#7

Retinguda a l’aeroport, la Roser pensa en el seu fill. S’ha fet tan gran que, de vegades, mentre hi parla, perd el fil i s’adona que li mira les mans, els nusos dels dits, el nervi que s’esfilagarsa braç amunt. I veu els petits plecs al voltant dels ulls i les marques de l’afaitat al coll. I no se’n sap avenir que aquell home que té al davant es correspongui amb el nadó que acaronava aferrat al seu pit, que un i altre siguin la mateixa persona. Però com que l’és, el seu fill li parla i ella torna a les paraules i deixa estar els records. Li agrada tant quan seuen plegats i ell li explica coses de la feina com qui parla a un company, així, de tu a tu, que per això es torna a perdre en la memòria i el veu assegut a la seva falda llegint-li un conte o clavant-li la cullera de farinetes boca enllà; això, una més i ja està. I no se sent gran, sinó forta. I no la fa sentir vella, sinó orgullosa. Ja ho entén que han passat tants anys que ara creua l’oceà i vola més de catorze hores per anar a veure’l, però quan el té davant per davant, penseu el que vulgueu, és com si el temps no hagués passat, si no fos que el cabell d’ella ja griseja i que la mà del seu fill en fa dues com la seva.

L’ha dut amb cotxe fins a l’aeroport i queia la nevada del segle. Els han assegurat que l’avió sortiria de totes maneres i el noi ha hagut de marxar a contracor, per si feien esperar la seva mare, però aquests dies ha estat per ella i la feina se li ha acumulat sobre la taula. Ella el tranquil·litza amb les mateixes paraules que ha fet servir sempre i aquell to de veu amable que no ha perdut amb els anys, ans al contrari. Ara seu en aquesta sala esquifida on l’han fet passar un cop ja havia facturat. Coneix l’idioma però no el domina, així que li han assegurat que enviarien un intèrpret tan aviat com els fos possible. Tot i les paraules amables, aquí sola se sent petita, tan petita com la saleta grisa on s’espera. Un parell de cadires, una taula i quatre parets pelades. Tot allò que dèiem del temps resulta absolutament diferent aquí asseguda. Es diria que fa una eternitat que seu sense fer ni dir res i, total, han d’haver passat només una colla de minuts. Ben curiós això del temps, es diu.

Mentre, repassa aquests dies de vacances. Recorda el Vall de la Mort, tan gran i tan sec. Si no fa ni dos dies el sol espetegava el rocam solemne, quasi vanitós, d’on deu haver sortit aquesta neu que avui ho empastifava tot? Encara bo que no ha estat fins al darrer dia que el clima se’ls ha girat en contra. Quants anys devia fer que no hi nevava, a la Costa Oest? Encara que, ben mirat, també hauria estat bé veure San Francisco nevat o la ciutat de Los Angeles vestida de núvia. Res, ximpleries, encara bo que hem tingut sol dia sí dia també, pensa. Ha fet més quilòmetres en quinze dies que en els darrers cinc anys i això que ella ja fa temps que volta món i trepitja empedrats estrangers. I fotografies? En deu haver fet milions. Les hores que es passarà girant-les i endreçant-les asseguda davant l’ordinador. Sempre ha pensat que tot plegat també forma part del viatge, com un epíleg, oi? Un fa fotos per recordar o recorda perquè té les fotos? Segurament tot i tot. Quan ella era petita, no hi havia tantes fotografies com ara i guarda, en canvi, tants tresors a la memòria com per omplir uns quants discos durs. Però no la molesta en absolut, la revolució tecnològica; ni molt menys, se la va fer seva des del primer dia. Ni se’n recorda de quan li van instal·lar internet a casa.

