#6

Començarem el nostre relat sense el protagonista. És fora. Acaba de sortit a fer un encàrrec d’allò més important. De fet, l’encàrrec de la seva vida. D’entrada no us diré de què es tracta per tal de mantenir en certa manera la intriga que aquesta història no ha de tenir. Però tampoc no us penseu que us mantindré expectants fins al darrer moment, en què un gir enginyós us deixi bocabadats. No passarà, sobretot perquè no en sé. Diguem que jo sóc un narrador discret i trampós al servei d’un autor exactament igual de discret i trampós, amb la qual cosa, la prestidigitació literària queda naturalment fora del nostre abast. Així i tot, concediu-nos cert crèdit i escolteu això que us explicaré d’en Josep perquè, tant si el coneixeu com si no, podria arribar el cas que el seu exemple pogués ser-vos d’utilitat a les vostres pròpies existències, per fer-les molt més reals i, per tant, en absolut artificioses.

A casa, esperant-lo, dues criatures i una dona. Tot endreçat, el diari sobre la taula de la cuina i les trucades fetes. Com que no fa massa que va arribar el segon, encara hi descobrireu certa fragilitat de moviments en l’arquitectura familiar però haureu de fer un esforç perquè, a simple vista, ja us dic, tot és a punt, tot al seu lloc. Han previst de sortir tots quatre a caminar per la muntanya de seguida que ell arribi i, el cas és, que no pot tardar. El dia es mereix una reconquesta i les vacances no duren per sempre. Carregaran el menut a la motxilla i l’altre anirà espavilant-se, com fa sovint, per fer-se cuidar. La idea és ser a casa per dinar i per això només prenen quatre ametlles i una ampolla d’aigua. Feia una bona temporada que no sortien. En Josep ensenya biologia a l’Institut i les avaluacions fa temps que els endreça el calendari, però els agrada sortir a caminar i, com que no són de defallir, aquest estiu reprendran els bons costums. Pujaran al poble i duran la canalla a la piscina, soparan amb els vells amics i es colraran la pell pujant pels turons i suant per les valls, provaran algun vi dels bons i els portàtils es quedaran a casa.

Presentem-lo com Déu mana. En Josep és professor de biologia, però un d’aquells professors que gaudeix ensenyant-la. Té bona planta, uns ulls bonics i una edat madura gens carregosa. Diguem que és més jove que gran, però tampoc tan jove com això. S’entén amb la tecnologia i conserva la memòria en un estat envejable. Amant de la història, recorda noms i dates que els altres sovint passen per alt i es permet de relacionar unes èpoques amb les altres, sense que li grinyoli la coherència per enlloc; ans al contrari, és capaç d’explicar uns fets a partir d’uns altres encara que entre els primers i els segons hi hagi mig segle. Marcat per una tradició familiar immersa de ple en el sentit de l’humor, no pot evitar els jocs de paraules i una fina ironia, per bé que sol passar per una persona seriosa. Fins que ja te l’ha clavada, vull dir. En fi, un protagonista com Déu mana, oi? S’entén que la família ja tingui ganes de sentir-li les claus al pany. Però encara ha de trigar.

Fa un parell d’anys, en Josep es va apuntar a un taller d’escriptura que s’impartia a l’ateneu de la ciutat. La seva novel·la històrica estava gairebé enllestida (sempre gairebé) i havia pensat en el taller com en l’eina que podria fer servir per a polir-la. No és que li calgués, li havia donat tombs del dret i del revés i qualsevol que hi tenia accés li envejava l’estil i la força d’uns personatges que semblaven tan vius, com tu i com jo. Així i tot, no s’estava de retocar-la. Reescrivia capítols sencers i afegia i treia passatges d’un dia per altre. Era conscient d’aquesta urgència que sentia a la pell que feia que cada minut lliure de la seva vida anés a parar a la novel·la. Fins i tot havia manllevat temps a la quotidianitat per regalar-lo als seus protagonistes, sobretot al principi, quan resultava inevitable posar blanc sobre negre a tot allò que se li anava acudint i no podia deixar escapar. Més endavant, tot fou més planer, menys agosarat i patològic. Un cop el cos bàsic del text fou enllestit, s’acabà la desesperació, però s’encetà el neguit.

Com que en Josep no arriba i no contesta al mòbil, la seva dona distreu la canalla. Són tots tres asseguts a la catifa del menjador mirant una pel·lícula al televisor. La mare se la sap de memòria, la qual cosa li permet fer-los companyia i al mateix temps pensar en les pròpies coses. Pensa que és estrany que no hagi trucat i que tardi tant si, total, només havia sortit a fer un encàrrec. Prefereix no donar-hi més voltes i es perd en l’animació que omple de colors vius l’habitació. Jo també em pensava que el nostre protagonista arribaria abans. Si hagués sabut que trigaria tant, m’hagués esperat una estona a començar el relat, que potser tampoc no està bé parlar d’algú que no hi és. Sortiré a buscar-lo, si d’aquí una estona encara no ha tornat.

