#5

La Cristina s’ha llevat com cada matí amb el peu dret. Quan ha arribat a la cuina, ja duia les ulleres posades i, en mirar per la finestra, ha observat satisfeta que el cel li prometia un dia net i clar que ella ha acceptat com un present, mentre enllestia amb la urgència pròpia dels matins dels qui tenen canalla. Avui, ara que ja han acabat les classes a l’Institut, els grans li duien la petita a l’escola i el seu home s’espolsava la son i li enviava un petó, de la porta estant, abans d’anar-se’n atabalat com sovint feia. Potser per això, trobant-se sola encara un moment, asseguda a la cuina, s’ha permès d’esmorzar amb tranquil·litat, sense mala consciència. S’ha concedit, fins i tot, tornar a fullejar el diari d’ahir, rellegint amb atenció aquella columna d’opinió que sempre se li resisteix. Somriu i es disposa a acabar d’encetar la jornada.

Se’n va cap a la feina en una passejada àgil i decidida que podríem dir que la caracteritza. Mentre camina, pensa en el text dels dijous. Ja el té mig embastat però no acaba de lligar. Li agrada, no es vol enganyar, però diria que encara bull i no voldria covar-lo. Saluda algú, amb aquell somriure seu que omple memòries, i se’n torna al seu relat. Es va apuntar al taller sobretot perquè li costava d’acceptar que disposava d’una tarda lliure però també perquè ja feia massa temps que havia oblidat com li agradava escriure. I ara es troba com si hagués tornat a estudiar i  cada setmana l’esperessin els deures. No s’atabala, tot al contrari; aquest joc setmanal li ha omplert la sang de paraules. És només que ara cal posar-les en l’ordre adequat i el d’aquest dijous no li acaba de fer el pes. Com ho diria. És com si d’una manera inexplicable estigués desordenat. Traspassa el passeig. L’estiu és ben a punt d’arribar, el respira. Ara prefereix deixar reposar els pensaments perquè ja és gairebé a la feina. Aixeca els ulls i es mira l’edifici. Els ulls se li esbatanen. Un parell de cotxes de policia custodien l’entrada encara amb els llums fent ballar la seva blavor.

S’identifica com a treballadora i la deixen passar. Naturalment pregunta què passa però no li saben dir gairebé res, encara que tampoc no cal perquè només entrar ho descobreix per ella mateixa. La Biblioteca és buida, ben buida. Absolutament buida. Buida del tot. Les prestatgeries es mostren tal i com eren abans d’educar-se i semblen tristes i avorrides o potser plenes d’estranyesa. Encara no parlen, és clar, però tot aquest exèrcit de prestatges bé els podria dir alguna cosa, per petita que fos, que els ajudés a entendre què deu haver passat. Perquè alguna de grossa n’ha passat. Ahir mateix, ella fou dels darrers a sortir i els llibres encara inundaven aquest espai que ara sembla immens, inabastable. Saluda els companys que s’apleguen a l’entrada en capelletes xiuxiuejant, compartint la pròpia sorpresa. Ningú té la més remota idea de què ha passat. S’enreden a parlar de política i gestió però prou que saben i entenen que els esdeveniments no poden haver estat burocràtics sinó enigmàtics. Com pot haver desaparegut tot d’un dia per l’altre? I ella passa al seu món quan entra a la sala infantil.

Hi ha els dibuixos penjats a les parets i els cartells que anuncien lectures i activitats, les pel·lícules i els cedés. Però ni un sol llibre. Han desaparegut tots i cada un dels contes, igual que la resta de llibres de la biblioteca. De sobte el buit li pren l’estómac. Vomitaria. Deixaria anar un crit. I s’adona que és incapaç d’aturar el repertori de ganyotes que se li van dibuixant al rostre. Asserena’t. Es col·loca les ulleres de pasta al lloc i prova de reflexionar. No sap si riure o plorar. O potser sí que ho sap però no gosa. Per això no riu ni plora sinó que s’apropa al mostrador i parla amb la companya que seu immòbil amb la vista perduda. Hi parla. Aquella per descomptat tampoc no sap res. Li ha passat com a ella, que ha trobat l’abisme obert quan ha arribat a la feina i, sense saber avenir-se’n, s’ha assegut al mateix lloc on seu cada dia, a esperar. Esperar esdeveniments. Els que fossin.