Ara ha entrat una senyora llarga i prima només per recordar-li que s’ha d’esperar, que de seguida l’atendran. Li porta un cafè d’aquell tan dolent —tot aigua i sucre— i només té un segon per preguntar pel seu vol, abans la dona no desaparegui deixant la pregunta a l’aire, sense resposta. I es pren el cafè de la resignació amb el seu aire optimista però amb la cella un xic aixecada. Repassa si ha comprat prou souvenirs per a tothom. Sobretot per als del dijous. A principi de curs, quan va ser a Portugal, ja els va dur uns imants ben curiosos i ho ha volgut repetir. Va trobar-ne uns amb una panoràmica preciosa del desert de Mojave i no se’n va poder estar. En fa el recompte mentalment, són dotze. Tretze si es compta ella mateixa. Tretze malalts de la literatura que es troben cada dijous per escoltar-se els uns als altres els exercicis que, convinguts amb un tast de teoria, els proposa el jove professor, un poeta enigmàtic ple de Borges i Cortázar que es veu que fins i tot toca el violí. Ja fa dos anys que es troben i ha esdevingut un ritual que de gust ha afegit a les seves setmanes. Que recordi, ella ha escrit sempre. Però mai abans ho havia compartit com ara. I només això, només el fet de llegir en veu alta les pròpies paraules, ja paga la pena. Sobretot quan els companys ho comenten i fan grossa l’autoestima que s’enfila cel enllà com un globus. A veure? Sent soroll, potser ara li diran alguna cosa.

Ha tornat a entrar la senyora d’abans, la del cafè, acompanyada d’un negrot cepat que vesteix de policia i porta una carpeta grisa, no massa plena, sota el braç. S’asseu i la dona se li queda al darrere, més llarga que un dia sense pa. Tots dos davant per davant amb posat greu, encara sense mirar-la. I de cop engeguen un discurs que l’agafa d’improvís i no entén res de res d’aquest anglès ras i tallat. Per això, quan l’home fa un respir, la Roser aprofita per deixar anar la seva frase de socors, l’utilíssim «no parlo anglès». I el gegant amb els botons de l’uniforme a punt per saltar pels aires es mira la seva companya amb reprovació exagerada; i l’altra xiuxiueja i ell s’aixeca i encara sense dirigir-li la mirada la tornen a deixar sola amb el got de cafè i les parets per decorar. La Roser sospira, creua les cames, desencreua les cames i torna a sospirar. Tampoc és tan dolent com això, aquest cafè. S’aixecaria i faria quatre passes per desentumir-se però l’espai és tan petit que, sense voler, es queda clavada al plàstic ridícul de la cadira. L’han deixat ben atabalada, aquesta gent. Trucaria al seu fill però prefereix no amoïnar-lo. Trucaria al nen però el telèfon és allà fora, en algun lloc desconegut. Si la saleta tingués alguna finestra, per petita que fos, veuria la neu com cau, si més no. Però encara és en aquest forat. Tancada i avorrida. Ajusta els ulls, s’aguanta el cap amb els colzes a la taula i torna a sospirar. Pensa en la cançó. Sospirs.

Per fer-se passar l’angoixa que comença a donar tombs al seu voltant pel recambró, mirant-se-la apassionadament, decideix fer poesia. Serà difícil. D’una banda perquè els versos no han estat mai de la seva família i, de l’altra, perquè no té ni tan sols un trist bocí de paper. S’imagina engegant una sextina i llegint-la el proper dijous davant dels altres explicant-los les circumstàncies en què va haver de teixir-la. Però de la sextina prefereix passar al sonet, molt més precís i acurat tenint justament en compte les circumstàncies. S’enreda tant en la primera estrofa i troba la rima tan infantil i forçada que ho deixa estar. La Poesia per als poetes, pensa. I, tot i no haver-ho dit en veu alta, de seguida se’n penedeix. La Poesia és de tots, es corregeix. De tots i per a tots. Però també d’aquestes paraules no dites se n’ha de penedir. L’aïllament et fa dir rucades, troba. Una rere l’altra. I s’aixeca i espera que entrin a dir-li alguna cosa d’una vegada per totes, en prosa o en vers, però que vinguin ara mateix a explicar-li perquè carai és en aquest coi de saleta mal il·luminada. On són els altres passatgers? Quan ha de sortir el seu vol? Podria fer una trucada? Durarà gaire això? I és a punt de sortir, però pren consciència que és retinguda i que hi ha estat tot aquest temps. La porta és tancada. Absolutament i cruel tancada. I començaria a picar-la histèricament com ha vist fer tants cops abans a les pel·lícules però, com que no va amb ella, dibuixa un somrís nerviós, aixeca les celles, pica de mans i torna a seure. A esperar.

