Arribats aquí, els dotze personatges, a la meva esquena, es van conxorxar per escriure el relat del personatge número tretze, és a dir el meu, per oferir-me'l com un present encantador i inoblidable. Ho van fer aportant cada un d'ells el seu propi fragment per això quan el pengi, de seguida que pugui, hi llegireu doncs fins a vint-i-quatre mans però un sol perfum. I aleshores sí, tot allò que un dia va començar, s'haurà d'acabar...

#12

Tothom estima la Carme i vull dir no solament la canalla. Tothom estima la Carme de cal Simó i ella estima tothom. Per això s’atabala si un giravolt no li surt prou bé o si s’inclina més que no caldria. I posa bona cara i somriu i es deixa tocar tant com calgui i aguanta amb el mateix posat amable totes les fotografies. Any rere any. I no li sentireu mai que es queixi si la deixen anar massa de cop o si es mareja amb la segona tornada. És igual que plogui o faci sol; ella hi és sempre que la necessiten. Fins i tot ara que fa un temps que no està bé. Hi ha una ànsia que no la deixa reposar. I ja ho sap que ella és el que és, que és limitada, com tothom. Que la seva naturalesa no ho permet perquè no ho pot permetre, que és impossible. Però ella no pot fer altra cosa que donar-hi voltes, no pot pensar en res més. Tots aquests anys fent de mestra, què vols? Tants anys de fer riure criatures de totes les edats, de veure’ls badar la boca i picar de mans. Que els desitjos no es demanen, arriben quan els sembla i ja no se’n volen anar. I ella, que mai no ha desitjat res a la vida, ara ho necessita tan sí com no. I potser és per això que fa setmanes que no surt. El darrer cop va ser per festa major, la festa petita. Aleshores va caure llarga com és i es va trencar el braç i tothom al seu damunt, tots patint per ella. Però el mal no és res perquè el dolor que de debò l’omple de neguit no ve pas del braç sinó que ve de dins, de molt endins. I ella calla i fa bondat que ha de reposar. Aquí tancada, reposa com li han dit que faci. I quatre parets poden ser una presó i un amagatall, un refugi pel mal que ningú no li podrà guarir.

Van encarregar la Carme a un escultor de la ciutat que tenia molt bona reputació tot i ser un recent llicenciat el qual, conscient de la importància de la comanda i, contra tot pronòstic, va rebutjar una beca d’estudis a l’estranger que li havien concedit amb tots els honors, i posà tot el seu talent en construir aquella figura immortal. Es va fer envoltar dels millors per acabar conformant un veritable equip d’elit. De seguida va tenir modista i perruquer, joier i tapisser per a la seva obra. Noms il·lustres de cada ofici que hi volien ser, que volien afegir el seu cognom a la immortalitat que els prometia la figura. Les quatre sederes locals van posar a disposició el material que fes falta, va triar el fuster que va voler i serrallers de tota la comarca el venien a veure dia sí dia també. Només calia fer petar els dits i allí hi havia el bo i millor, a disposar. L’artista va veure de seguida que el poble sencer hi estava abocat i se li va acudir de correspondre’ls obrint el taller de bat a bat. Cèntric com era, treballava nit i dia amb portes i finestres obertes, a vessar d’ulls esbatanats i llavis cosits que guardaven un silenci gairebé reverencial. La ràdio local decidí enviar-hi un redactor a jornada completa que retransmetia els esdeveniments a temps real per a tots aquells que s’havien de conformar a seguir el procés des de casa o la feina. L’activitat era frenètica. Martori, un diplomàtic italià retirat, virtuós amb el piano, havia fet portar el seu Steinway al taller i tocava sense aturador tots els Brahms, Schumanns, Debussys o Saties i qualsevol altra petició que el gust refinat del jove escultor li feia arribar. L’Ajuntament s’hi havia afegit, tot cosint d’altaveus el centre de la ciutat que enamoraven l’empedrat amb aquelles melodies de fusta madura que es barrejaven amb l’enrenou de la creació.

