#1

En Sebastià és funcionari. Interí, vaja. En realitat, és personal contractat i de fet, fa cosa d’un any, se li va acabar el contracte, per bé que ningú va badar boca; així que farà vora dotze mesos que està renovat tàcitament. En fi. Tornem-hi. En Sebastià és funcionari. Això de ser funcionari és una cosa que ja li ve de petit. Va trigar dos anys i mig a decidir-se a caminar. No són coses de riure, deia l’àvia. O potser sí. El cas és que treballa al Departament de Joventut d’un Ajuntament relativament important amb una feina relativament poc estressant. Per entendre’ns, ell i el seu ordinador tenen una relació força estreta. Ell, l’ordinador i una paperera de mida estàndard —situada estratègicament cinc metres enllà de la seva taula, entre la fotocopiadora i el dispensador d’aigua­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­— que tan útil resulta en els llançaments a mitja distància.

Feliçment casat amb una artista plàstica, practica sempre que pot de pare de família amb dues filles encantadores que l’adoren i una tortuga lletjota que passeja amb solemnitat pel terra hidràulic del seu pis al centre. Enamorat del jazz però amb un gust musical eclèctic i sense complexes que igual li permet reconèixer les tonades poca-soltes que li ballen les nenes al llit matrimonial, saltant pels volts de les vuit del matí, cada dissabte i cada diumenge del món, com les velles cintes de casset amb grans èxits del heavy tou, que tant fan trempar la seva dona.

En Sebastià és un home llegit, i entreté les estones mortes escrivint capítols apassionants d’una novel·la històrica que acabarà just quan la novel·la històrica hagi passat a la història. Així i tot, el vigoritza i l’omple d’orgull cada cop que la mostra a en Llort —un amic de dèries semblants que ensenya biologia al mateix institut on la dona fa classes de tant en tant. Generalment el primer dimarts de cada mes, queden per dinar i, a l’hora del cafè, s’ensenyen l’un a l’altre les darreres línies de llur personatges de ficció. Els fa gràcia que, de vegades, coincideixen en un recurs narratiu similar o amb l’ús d’un determinat punt de connexió temporal i riuen com criatures i demanen un conyac. I què coi, un dia és un dia.

En Sebastià és molt apreciat entre la gent del departament. El seu humor, més aviat negrot, ajuda a passar la feixuga jornada laboral que travessen els pobres funcionaris. Sempre té un gest amable i mai un no per resposta. Des que en Llurba es va jubilar, és ell que organitza sopars i comiats,  així com qualsevol festa que s’escaigui. Per Sant Jordi, regala una rosa a totes les noies de la planta, inclosa la regidora que mai no està per bromes. No oblida un aniversari. Sap el nom de pila de tothom que treballa a l’Ajuntament i el saluden cordialment polítics de tots els colors.

Per això l’ha estranyat que en Raimon —el seu cap directe— el cridés de bon matí d’aquella manera al seu despatx. De primer, ha pensat que no s’hagués deixat el capítol trenta-tres a la fotocopiadora, però de seguida s’ha visualitzat quan sortia de l’edifici consistorial amb les còpies al maletí. De fet, sempre pensa que el conserge per força ho ha de notar que aquell maletí entra buit i surt ple, cada dia.

El cap el fa seure i ell posa aquella cara que va aprendre a fer quan devia tenir, què sé jo, un any i mig i els seus pares —que mig havien començat a perdre la paciència— se’l miraven emprenyats perquè el Tianet passava olímpicament de fer ni que fos un trist passet. Una cara que va perfeccionar quan aquells mateixos pares, molts anys després i ja ­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­resignats, li van trobar una bosseta d’herbes sospitoses a la butxaca dels texans. Una cara com una esquena que excel·lí en emprar-la davant les recriminacions de la seva primera xicota així que aquella el va trobar enllitat amb la seva germana adoptiva, una noieta molt bufona d’origen vietnamita i gustos igual d’exòtics.

I tanmateix, el seu cap no engega cap retret ni cap queixa. L’ha cridat per explicar-li que la regidora en persona vol parlar amb ell en el decurs d’aquest mateix matí. Segons es veu, es tracta d’un assumpte d’extrema confidencialitat, del qual el propi Raimon en desconeix els detalls. «Estigues preparat i deixa tot el que tinguis sobre la taula», li diu abans d’acompanyar-lo a la porta. «I sobretot, d’això ni mu als altres. Ja saps com van per aquí aquestes coses».