Com que ha après a ser optimista de mena (a força de decepcions, és clar), es promet que demà, si fa no fa a aquesta mateixa hora, riurà a cor què vols de l’ogre negre, de la dona girafa, de la neu que aïllava aquest aeroport internacional, del cafè, de la poesia o dels imants panoràmics que de ben segur hauran perdut amb l’equipatge. De fet, ja se li comença a escapar un somriure que, inopinadament, es converteix en una riallada que arrenca del ventre mateix i puja rabent fins a la boca com un guèiser que no es pot sufocar. Les parets retronen amb el seu riure forassenyat. Tant, que en pren consciència i el rubor li omple les galtes d’un roig cridaner, gairebé artificial. I es tapa la cara i somriu encara i pensa si n’és de beneita, així, de vegades. Només de vegades. Però no pot perfilar el pensament perquè l’home immens entra a la saleta. Aquest cop ha canviat la noia torre per una joveneta d’indubtable aspecte llatí, que arrenca el cerimonial d’abans (es diria) en un castellà falcat d’exotisme gutural, que de seguida la fa pensar en les pel·lícules per nens; aquells dibuixos animats on les princeses afectaven la parla i es posaven a cantar i ballar en qualsevol moment. Però la noia no és cap princesa sinó la intèrpret i, pel que sembla, espera una resposta per una pregunta que la Roser no ha escoltat, atrafegada com estava a endreçar ninots que canten i ballen.

En vista de l’èxit, la noia li allarga uns papers i un bolígraf senzill i repeteix la cantarella que resulta que són els drets que l’assisteixen. Els escolta amb atenció ara i espera que, al final, algú li expliqui perquè els necessita ella tots aquests drets, si només cal que la deixin pujar a l’avió, que la deixin tornar a travessar núvols de cotó fluix per damunt l’oceà. Que potser ha fet alguna cosa? Instintivament es mira la roba i troba que va impecablement conjuntada i les ungles polides i el cabell com cal i a lloc, tan ben pentinat com sempre. S’apuja les ulleres amb un gest nerviós i li torna a pujar el color a les galtes quan s’adona que ha fet servir el dit del mig, ben isolat, per al gest de les ulleres. L’armari mirall amb placa de policia escura la gola i fixa els ulls d’àmbar primer en els d’ella, després als de la intèrpret i, seguidament, als papers que esperen signatura. La jove dolceja la veu i retoca els papers fins a fer-los arribar ben bé a l’alçada de la Roser que, quin remei, se’ls mira, llegeix, esbufega, rellegeix i signa. I de sobte, sí, és com si tots plegats s’haguessin tret un enorme pes de sobre. La parella somriu i ensenyen les dents més blanques del món i li allarguen la mà per una encaixada forta i cordial, que hores d’ara encara no entén, sobretot quan surten i la tornen a deixar aquí tancada.

Sense temps per a més reflexions, la noia llarga i prima torna a entrar. L’acompanya un noi jove i clenxinat que es presenta, amb un castellà immaculat i seductor, com el del seu advocat. I ella s’esglaia en sentir-li la professió i s’aixeca i s’asseu i s’aixeca i s’asseu i el jove surfista amb vestit impecable la tranquil·litza i li parla d’errors i burocràcia, terrorisme internacional i fins i tot d’unes vacances a Sitges que va fer quan encara estudiava amb uns seus amics. La noia girafa li retorna la seva bossa de mà i se n’acomiada educadament. Veus? Ara ha deixat la porta oberta, això sí que s’entén i la remor entra a la saleta com un cop de puny i assegura que encara són a l’aeroport, que el temps no havia estat detingut. L’advocat l’acompanya a la sortida i puja amb ella fins a la porta d’embarcament, sempre amb un somriure californià amb regust d’Aftersun; li fa saber que tornarà a casa en primera i que no s’amoïni per res que; ell mateix ha revisat que l’equipatge i totes les pertinences fossin a lloc. I tal com ha arribat, a remolc d’un sospir, se’n va.