I ara torna a ser al taller després de l’ensurt. L’activitat no és la mateixa ni tampoc l’atenció per part del poble encara que, força sovint, reben la visita d’escolars que s’atansen a preguntar per la reparació. L’artista fa temps que és mort però el seu equip continua escoltant el número dos de l’opus 118, treballen amb la perícia del mestre i l’orgull del deixeble i saben que, en acabat, la Carme tornarà a lluir esplendorosa. La de cal Simó ha fet amistat amb una gegantona que enllesteixen per un brivall de Poboleda. Ella i la rateta Neus s’engresquen amb xerreres que s’allargassen nits senceres quan els artesans reposen. En una d’aquestes ha confessat per primer cop el corcó que la travessa: vol ser mare; quin acudit! Una mestra sense càtedra ni matriu, que a aquestes alçades de la vida s’ha obsedit en un impossible.  I l’altra la fa riure parlant dels formatges que mai no es cruspirà s’expliquen l’una a l’altra quan ningú, llevat d’elles, no les escolta. I a cops s’adormen i s’imaginen com serà el retorn, el dia que haurà de conèixer el nen que somnia en ella. Adrià –li han dit que es diu- quin nom tan bonic, oi? Que té set anys. I com deu ser?

L’escultor tenia clar, d’entrada, cartró pedra pel cap i fusta de xiprer per unes mans que haurien de ser enormes. L’estructura naturalment també calia que fos de fusta igual que els cavallets, encara que això l’hagués de convertir en un bon pes pesant. Curosament entapissada a l’alçada de les espatlles, la Carme havia d’acabar passant dels quatre metres i un pes devora els cent quilos. Així que, sens dubte, no resultava lleugera ni fàcil de conduir ni falta que feia. La seva, seria la geganta més impressionant que els carrers i les places del nostre país veurien mai i, no una geganteta de pa sucat amb oli que es penja a l’esquena com una bossa! La votació popular, amb més participació que es recorda, havia conclòs que la figura representaria una mestra. Una tria espontània que havia convençut tothom, conscients que el prestigi d’aquell ofici tan imprescindible passava hores baixes. La van vestir amb una bata ratllada amb dues butxaques immenses a l’alçada de les cuixes, de les quals sortien un llibre en català en una i un compàs en l’altra, en representació de les ciències i les lletres. A la seva mà esquerra, sostenia unes ulleres fines i delicades com permetent al personatge un toc de vanitat necessari, per mostrar al món aquells ulls de mar mediterrània. L’altra mà romania oberta tan ampla com era, com en un gest d’atenció i proximitat. Amb el pas dels anys, no hi hauria criatura que no volgués tocar aquells cinc dits o s’hi retratés un o altre cop.

La rateta no sap l’origen del seu nom per bé que s’hi sent d’allò més a gust, explica. Ella, en canvi, li assegura que del primer moment ningú no havia dubtat que s’hauria de dir Carme, en record de la difunta esposa del seu autor. El dia que la van presentar, la gent cridava el seu nom a la plaça i picava de mans i l’escultor ―sentint-lo del balcó de l’Ajuntament estant― no va poder aturar una petita llàgrima agredolça que li lliscà galta avall fins a anar a petar als cabells de la figura, per dibuixar-li per sempre més una taca, que només els més entesos encerten a trobar-li a l’alçada del clatell. Ella parla sovint en aquestes nits de taller d’aquella posada de llarg. El dia més feliç de la seva vida. Havien triat el dia de la Festa Major i, de seguida que el fum de la tronada es va començar a esvair, l’ombra de la Carme, com una aparició, va entrar a plaça sortint de la porta de la Casa de la Vila sobre les espatlles del batlle en persona, que va preferir les faldilles de la geganta que no pas el vestit de festa. Es va aturar, féu mitja volta i saludà en Simó que es tapava la cara i aplaudia des de la balconada municipal. El director de l’Escola de Música havia compost una tendra melodia que els tres grallers de més talent, especialment escollits, encetaven suaument. Aleshores pressenties només que s’hi anaven afegint un parell de tabalers que esgarrapaven l’instrument en un crescendo que donava entrada a la caixa tronadora que finalment esclatava en néixer una tenora melosa que ja feia ballar tota la plaça i convertia la cançó en el clàssic que tots coneixem. I la Carme recita, per a la rateta Neus, la lletra que els poetes del Centre hi van posar molt més tard i no se’n vanta, però no pot amagar l’orgull que fa saber que totes les escoles es coneix el ball Simó. Va fer tants giravolts ―recorda mig envermellida― que no es poden ni comptar i, fins a deu portadors, van rellevar l’alcalde que en tota la seva vida no havia suat com aquella nit.