En Sebastià s’asseu al seu lloc. Evita qualsevol mirada o cella interrogant que se li dirigeixi i atura la feina al mateix lloc on fins ara l’angoixava. Vull dir que apaga les finestretes de l’ordinador que deixen una partida a mitges del solitari i les fotos del cap de setmana a Núria per girar. Surt del facebook després d’un darrer post simpàtic i sospira. Rellegeix unes notes que ha començat pel capítol trenta-quatre i somriu. Pensa que fou un encert fer cas de la seva germana i apuntar-se a aquest taller dels dijous al vespre. Es coneix que ha millorat força la força del relat des que van engegar aquestes trobades setmanals a l’Ateneu. I torna a somriure i guarda les notes al maletí. Truca a la seva dona per comentar la reunió tan estrambòtica que acaba de tenir i l’altra se’n fot i diu que tanta rosa d’abril no pot ser bona de cap manera. Ell penja i es neguiteja. Avisa els companys que surt un moment a fer unes gestions i els altres ja entenen que va a fer el cafè —perquè ja se sap que, en la comunicació, tan important resulta el receptor com el codi i el context.

Només veure’l entrar, el bo d’en Roig ja riu i s’apressa a servir-li el cafè amb llet descafeïnat de sobre, amb la llet natural i tres sobrets de sucre. Tampoc no oblida la mateixa gràcia de sempre: «què tal per la casa gran?». En Sebastià li segueix el fil, li riu els acudits i s’interessa per la seva família. Per això ara, l’amo del bar li explica mig moix que la seva gran, la ballarina, es va trencar la cama esquiant i ara s’haurà d’estar per força una bona temporada lluny dels escenaris. Ell l’escolta i hi fica cullerada quan convé i li passa el braç per l’espatlla abans de deixar l’euro amb quinze sobre la barra lluent. Se’n recorda, «autèntic marbre italià que en Roig avi va embarcar personalment a Carrara». Abans de tornar a l’Ajuntament, compra el número dels cecs que la Montse ja li guarda. El reconeix per la veu i el to amable i li recorda que la sort només somriu a aquells que la saben buscar. Ell riu sorollosament perquè ella s’adoni que entén la gràcia. Se n’acomiada i entra a l’edifici a seure i esperar. Treu, del calaix de baix, el diccionari de sinònims que li van regalar pel dia del pare i subratlla un parell de paraules que li criden força l’atenció. Es diu que haurà de recordar-se de fer-les servir així que en tingui l’oportunitat.

Ara el telèfon l’avisa que ha arribat l’hora. La secretària de la regidora li ha indicat —educadament— que pugi cagant llets. Es posa la camisa per dins. El règim ja no pot esperar més. Puja a l’ascensor. Es torna a treure la camisa per fora els pantalons i, segur que no el veu ningú, fa aquell gest com de coveta amb la mà per tal d’assegurar-se que l’alè no li farà la guitza. Put del cigarro que no ha fumat i del cafè que li ha escaldat la llengua —perquè en Roig no entendrà mai el concepte “llet natural” i ell prou s’estarà de dir-li’n res. A darrera hora, es torna a ficar els faldons de la camisa dins dels texans i mastega un  d’aquells xiclets de menta que tants cops abans li han salvat la vida. Es mira al mirall (massa blanc per ser d’aquest món) i truca dèbilment a la porta.

La Roser el rep i el fa seure en una d’aquelles cadires de disseny pensades  expressament per allargar poc les esperes. Per fer-se passar els nervis, enceta una conversa frugal sobre les arracades de la secretària. I és que en Sebastià hi entén força d’arracades. Si fa deu anys que ell i la seva dona són casats, doncs podríem dir tranquil·lament, sense por d’equivocar-nos, que li’n deu haver regalat vint-i-cinc. No feu números. Les patologies no s’expliquen bé amb les matemàtiques. I mira que la seva dona és moderna i encara no s’ha tret mai les arracades de la primera comunió. En fi. Reconeix que les figuretes que la Roser duu clavades a les orelles han de ser per força de la Vall de la Mort. «Efectivament, xato. No se te n’escapa ni una» —diu aquella. «Calla, ja surt la sergent».