I el primer que li ha passat ha estat la Cristina, per això li proposa de recórrer plecs i cantonades per tal d’inventariar el desastre. L’altra accedeix de mala gana, empesa sobretot per la posició jeràrquica de la qui ha proposat. Repassen calaixos i armaris, despatxets i racons. Res. Esfereïdorament res. Ara seuen les dues amb la mateixa impavidesa. Algú els porta un cafè que, de tant calent, reconforta. Els posa al dia de les hipòtesis que s’estan plantejant, però certament no sembla que cap respongui encertadament a la tragèdia. Encenen l’ordinador i el registre els recorda com era el món d’abans, quan a cada número, li corresponia un exemplar físic; a cada referència, un llom per classificar en un lloc o altre d’aquest immens edifici tan inútil. I se li acut si aquell haurà estat un mal només seu o bé una epidèmia en tota regla; així que truca a un parell de biblioteques de la ciutat i li confirmen la pitjor de les sospites: els seus llibres també s’han fet fonedissos. Truca a un parell de llibreters, amb qui té amistat, però malauradament les notícies que rep són del mateix signe, l’estoc sencer els ha desaparegut. Aparadors i magatzems són ben plens de pols. Definitivament, n’ha passat una de grossa. Enorme. Encara amb el telèfon a la mà, enllesteix les trucades picant el número del director de l’escola, on porta la nena, i a l’Institut dels bessons, que tampoc no s’expliquen com pot haver passat. Els llibres ja no hi són. Ni un de sol. Amics i familiars confirmen que els llibres particulars s’han esvaït igual que els altres. Torna a la pantalla d’ordinador i les xarxes socials van plenes de l’enrenou que és d’abast nacional. En tot el país no queda un sol plec lligat. De fet, les màquines de les impremtes s’han aturat i no hi ha manera de fer-les anar; així que no sembla possible, ara per ara, que es pugui publicar res de nou. Els llibres, tal i com els coneixem, han fugit. Qui sap on paren.

Convocats pel supercap, tots pugen dalt al seu despatx i  seuen per compartir cabòries plegats. Sembla ser que el desastre és tan gran com s’imaginen; més i tot. Els queda, algú diu, l’esperança de la paraula escrita i la tradició oral. Circula que els textos digitals no s’han esborrat i per això es diu que els del llibre electrònic, finalment, ja es freguen les mans. Inexplicablement, diaris i revistes haurien subsistit i algú explica que ja s’ha començat a treballar amb possibilitats i alternatives des de les esferes més altes. De moment, el seu superior els anuncia que es prenguin el dia de festa. No cal dir que hauran de mantenir-se a l’aguait del correu electrònic però que no es descarta gens ni mica que la situació pugui allargar-se indefinidament. Baixant les escales, cadascú hi diu la seva, però per desgràcia a cada nova pensada s’hi entortolliga una nova decepció. Els llibres no hi són. No cal donar-hi més voltes. Recullen els trastos i surten en eixam, travessant el cordó policial que també retira. Entren al cafè del davant perquè, sense que ningú ho hagi dit en veu alta, els cal compartir l’estona. La sorpresa i la por inicials, fins i tot aquella absurda indignació, ara s’han vestit d’incertesa i impotència, de manera que no els queda altre remei que demanar entrepans i cafè per fer-la petar. Miren de parlar de qualsevol cosa que no siguin els llibres però no els consolen ni rumors ni petites tafaneries; la majoria no entén de política ni d’esports i aviat està dit que fa calor d’estiu. Tampoc no ajuda el televisor encès que només parla del que ja s’ha anomenat, a aquesta hora del matí, Cas Guttemberg. I les imatges de sales i sales de lectura rematadament buides i solitàries d’arreu del país els colpegen un per un.