De fet, aquella fou una vesprada eterna. Per un moment, va ser com si no existís desgràcia prou terrible per fer apagar la il·lusió de tot un poble que ballava i saltava amb la seva geganta i aquell nou himne de festa. Perquè al capdavall, la Carme de cal Simó ja no era només una geganta sinó un símbol, una força comuna, una possibilitat nova, una promesa de dies millors. Ben perfumada i enjoiada però tan propera com la tieta de tots els vilatans. Aquella nit, la ciutat fou una gran família que es recordava com era somiar. I fora conya, hi va haver qui va proposar de convertir-la en la patrona, enlloc dels altres dos venerables i, si al final no va poder ser, fou perquè no hi va haver manera de trobar-li el miracle que la santifiqués, que fins i tot el pare Abat de Sant Narcís del malnom havia posat fil a l’agulla. Bé vaja, per això i perquè, no ens enganyem, els somnis s’acaben l’endemà al matí, quan els escombriaires recullen la brossa i les persianes de les botigues tiren amunt.

I al taller són totes dues a punt. I no es voldrien dir adéu i, com si ho sabessin, algú ha tingut la pensada de presentar-les alhora. Els pares de l’Adrià han proposat a la colla de la Carme que la geganta els faci de padrina de la seva rateta Neus. Una festassa plena de gegants de tot arreu, que coneixen en Perot de can Serrat ―que també fa de padrí― un gegant que no s’acaba, que fuma amb pipa i fa un posat seriós, d’home de món. I vet aquí que els fan ballar ben junts, tan arrapadets que tenen por i tot de caure. I en Perot i la Carme es fan ulls i, malgrat que cap vailet se n’hagi adonat, hi ha hagut un moment, perdut en la memòria, que les seves mans han fregat fugisseres; no res, un instant només. I veuen els altres gegants que han vingut de dos en dos, sempre per parelles; i ells dos somriuen, potser ja una mica en confidència i la rateta que se’ls mira tramposa festejant amb el seu ninet de set anyets, que no hi toca de veure la seva gegantona i uns padrins tan eixerits que ballen i giren per a ell. I de tant com ballava ni ho sap que les colles d’un i altre s’han posat d’acord i decideixen de trobar-se sovint i assagen un ball plegats. I comencen a fer sortides conjuntes. Els demanen arreu i ells que van on els volen. I els han preparat una trobada amorosa. Altra volta per la Festa gran, la música marca l’inici dels primers temptejos d’en Perot, que es va apropant des del final del carrer amb un balanceig de cerimònia dolça i ella l’espera a tocar de la porxada fent anar la bata de forma gairebé imperceptible i, de seguida que ell arriba, arrenquen una passejada l’un al costat de l’altra per tota la plaça com per apamar-se,  i diríeu que parlen si no fos que són dos gegants de cartró pedra. I amb la corranda ja és ben clar que s’han enamorat i ballen lleugers com les fulles de novembre fins que arriben els giravolts que ho certifiquen cada cop més encisats, cada cop més ràpids, cada cop més engrescats i el seu amor d’altura es segella tan sí com no.

Mentre els desaven, la Carme ha sentit com els portadors parlaven entre ells d’un vailet —Serrat Simó— que reposa a mig fer al taller; un capgròs amb aires de filòsof que es diria com el noiet de la rateta. I s’endevina que és feliç perquè a l’alçada del clatell, aquella taca menuda, com un cap d’agulla, fa mal als ulls de tant com resplendeix. 