La regidora fa passar en Sebastià al despatx amb un somriure de banda ampla força dubtós —tot i que això de la susceptibilitat no ha estat mai un dels forts del nostre home. En seure, li ofereix bombons de la caixa vermella. Ell, d’entrada, es fa l’interessant però no és fins al tercer, en sentir-se desembolicar sorollosament i enutjosa la xocolatina i encara sense haver intercanviat ni un sol mot, que no es diu prou. Veu com la dona se’l mira amb posat polític. Vostè dirà. L’he fet cridar. Per això, per això. I li fa la proposta. Ell encara sua ara i s’excusa, i es vexa, i no diu que sí, però ja sabem que tampoc diu que no, i abans que passi un mes ja estrena despatx de cap de departament. En Raimon, lluny de sentir-se violentat o rancuniós, el posa al dia d’allò que li cal saber i li assegura que el té —«no ho dubtis ni per un moment»— a la seva disposició. «Pel que convingui».

Només la seva dona coneix l’encàrrec que li va fer la regidora i encara riu ara. Li sap greu sobretot pel Llort, i pensa si, tal vegada, li ho hauria d’explicar. D’altra banda, se sent còmode en aquell nou lloc de —diguem-ne— treball. El seu contracte continua sent tan virtual com abans però el cert és que el Departament, un trimestre després de tenir-lo a ell al capdavant, se situa en el segon lloc en el rànquing dels més eficients —segons estudis externalitzats a preu d’or, de contrastada solvència i palmària neutralitat. Això sí, d’allò de l’encàrrec, res de res. Ja no sap on amagar-se quan veu passar la regidora o només de saber que ronda pels corredors ara que el termini és a punt de vèncer.

Potser empès per aquesta darrera circumstància, en Sebastià posa el pilot automàtic i enllesteix la seva novel·la històrica en un febril novembre sense hores de son. Li acaba de caure el poc pèl que li quedava i decideix tornar a fumar encara que sigui temporalment i com qui no vol la cosa. Amb la gramàtica i l’ortografia a punt, es presenta al despatx de la mestressa amb el notable volum revisat i relligat sota el braç i el pen drive a la butxaca dels pantalons de pinça. No ho hagués dit mai que era tan còmode allò dels pantalons de vestir i els mocassins italians. Aquest cop, la Roser no el fa esperar i ell entra directament sense trucar a la porta. Seu davant per davant de la regidora i un silenci absurd fa recordar, a la persona amb càrrec electe, de treure aquells bombons que va comprar especialment per quan tornés a tenir en Sebastià assegut davant. El mateix que ara somriu, tria aquell que té una ametlla dins i deixa les paraules embolicades damunt del cirerer en forma de taula d’aquell espaiós despatx. Ella que se’l mira i en llegeix algun fragment a l’atzar. Ho fa en veu alta fent retronar les frases i envermellir l’autor que, al mateix temps, s’emociona amb la idea d’algú —diferent d’ell— llegint-li els paràgrafs. Segellen el tracte final amb una encaixada. Conscients, un i altra, que mai ningú n’ha de saber res.

En Sebastià surt de la trobada amb la consciència d’haver entrat blanc i sortit negre, un d’aquells negres literaris de qui tothom parla, vull dir, però que mai no abandonen l’esclavatge. Per descomptat, sent també com si li acabessin d’arravatar una part d’ell mateix. Com l’amo que deixa el gos a la carretera, així se sent, amb la seva criatura de din-a-quatres dolosament desterrada en aquell despatx. Però no té massa temps perquè abans del cap de setmana té programades diverses reunions amb dos regidors més. L’un de dretes i l’altre d’esquerres. I no em refereixo a cap on carreguen. La seva feina al capdavant del departament no ha passat desapercebuda i acaba l’any amb despatx nou i un esglaó més en l’organigrama del consistori. Ja no para de dinars i sopars. Sort n’ha tingut de la Roser que va demanar el trasllat i ara li porta l’agenda i li fa de memòria externa. Les nenes expliquen a l’escola, quan ell les va a buscar, que la corbata és de seda i que és el seu pare, tot sol, el responsable que no sé quin coi de marrec hagi accedit a cantar per la festa major.

L’endemà de Reis no —que se’l passa jugant amb la canalla a la consola nova—, però sí l’endemà mateix, el secretari general del partit amb qui més simpatitza i la tercera força a la ciutat es presenta amb cos de camisa al seu despatx i li prega que els permeti d’incloure’l a la llista en les municipals que són a tocar. És coneguda la tasca que està duent a terme. Se’l responsabilitza del rentat de cara de l’ala est de la casa del poble i d’haver aixecat el sostre cultural de la localitat, que comença a situar-se als mapes estatals en àmbits que mai abans hagués somniat. «Total» —pensa ell—, «quatre cosetes i un parell de retocs». I li plau la idea de fer-se un photoshop per empaperar els carrers amb la seva cara bonica. I tria de posar-se en tercer lloc i com a independent. Si no té el carnet del Barça no el tindrà de cap altre club!

