, Psilocybe, Pneolu i tants d’altres acostumava a eliminar-se de l’organisme amb el tractament de desintoxicació que li estaven fent; segurament aquella mateixa tarda començaria a despertar-se.
(Laia Morell)
                                                           ...         ...         ...
«M’està quedant força bé», va pensar; a l’editor li agradarà i segurament podrem repetir l’èxit de vendes que va tenir Els culpables. I, amb aquest convenciment, prem la tecla de punt amb energia i marcant exageradament els gestos del dit.
             «[...] es-ratrepsed [...]» —Ai! «[...] a airaçnemoc [...]» —Què passa? «[...] adrat axietam alleuqa [...]» —El cursor està tirant endarrere! «[...] senen sel euq troS [...]» —La intoxicació de bolets? «[...] .koobecaf... on inaD nE [...»] —El Marc Tori ha desaparegut! «[...] !t'asnefed ,íxia... egtami aL[...] inaD lE[...]» —El Najib, la seva història de revoltes, s'esborra! «[...] ?snesaceR [...] inaD nE [...]» —Ah! no puc parar el cursor, va cap enrere i no para! Els malfactors, l'atac al despatx. No! «[...] .lojníg...  inaD nE [...]» —El barber, la corbata llampant, el bufet d'advocats, tot s'està esborrant, no ho puc aturar. Nooo! «[...] !atenitraM... ed revah aV[...] sérpseD [...]» —El sopar, el Priorat vegetarià d'espinacs i la pizza Clos Obac, esborrats! Nooooooo! És inutil, no puc fer res!
             «[...] .tid led sotseg sle tnemadaregaxe tnacrami aigrene bma ,tnup ed alcet al merp [...]»—Ei! Què passa ara? El cursor de la pantalla s'ha aturat i comença a escriure de nou l'última frase esborrada, ho reescriurà tot una altra vegada? «[...] p r e m  l a  te c l a  d e  punt, amb energia i marcant exageradament els gestos del dit. [...]» —No! Aquí s'atura el cursor. La pantalla es va tornant negra, excepte per uns petits puntets lluminosos que cada vegada són més nombrosos i que poc a poc, davant dels seus ulls astorats, van prenent la forma d'una cara  –prou coneguda en la seva imaginació– que li diu:
—Aquesta frase ja l'havies escrit, has de començar de nou, xato!
(Pau Roig)
                                                            ...         ...         ...
I el Dani ho vol fer, ho ha de fer. Creu que necessita tornar a escriure allò que ha perdut, li sembla important fer-ho. Haurà de trobar el començament i segur que després tot anirà sortint sol. Com anava tot plegat? Què i de qui estava escrivint? S’hi esforça però no pot reconduir els pensaments ni pot centrar l’atenció. Alguna cosa el destorba i no sap què és. Potser si es concentra...
«—Quin salt, carai quin salt, de saltadors que salten salts.»
—Doctor Canut, vol dir que el meu home no s’hauria d’haver despertat ja?
«—Ja sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d’aquest racó.»
No passis ànsia, Sílvia, les anàlisis han sortit bé, no pot trigar a fer-ho.
«—I, de vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. I, de vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.»
—M’amoïna veure’l tan neguitós, tan enderiat i, a la vegada, tan lluny d’aquí.
«— Agafa’t fort i si pots cau amb els dos peus i en un lloc pla. Que bonic, que bonic, que bonic», m’he dit.»
—Els deliris anguniegen però no has de patir. Tan bon punt es desperti tornarà a ser el Dani de sempre, dona, en pots estar ben segura.
«—Qui s’arrisca a fracassar, qui saltarà sense xarxa?»
Necessito creure’l, doctor Canut, perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Esperi... miri... sembla que vol tornar!
            El Dani no sap ni entén què veu ni què està passant. Què fa la Sílvia al costat d’un senyor amb bata blanca? Per què han deixat de cantar els Manel? On és l’ordinador i tot el que ja no recorda però creu que ha escrit? Què hi fa en un llit estrany d’una habitació blanca i anònima? On són les nenes?
            Enmig de la boira que ocupa el seu cap es mira als ulls de la Sílvia i s’hi reconeix. Li tornen les certeses, la seguretat, sap que al seu costat és a casa. Sigui el que sigui que hagi passat ha deixat de tenir importància. El seu món el té al davant, preocupada i força demacrada, i respira alleujat abans de dir el seu nom com un sortilegi.
            Mentrestant a Reus, en un ordinador tancat, una cara vulgar amb dos ulls, un nas i una boca amb llavi superior i inferior somriu per sota el nas.  
(Carme Simó)
                                                           ...         ...         ...
 Curiós —i podria dir-se que fins i tot incaut— lector: segurament has estat esperant amb expectació creixent el final d'aquest relat, i en no poques ocasions hi haurà cregut el teu agut enteniment que les no vulgars aventures d'aquest singular personatge homònim teu estaven arribant al final, perquè totes les coses acaben alguna vegada, o almenys no està permès que les obres dels fills dels homes trenquin aquest principi. No hem pogut, però, contravenir tampoc el mandat de la seva naturalesa, en què cada cosa engendra al seu semblant i el seu successor, com fan el Fènix o el Simurgh, i així, cada paraula ha anat sembrant la paraula de la següent fins arribar aquí.
            Esdevé sovint que un pare tingui un fill lleig, ximple i sense gràcia, i l'amor que li té li posa una bena als ulls perquè no vegi les seves faltes, i fins i tot les considera virtuts i les exhibeix davant els seus amics com si fossin mèrits i subtileses. Però nosaltres, que, encara que semblem pares, som fills també d'aquest relat, al qual han precedit altres dotze dels que abans vam ser també interessats lectors, no volem deixar-nos arrossegar pel corrent de l'ús, considerat i benvolgut lector, i t’eximim i fem lliure de tot respecte i obligació, i així, pots dir de la història tot allò que et sembli, sense por que siguis calumniat pel mal ni et premiïn pel bé que diguessis d'ella, doncs aquí, com en la història del Simurgh, els dotze som un, i fins i tot els tretze. I tota la resta és literatura.

(rejectio de Ramón Sanz)

Cap comentari:

Publica un comentari