#11

Havia esperat tota la vida un encàrrec com aquell. Qualsevol hagués dit que ho havia fet tot, que ja no quedava res. Però ell esperava. I havia esperat en silenci, com s'esperen les coses bones, el silenci del qui sap que arribarà, del qui no defalleix ni fa concessions, el silenci dels grans de debò. Perquè en Pau és gran. Enorme. Conegut arreu i convertit amb el temps gairebé en icona nacional, és present a totes les planes de cultura, escoltat pels acadèmics i estimat pel poble. Se'l pot veure a la pantalla i de convidat a qualsevol esdeveniment que vulgui poder-se substantivar com a tal. Per bé que autor d’una obra prolífica, se’l rifen les sales i els grans museus busquen els calers perquè s’encarregui d’esborrar-los el seu fons permanent. La crítica n'espera sempre la darrera, els grans l'adoren i els joves o bé l'han copiat, o bé el copiaran. Artista total, creador absolut d'un nou estil, en Pau esperava amb delit el dia que arribaria aquest encàrrec.

Havia començat de ben jove. Perquè els genis neixen, mai no es fan. A casa tenien un bar i ell n'havia decorat les parets, primer com uns gargots infantils pels quals va rebre no poques estones de càstig fregant gots, després com unes traçades irrepetibles que gent de tota mena venia expressament i discreta a admirar. Entretenia la clientela amb històries que s'inventava, sovint curtes o amb acudits prenyats de surrealisme que els altres celebraven ben bé sense entendre'ls. Es va comprar les primeres pintures i fins i tot els primers paquets de tabac que va fumar, venent dibuixos mínims ―pràcticament esquelets del que seria molt més tard la pròpia obra― als passavolants de l'establiment que cada dia s'omplia més. Inquiet, més per naturalesa que no pas per edat, es permetia de remoure el mobiliari del bar tants cops com fes falta fins a trobar el punt exacte, on semblava que les consumicions prendrien ―per fi― sentit. Penjava cartells amb ofertes inexplicables que renovava constantment, abans i tot que calgués explicar-les. Organitzava vetllades sense objecte definit que sempre s’omplien. Amb tot, el seu bé més estimat ―amb diferència― era la pissarra que cada matí reposava a l'entrada. S'inventava un brevíssim aforisme, un haikú exquisit o tan sols un mot i aleshores dibuixava un gest, una instantània per acompanyar el menú diari que convidava a entrar al més escèptic o mancat de tota gràcia. Per en Pau, el moment més feliç consistia però en l'instant precís en què calia esborrar el guix. Just quan els pares feien caixa i anaven recollint cadires i andròmines, ell s'asseia en un racó i, amb un drap que va anar perfeccionant, esborrava delerós la pols. Poc a poc. Curosament. Fins a tornar a descobrir aquell color negre vestit de verd, aquella tela perpètua. Aquell no-res. S'entretenia variant l'ordre d'aquell exercici, prenyant de sentit l'acte d'esborrar. No era igual començar per un color o per un altre. Era infinitament diferent fondre una lletra abans que una altra. Calia aplicar una força determinada, una agilitat concreta a l'hora d'esborrar convenientment i assolir l'excel·lència que és un reservat només per als escollits.

De seguida va entrar a treballar a l'empresa d'arts gràfiques que el va veure créixer. Guanyar-se la vida amb el paper i els colors, amb l'olor de la tinta, envoltat d'armaris i sales plenes de material d'oficina havia passat de la utopia al paradís, per això el podíeu veure el primer d'arribar a la feina i el darrer d'anar-se'n. Els companys se'n feien creus que les hores del dia poguessin donar tant de si, perquè en Pau treia temps de sota les pedres i el transformava en un ésser viu capaç d'infinites mutacions fins a esdevenir art, el mateix art que sempre l'acompanya. Fou en aquesta etapa que començà a jugar amb la informàtica com una eina que permetia traspassar gèneres i disciplines. Esgotava el programari, obria trenta finestres alhora, pervertia píxels i embolicava formats i, de seguida que la xarxa esdevingué un fet, escampà pel món la seva inèrcia creativa com una taca d'oli. I, amb bona lògica, no va trigar a arribar l'esclat d'exposicions que situà el seu nom en tots els mapes coneguts. Allunyat dels estils i les escenes, les seves exhibicions es vestien sempre amb el perfum de les coses que no es poden explicar, una aroma passatgerament perdurable, un persempremaimés. La gent va perdre la por i va començar a comprar-ne l'obra molts cops immaterial, molts cops fugissera, conscients que la bellesa no es pot encapsar. Et podies trobar una tela immensa i un cartró ploma mínim, una videocreació de tres-cents minuts o bé una cançó visual sense títol, una pluja encapsulada o l'estoig virtual per una joieria casual, performances irrepetibles o la portada per un disc que només el seu audiòfon podria copsar. No hi havia tanques que poguessin encabir el món d'en Pau.