Aquell taller el va captivar més que no es pensava. Tant, que va decidir apuntar-s’hi un segon any. La mateixa dinàmica de les trobades setmanals li conferien una mena d’espiritualitat literària que ell hauria menystingut fins aleshores i que ara valorava molt positivament. Si en sortir d’una d’aquelles sessions, s’hagués trobat algú pel carrer que li hagués preguntat a què es dedicava, hauria respost —no en tingueu cap dubte— que era escriptor i, aleshores, hagués afegit que es guanyava les garrofes ensenyant biologia en un institut. Perquè se’n sentia. Fins i tot havia atorgat un valor nou a les publicacions divulgatives que havia fet fins aleshores. Més enllà de la ciència que tan pedagògicament s’havia abocat, ara hi descobria també una cadència narrativa que per força havia dut dins tot aquest temps. Havia tret la pols de vells contes que guardava al disc dur del seu ordinador, històries de la família i del poble que havia escrit fa temps i que ara rellegia amb uns altres ulls, descobrint-hi recursos d’estil que potser ni s’havia plantejat. S’hi coneixia un humor fi i un dictat àgil i viu. Va tornar a llegir tot allò que va trobar i més; i la novel·la va rebre més reconstruccions que mai. No se’n sabia estar. No se’n podia estar. Si era possible fer que un diàleg prengués una nova versemblança molt més acurada, per què no havia d’intentar-ho? Si li havien descobert com una enumeració podia despertar els sentits, com havia de deixar-ho estar? S’abocà absolutament a la novel·la i en llegia passatges als companys, aprofitant els exercicis proposats per cada dijous; acceptava la crítica constructiva del mestre de taller i els aplaudiments generalitzats dels condeixebles.

La dona veu que la pel·lícula és a punt de dir prou i s’aixeca a posar aigua a bullir. Després decidirà si pasta o arròs però així, pel que pugui ser, ja tindrà la feina encaminada. L’home no arriba i no sap si fer-li un truc o no. Tampoc no voldria amoïnar-lo i, de fet, no passa res, ja hi aniran a la tarda a fer un volt per la muntanya, que no es mourà de lloc. Però se li fa estrany, perquè juraria que només calia anar a portar una cosa i tornar, i el seu marit no és dels que s’entretingui per qualsevol rucada. En fi, agafa el telèfon i truca. Que no els van inventar per això, els mòbils? Un truc, dos, tres. Res. A la cinquena desisteix. Fixa els ulls a la pantalla per assegurar-se que no ha marcat malament i ho torna a provar. Però a la cinquena trucada sense sentir la veu del nostre Josep, torna a penjar. No és que s’atabali però gràcia no li’n fa. Va a la cuina i, com que l’aigua ja bull, tira un plec d’espaguetis per tres; el petit hores d’ara ja ha pres tota la llet que volia.

Acurada i precisa, aquella novel·la històrica veu com el seu autor no acaba de deixar-la anar. L’havia deixat reposar un temps al calaix, com havia sentit que calia fer amb les obres un cop enllestides, però l’havia reprès tan aviat com la pròpia dignitat li ho va permetre. La repassa, retalla adjectius, els torna a afegir, escurça línies al narrador i les concedeix als personatges que troba més simpàtics, revisa la part més documental, la torna a llegir. S’atura. Després de gairebé deu anys tenint aquell material a les mans és lògic que no se’n sàpiga desprendre. Però com que tothom amb qui parla, tothom qui ha llegit el manuscrit, ja sigui gent de lletres com gent de ciències li diu que ha arribat l’hora, s’adona que certament ha arribat el moment. Acceptada la proposta editorial, prepara un relligat adequat al seu material i es disposa a enviar la seva obra al món. Aquest és l’encàrrec que havia de dur a terme. Lliurar, per fi, la seva novel·la.

Com que la família ha començat a dinar sense en Josep, trobo que ha arribat el moment de sortir a buscar-lo. En un sentit figuratiu, vull dir. S’entén que com a narrador omniscient sé molt bé on és i què li passa, només que encara no us ho havia explicat. Som-hi! Baixem al carrer i seguiu-me. El nostre amic és aquest noi que seu al banc amb un paquet al costat. El coneixeu pel tallat curt de cabell i les cames llargues i sí, ho heu encertat, el paquet és la seva novel·la històrica encara per entregar, tot i l’hora que és. L’editorial és davant mateix, aquesta entrada de vidre i marbre que l’espera com una promesa de l’èxit que ha de venir. Qualsevol que no fos un de vosaltres pensaria que és només un professor de biologia que, en sortir de l’institut, s’ha aturat un moment abans d’arribar a casa. Potser l’havien trucat o potser ha estat ell que s’ha assegut a fer una trucada. Però vosaltres no, vosaltres li coneixeu aquesta mirada perduda i el gest neguitós i de seguida heu vist què li passa. No cal ser una llumenera, de fet. Ja us havia avisat que no hi hauria final amb sorpreses. En Josep porta tant temps amb la seva novel·la que no se’n sap avenir que l’ha de deixar anar. L’emancipació del text propi l’amoïna i l’obsedeix. I no és pas nou. Que no deu ser per això mateix que no ha estat fins ara que l’ha donat per acabada? Que no ha estat un compàs d’excusa tot aquest temps? I ara és aquí, com qui lliura una filla al nuvi, com qui a la pantalla els títols de crèdit li asseguren que sí, que acaba de veure l’últim capítol de l’última temporada de Lost. Calla, que s’aixeca.

Agafa el paquet, es la motxilla a l’esquena i comença a caminar. El semàfor és vermell i l’obliga a aturar la passa i deixar que la cadena de pensaments es posi de nou en marxa. N’és conscient que no és un final sinó un principi. Ho sap que és just ara que tot comença, que el treball de tants dies s’omple ara de sentit.  Però aleshores, per què se n’ha de desprendre? Per què ja no serà mai més seu i només seu? Què en farà ara de les paraules quan l’assaltin entre son i malson? Què els llegirà, als companys, quan arribi el proper dijous que, per força, ha d’arribar? El vermell s’ha tornat verd i no li queda més remei que travessar el carrer i entrar a l’editorial. Sent les pròpies passes retornant-li les passes de traïdor, passes de botxí, passes d’autor. La secretària li allarga la mà i ell sent la seva tan fràgil i esgotada, que fins i tot se n’avergonyeix; però aquella de seguida l’ha reconegut i somriu, fa estona que l’esperen, truca i el fa passar.