Sobrevolant ja espai internacional, èbria de llibertat i a punt de pesar figues es recorda d’una ficció desbarrada i poca-solta que parlava de bombes i atemptats terroristes que un dijous va llegir als companys; i es pregunta si pot ser que, d’alguna manera estranya del tot impossible d’explicar, algú hagués tingut accés a aquell exercici i l’hagués tret de context. Però sap que no pot ser. Sap que ficció i realitat van paral·leles, sempre hi han anat, riu avall, sense intersecció. I tanmateix decideix que, a partir d’ara, tan sí com no, escriurà només poesia. Poesia i ja està.

#6

Començarem el nostre relat sense el protagonista. És fora. Acaba de sortit a fer un encàrrec d’allò més important. De fet, l’encàrrec de la seva vida. D’entrada no us diré de què es tracta per tal de mantenir en certa manera la intriga que aquesta història no ha de tenir. Però tampoc no us penseu que us mantindré expectants fins al darrer moment, en què un gir enginyós us deixi bocabadats. No passarà, sobretot perquè no en sé. Diguem que jo sóc un narrador discret i trampós al servei d’un autor exactament igual de discret i trampós, amb la qual cosa, la prestidigitació literària queda naturalment fora del nostre abast. Així i tot, concediu-nos cert crèdit i escolteu això que us explicaré d’en Josep perquè, tant si el coneixeu com si no, podria arribar el cas que el seu exemple pogués ser-vos d’utilitat a les vostres pròpies existències, per fer-les molt més reals i, per tant, en absolut artificioses.

A casa, esperant-lo, dues criatures i una dona. Tot endreçat, el diari sobre la taula de la cuina i les trucades fetes. Com que no fa massa que va arribar el segon, encara hi descobrireu certa fragilitat de moviments en l’arquitectura familiar però haureu de fer un esforç perquè, a simple vista, ja us dic, tot és a punt, tot al seu lloc. Han previst de sortir tots quatre a caminar per la muntanya de seguida que ell arribi i, el cas és, que no pot tardar. El dia es mereix una reconquesta i les vacances no duren per sempre. Carregaran el menut a la motxilla i l’altre anirà espavilant-se, com fa sovint, per fer-se cuidar. La idea és ser a casa per dinar i per això només prenen quatre ametlles i una ampolla d’aigua. Feia una bona temporada que no sortien. En Josep ensenya biologia a l’Institut i les avaluacions fa temps que els endreça el calendari, però els agrada sortir a caminar i, com que no són de defallir, aquest estiu reprendran els bons costums. Pujaran al poble i duran la canalla a la piscina, soparan amb els vells amics i es colraran la pell pujant pels turons i suant per les valls, provaran algun vi dels bons i els portàtils es quedaran a casa.

Presentem-lo com Déu mana. En Josep és professor de biologia, però un d’aquells professors que gaudeix ensenyant-la. Té bona planta, uns ulls bonics i una edat madura gens carregosa. Diguem que és més jove que gran, però tampoc tan jove com això. S’entén amb la tecnologia i conserva la memòria en un estat envejable. Amant de la història, recorda noms i dates que els altres sovint passen per alt i es permet de relacionar unes èpoques amb les altres, sense que li grinyoli la coherència per enlloc; ans al contrari, és capaç d’explicar uns fets a partir d’uns altres encara que entre els primers i els segons hi hagi mig segle. Marcat per una tradició familiar immersa de ple en el sentit de l’humor, no pot evitar els jocs de paraules i una fina ironia, per bé que sol passar per una persona seriosa. Fins que ja te l’ha clavada, vull dir. En fi, un protagonista com Déu mana, oi? S’entén que la família ja tingui ganes de sentir-li les claus al pany. Però encara ha de trigar.