I va anar a Cuba. En un dels seus viatges (coneixereu les seves famoses llibretes programàtiques per a una visita a l'estranger) es decidí per l'illa del Carib on la terra fèrtil és abundant per tal de conèixer de primera mà un color únic que s'hauria descobert en aquell racó del Carib. Un xic decebut per la substància de la tal troballa cromàtica, compartia rom amb els companys i es disposava a encendre un havà, fumador impenitent com era. Amb la primera alenada, el visità una revelació. Aquell seria el darrer cop que s'ompliria els pulmons de nicotina i, sobretot, sobretot aquell seria el darrer cop que faria servir el color, en sentit estricte, vull dir. Amb la copa en una mà i el cigar en l'altre, assegut de cara al mar, el fum espès li havia obert una cortina davant dels ulls que a mesura que s'esvaïa obria, al seu torn, un nou horitzó, el de la panoràmica que per un moment havia desaparegut. Després d'un parell de pipades més, per assaborir aquell efecte del color que tornava quan tot el fum desapareixia, esbocinà el tabac al cendrer i s'aixecà d'una revolada corrent fins a la platja. Els que l'acompanyaven, que ja el coneixen, més encuriosits que sorpresos, se’l miraven, des de l'ombra d'una palmera gegant. Aquell home agenollat a la sorra, fa anar les mans amunt i avall com si escombrés, com el gos que fuig i busca, obsedit i posseït per l’esperit de la genialitat. Aquell home que ara corre cap aquí amb la seva passa característica i mostra orgullós quelcom que fa ballar a la seva mà, potser una petxina o una pedra, qualsevol cosa. Aquell home que seu i els parla de la seva pissarra, de la pissarra que cada vespre esborrava al bar dels pares. El veritable acte de la creació. I ara els altres es miren entre ells, astorats i riuen. Han entès ben poca cosa, però ho festegen plegats de tota manera mentre alliberen Cuba amb les seves rialles.

I després de l'episodi d'ultramar, va començar la seva nova etapa creadora. Inicialment, feia proves al propi taller, esborrant les obres que reposaven pels racons, provant tècniques, perfeccionant-les. El següent pas fou convidar la premsa a presenciar en directe aquella nova realitat. Escollí un retrat de grans dimensions que penjà al bell mig de la sala gran i encetà tot el procés que s'allargà al voltant de les tres hores. Emprava materials desubicats, substàncies estranyes, fora del seu entorn natural, i anava desembolicant la revelació del seu nou mètode: retrobar la certesa de l'obra, la simfonia dels colors que desapareixen per a obrir pas al que roman darrere ―el veritable color, l'obscenitat de la tela pretèrita. Despintar. S'embrutava, somreia, es girava als presents i els anunciava un pas i un altre, i a cops aplaudia o saltava de l'emoció; gratava aquí, reprenia allà. Fins al seu primer final en públic. Un moment que quedà immortalitzat en la famosa fotografia que tots coneixereu, la que surt quan parlen d’ell a la viquipèdia. L'endemà, els mitjans anaven plens del gir essencial en l'obra del nostre personatge i, de fet, de la Història de l'Art en general, si més no, tal i com l'havíem entès fins aleshores.