El dia de reflexió, porta les nenes al parc d’atraccions. El de les eleccions, el passa tancat a casa de la vergonya que li fa que parlin d’ell. Però els resultats són aclaparadors i el partit passa a ser el segon més votat. En realitat, pràcticament ha doblat el nombre de regidors i per això no li queda més remei que passar la vesprada a la seu i sentir els crits dels militants que fan anar el seu nom com si del d’un jugador de futbol es tractés. La dona plora i les nenes apuren les ampolles de cava que surten de tot arreu. Els homes suen les camises i les dones ofereixen escots i el cap de llista que l’abraona i salten i boten abraçats com si els hagués tocat la primitiva. En Sebastià demana una excedència i els papers no arriben, però el seu despatx és el més gran després del de l’alcalde i la Roser s’ha encarregat de les plantes i el color de les parets i la finestra —abocada a la Plaça Major— el fa notar uns deliris de grandesa que mai no hagués ni pensat que tenia amagats sota la pell.

En Roig, quan el veu entrar, li posa el cafè i li parla de vostè. Ell, que no parlaria de vostè ni que entrés Nostre-senyor. Quan en Sebastià li demana, li explica que li han fitxat la Montse per un programa nou que han d’estrenar a la televisió, ara que la dansa s’ha posat tan de moda. Ell paga i marxa ràpid perquè això de la representativitat me’l fa estar molt tens, perquè pensa en la gent que l’ha votat i no pot parar quiet. Compra el número dels cecs i es deixa fer la broma per la noia i ell li regala quatre amanyacs al gos que  jeu als seus peus, «quin quisso tan maco!». El conserge li aixeca la mà quasi com una salutació marcial i ell li torna. Seu rere columnes de papers que farien avergonyir Babel i fa trucades i passa conferències i emet dictàmens i es reuneix a tort i a dret, però s’atura un moment per baixar a dinar amb en Llort, que és primer dimarts de mes. L’amic li comenta que la d’això, la regidora aquella per qui treballava abans, doncs, que acaben d’anunciar a la ràdio que s’ha endut el Premi Literari més reconegut i més ben pagat del país i tot just amb una novel·la històrica com les seves. Ell s’ennuega i pensa que, efectivament «la molt malparida se l’ha endut, el premi; sí, i amb una novel·la històrica, com “les seves”». Demanen un altre conyac i surten a fumar. Sí, en Llort també hi ha tornat. La dona li ha dit que van per la segona criatura.

Abans d’acabar la quarta legislatura i quatre o cinc quilos més de pes —pel cap baix—, en Sebastià veu com l’executiva del partit fa mans i mànigues per comunicar-li que serà ell i només ell qui encapçalarà les llistes en els nous comicis. Li van permetre de fer-se fonedís per les generals però aquest cop el necessiten més que mai. Ell parla amb la seva dona. La convida a sopar i, a les postres, li regala unes altres arracades. Li explica que hi ha molts números per arribar a la cadira del batlle i que li han pregat i que es deu a la gent i que màxim vuit anys més i que la gran ja anirà a la universitat i a la petita poc li faltarà i que ja tindran temps de tornar a la vida d’abans i que sí i que no, que no regalarà mai més roses a ningú que no sigui la seva nineta dolça. Un cop que ja són a casa, fan l’amor a la manera dels que saben que s’estimen de fa temps i espera’t.

I no res; això, que en Sebastià torna a ser a la seu del partit. Tancat tot sol amb la seva dona al despatxet de darrere, amb la tele oberta, escolten escrutinis, resultats. I malgrat que els sondejos el fan alcalde, cal esperar al final. Els analistes locals ja parlen d’un canvi de cicle i fan travesses amb el seu nom per portar el partit i el país sencer a una nova era. Ell es frega els ulls, encén una cigarreta furtiva i pensa com n’és de fotuda la vida just al moment que s’adona que el nombre de vots que és a punt d’aconseguir és pràcticament el mateix número amb què tota la vida ha jugat als cecs, un número que no és altre que el dia que va fer dos anys i mig. Aleshores, entra la gran cridant com una esperitada amb un paper en una mà i el diari a l’altra: «Hem guanyat, papa, hem guanyat!». En Sebastià aixeca el cap fitant la pantalla que encara treu sumes i restes i formatgets de colors i torna a mirar la nena com dient, i la criatura que continua cridant: «Hem guanyat, papa, hem guanyat! Una milionada». I ensenya el diari rebregat que publica el guanyador dels cecs. El seu número:  170370.