Fa un parell d’anys, en Josep es va apuntar a un taller d’escriptura que s’impartia a l’ateneu de la ciutat. La seva novel·la històrica estava gairebé enllestida (sempre gairebé) i havia pensat en el taller com en l’eina que podria fer servir per a polir-la. No és que li calgués, li havia donat tombs del dret i del revés i qualsevol que hi tenia accés li envejava l’estil i la força d’uns personatges que semblaven tan vius, com tu i com jo. Així i tot, no s’estava de retocar-la. Reescrivia capítols sencers i afegia i treia passatges d’un dia per altre. Era conscient d’aquesta urgència que sentia a la pell que feia que cada minut lliure de la seva vida anés a parar a la novel·la. Fins i tot havia manllevat temps a la quotidianitat per regalar-lo als seus protagonistes, sobretot al principi, quan resultava inevitable posar blanc sobre negre a tot allò que se li anava acudint i no podia deixar escapar. Més endavant, tot fou més planer, menys agosarat i patològic. Un cop el cos bàsic del text fou enllestit, s’acabà la desesperació, però s’encetà el neguit.

Com que en Josep no arriba i no contesta al mòbil, la seva dona distreu la canalla. Són tots tres asseguts a la catifa del menjador mirant una pel·lícula al televisor. La mare se la sap de memòria, la qual cosa li permet fer-los companyia i al mateix temps pensar en les pròpies coses. Pensa que és estrany que no hagi trucat i que tardi tant si, total, només havia sortit a fer un encàrrec. Prefereix no donar-hi més voltes i es perd en l’animació que omple de colors vius l’habitació. Jo també em pensava que el nostre protagonista arribaria abans. Si hagués sabut que trigaria tant, m’hagués esperat una estona a començar el relat, que potser tampoc no està bé parlar d’algú que no hi és. Sortiré a buscar-lo, si d’aquí una estona encara no ha tornat.

Aquell taller el va captivar més que no es pensava. Tant, que va decidir apuntar-s’hi un segon any. La mateixa dinàmica de les trobades setmanals li conferien una mena d’espiritualitat literària que ell hauria menystingut fins aleshores i que ara valorava molt positivament. Si en sortir d’una d’aquelles sessions, s’hagués trobat algú pel carrer que li hagués preguntat a què es dedicava, hauria respost —no en tingueu cap dubte— que era escriptor i, aleshores, hagués afegit que es guanyava les garrofes ensenyant biologia en un institut. Perquè se’n sentia. Fins i tot havia atorgat un valor nou a les publicacions divulgatives que havia fet fins aleshores. Més enllà de la ciència que tan pedagògicament s’havia abocat, ara hi descobria també una cadència narrativa que per força havia dut dins tot aquest temps. Havia tret la pols de vells contes que guardava al disc dur del seu ordinador, històries de la família i del poble que havia escrit fa temps i que ara rellegia amb uns altres ulls, descobrint-hi recursos d’estil que potser ni s’havia plantejat. S’hi coneixia un humor fi i un dictat àgil i viu. Va tornar a llegir tot allò que va trobar i més; i la novel·la va rebre més reconstruccions que mai. No se’n sabia estar. No se’n podia estar. Si era possible fer que un diàleg prengués una nova versemblança molt més acurada, per què no havia d’intentar-ho? Si li havien descobert com una enumeració podia despertar els sentits, com havia de deixar-ho estar? S’abocà absolutament a la novel·la i en llegia passatges als companys, aprofitant els exercicis proposats per cada dijous; acceptava la crítica constructiva del mestre de taller i els aplaudiments generalitzats dels condeixebles.

La dona veu que la pel·lícula és a punt de dir prou i s’aixeca a posar aigua a bullir. Després decidirà si pasta o arròs però així, pel que pugui ser, ja tindrà la feina encaminada. L’home no arriba i no sap si fer-li un truc o no. Tampoc no voldria amoïnar-lo i, de fet, no passa res, ja hi aniran a la tarda a fer un volt per la muntanya, que no es mourà de lloc. Però se li fa estrany, perquè juraria que només calia anar a portar una cosa i tornar, i el seu marit no és dels que s’entretingui per qualsevol rucada. En fi, agafa el telèfon i truca. Que no els van inventar per això, els mòbils? Un truc, dos, tres. Res. A la cinquena desisteix. Fixa els ulls a la pantalla per assegurar-se que no ha marcat malament i ho torna a provar. Però a la cinquena trucada sense sentir la veu del nostre Josep, torna a penjar. No és que s’atabali però gràcia no li’n fa. Va a la cuina i, com que l’aigua ja bull, tira un plec d’espaguetis per tres; el petit hores d’ara ja ha pres tota la llet que volia.