En acomiadar-se, la Cristina ha decidit passejar per la ciutat. Entra al seu quiosc habitual i no pot evitar que li parlin del tema en qüestió. La visió és terrorífica. Només hi queden revistes i diaris. El lloc reservat per als llibres és un forat negre. Un sot immens. I surt i continua passejant i guaita per les finestres pensant si potser hi descobrirà algun moble de menjador amb una vella enciclopèdia o un grapat de best-sellers que ningú mai no ha llegit; i pensa com de lògic resulta que, a aquesta mena de llibres, els  diguin “els més venuts” i no pas “els més llegits”. Els noms de les coses no són pas casuals. I tanmateix ni en un país “de cortines” com el nostre no es pot amagar una desaparició tan brutal. I de sobte es recorda del primer llibre que devia llegir i, tot seguit, hi va afegint cada episodi que un llibre li havia de monopolitzar el gest i l’esma. Pensa en autors i en dies de sant Jordi. Recorda el primer conte que els va llegir als bessons o en aquell que sovint mossegava la petita quan encara no sabia dir el seu nom, però preferia el llibre enlloc d’un xumet. Somriu quan li ve al cap el prestatge de la seva habitació del seu pis d’estudiants. Tots aquells llibres barats ben arrengleradets, amb una història per cada un, com petits tresors que ningú no entendria. Però s’entendreix i decideix abandonar els memòries en adonar-se que els records són fets de fusta i cremen cada any per Sant Joan. Treu el paper de la bossa i asseguda en un banc repassa el text que estava enllestint per aquest dijous. Encara és aquí. Que en són de precioses les paraules posades així, unes darrere les altres! En recorre la pròpia cal·ligrafia. Arrodonida i constant. Precisa i dolça. El seu home sempre li deia quan encara festejaven i ella estudiava fora. No sé si m’agraden més els teus ulls o aquesta lletra teva que llegeixo delerós en les cartes que m’envies. I, sense saber com, es posa a plorar així que s’aixeca d’una revolada, perquè se sent  ruc i es posa a córrer cap a casa.

Ara seu al despatxet. Els altres dormen i ella s’ha arraulit davant l’ordinador per posar els correus al dia i acabar d’una vegada per totes, els deures d’aquesta setmana. Obre els blogs que segueix i la il·lusiona la idea que, ben mirat, no està tot perdut. La xarxa va plena de l’afer dels llibres. Dos dies després, tot segueix exactament igual, sinó pitjor. El Conseller de Cultura ha emès un comunicat oficial més aviat desesperançat i el mercadeig de la lectura digital ja fa angúnia. Si n’és de ràpida l’oportunitat, el món és ben ple d’espavilats, es diu. I fa petar la llengua i es posa dins el seu text i li agrada que l’estil li surti sense ni adonar-se’n. Potser som el que escrivim, pensa, i per això ella és com és, senzilla però tan complicada, tan plena de matisos. Corregeix el final i tot pren sentit. El torna a llegir i s’enfada quan l’ortografia la traeix amb un accent pervers, però li agrada allò que ha llegit. Ho imprimeix i ho torna a llegir encara una altra vegada i s’inventa les cares que faran els companys de taller quan haurà esgotat el seu torn de lectura. Això que li passeja per l’espinada ha de ser bo. El buit al prestatge, no. 

I fa un bot que no es pot explicar i se’n va corrents a l’habitació dels mals endreços i comença a remoure tot allò que se li posa pel davant i llença i fa saltar tot el que no és allò que cerca. S’atura. Medita. Ja sap que és impossible i el que és impossible no pot ser. Però torna a la càrrega estripant papers i plàstics i es detura davant d’una capsa ni gran ni petita, una capsa. La va folrar a quinze anys amb retalls que anava guardant. I se sent un xic avergonyida però tampoc tant. És la seva capsa de tresors i com que és seva, i només seva, ningú no n’ha de fer res dels seus gustos. Amb tota la solemnitat de què és capaç, l’obre. Lentament i pausada. Treu sobrets de sucre, entrades del cineclub i programes de teatre. Treu postals d’amics que no recorda i postals d’amics que  recorda massa. Acaricia retalls de diari i fa petar les claus del pis compartit i les del primer cotxe. Un paquet de tabac buit i un paper rebregat amb un poema que prefereix no rellegir i, efectivament, és aquí; no s’ho acaba de creure però hi és. Hi són. Els bens de Gal·les. El primer exemplar dels bens de Gal·les. El conte per a infants que li van publicar ja ni recorda quan. I, no pot evitar-ho, plora. Plora molt. I de sobte, no pot evitar-ho, riu. Riu molt. Potser només és un començament. Potser només és un final.