Acurada i precisa, aquella novel·la històrica veu com el seu autor no acaba de deixar-la anar. L’havia deixat reposar un temps al calaix, com havia sentit que calia fer amb les obres un cop enllestides, però l’havia reprès tan aviat com la pròpia dignitat li ho va permetre. La repassa, retalla adjectius, els torna a afegir, escurça línies al narrador i les concedeix als personatges que troba més simpàtics, revisa la part més documental, la torna a llegir. S’atura. Després de gairebé deu anys tenint aquell material a les mans és lògic que no se’n sàpiga desprendre. Però com que tothom amb qui parla, tothom qui ha llegit el manuscrit, ja sigui gent de lletres com gent de ciències li diu que ha arribat l’hora, s’adona que certament ha arribat el moment. Acceptada la proposta editorial, prepara un relligat adequat al seu material i es disposa a enviar la seva obra al món. Aquest és l’encàrrec que havia de dur a terme. Lliurar, per fi, la seva novel·la.

Com que la família ha començat a dinar sense en Josep, trobo que ha arribat el moment de sortir a buscar-lo. En un sentit figuratiu, vull dir. S’entén que com a narrador omniscient sé molt bé on és i què li passa, només que encara no us ho havia explicat. Som-hi! Baixem al carrer i seguiu-me. El nostre amic és aquest noi que seu al banc amb un paquet al costat. El coneixeu pel tallat curt de cabell i les cames llargues i sí, ho heu encertat, el paquet és la seva novel·la històrica encara per entregar, tot i l’hora que és. L’editorial és davant mateix, aquesta entrada de vidre i marbre que l’espera com una promesa de l’èxit que ha de venir. Qualsevol que no fos un de vosaltres pensaria que és només un professor de biologia que, en sortir de l’institut, s’ha aturat un moment abans d’arribar a casa. Potser l’havien trucat o potser ha estat ell que s’ha assegut a fer una trucada. Però vosaltres no, vosaltres li coneixeu aquesta mirada perduda i el gest neguitós i de seguida heu vist què li passa. No cal ser una llumenera, de fet. Ja us havia avisat que no hi hauria final amb sorpreses. En Josep porta tant temps amb la seva novel·la que no se’n sap avenir que l’ha de deixar anar. L’emancipació del text propi l’amoïna i l’obsedeix. I no és pas nou. Que no deu ser per això mateix que no ha estat fins ara que l’ha donat per acabada? Que no ha estat un compàs d’excusa tot aquest temps? I ara és aquí, com qui lliura una filla al nuvi, com qui a la pantalla els títols de crèdit li asseguren que sí, que acaba de veure l’últim capítol de l’última temporada de Lost. Calla, que s’aixeca.

Agafa el paquet, es la motxilla a l’esquena i comença a caminar. El semàfor és vermell i l’obliga a aturar la passa i deixar que la cadena de pensaments es posi de nou en marxa. N’és conscient que no és un final sinó un principi. Ho sap que és just ara que tot comença, que el treball de tants dies s’omple ara de sentit.  Però aleshores, per què se n’ha de desprendre? Per què ja no serà mai més seu i només seu? Què en farà ara de les paraules quan l’assaltin entre son i malson? Què els llegirà, als companys, quan arribi el proper dijous que, per força, ha d’arribar? El vermell s’ha tornat verd i no li queda més remei que travessar el carrer i entrar a l’editorial. Sent les pròpies passes retornant-li les passes de traïdor, passes de botxí, passes d’autor. La secretària li allarga la mà i ell sent la seva tan fràgil i esgotada, que fins i tot se n’avergonyeix; però aquella de seguida l’ha reconegut i somriu, fa estona que l’esperen, truca i el fa passar.