De seguida, els propietaris del catàleg d'en Pau es van afanyar a sol·licitar-lo perquè els despintés el seu material. A desgrat d'en Pau, que hagués preferit potser un altre terme, despintar era la forma comunament acceptada per tal d'identificar aquell nou esglaó en la cultura. Van aparèixer despintors per totes les cantonades, seguidors o bé imitadors que maldaven per apropar-se al geni, per esgarrapar la pols de la glòria. Naturalment se'n teoritzà, se n'estrenà simposis i assignatures en els nous programes de les escoles de Belles Arts i algú en féu la primera tesi i aviat la primera càtedra. La gent, engrescada, despintava grafits de les parets o bé intentaven, a les seves cases, de despintar aquell sant sopar omnipresent mirant de fer-lo créixer, transmutant-lo en quelcom nou, quelcom al dia. En Pau no parava de treballar, en destaca la gran despintada de la capella sixtina sota el patrocini del mateix Vaticà o bé el treball complet desvestint de dalt a baix el museu Van Gogh per encàrrec del govern holandès. Es parla força de la conversió del Gernika en una pau perpètua, o se'l recorda prenent de la mà a Dalí a la seva infància, despullant Lucian Freud, omplint de llum les cambres fosques de Hopper, retornant a Hockney el coneixement secret, remolcant de debò a dic sec el temerari de William Turner, indultant els morts de Goya, responent amb un silenci etern al crit de Munch, perdonant les cames dels ciclistes de Casas, fent conseqüent Tàpies, apagant la llum de Viola i engolint Hirst a la memòria del seu tauró. Va tenir temps de tancar les portes per sempre als interiors de Vermeer i se'l convidà a despintar Pollock (una feina ben complicada, d'altra banda), un Duchamp canonades enllà, Warhol en els seus minuts de glòria i a empènyer el passejant de Friedrich a la pròpia boira. No s'està de tornar a Seurat tots els seus punts remullats d'Asnieres i els blocs de colors primaris de Mondrian al Broadway de debò ni de tancar els llavis del somriure més famós del planeta. Una tardor especialment freda, decidí de concedir intimitat als amants de Klimt i ajudar a parir d'una vegada per totes la pobre dona Arnolfini i, just l'hivern següent, va rebre una quantitat indecent per posar fi al ball del Moulin de la Galette, molt més que per omplir de fum la pipa, que no és tal, o per soterrar l'erotisme tens d'un parell d'en Schiele sota els llençols, despintar Kandinsky, esborrar Matisse. Despintor enciclopèdic, pràcticament, fins que, al final, què si no?, li arribà l'encàrrec.

Per això ara en Pau és aquí, assegut en un tamboret no massa còmode i els ulls clavats en un bisó encongit que decora d'una forma primària i salvatge la cova d'Altamira. Fa tanta estona que hi medita i reflexiona que podríem dir que no és el nostre Pau i, tanmateix l'és més que mai i és potser per això que s'aixeca, surt de la cova, demana una cigarreta a un dels seus ajudants al mateix temps que remuga si, al cap i a la fi, tot plegat, val la pena.

#10

La Laia puja cap a Siurana. És dalt d’un cavall però són els seus cabells llargs, d’euga salvatge, els que fan enjogassar el vent. L’animal la porta més que no pas a l’inrevés, perquè no es tracta d’una afició que ella practiqui sovint, sinó d’una mena de regal d’aniversari que li han fet i ella té aquella edat en què els anys encara són tresors per descobrir. Com que encara no som a l’època dels telèfons mòbils, aquest és un instant només per a ella sola. No hi haurà fotografies desenfocades penjades a la xarxa ni trucades de darrera hora que globalitzin el moment. Per això ella sap que les muntanyes s’esforcen a lluir per la seva escenografia i no hi ha música, tot i que fàcilment imaginareu Barber conduint l’orquestra que en fa avançar l’adagio per cordes, des del fossar. Ella és la princesa envoltada de cortesans. Ella és els dies que passen, les estacions, ella és el futur. Dalt d’un cavall.

Se’ls creua un Mehari a tota velocitat que fa emprenyar l’animal i ella somia accidents eterns i ferides per curar. Se’ls creua un Mehari a tota velocitat que fa emprenyar l’animal i ella somia una cursa inesgotable que l’acaba de coronar. Però l’olor de gasolina cremada no deixa que li fugin del tot els pensaments i pren fort les regnes i la bèstia obeeix i reprèn el pas, la passejada. El poble es presenta de cop, en girar un revolt costerut i ella es dibuixa al moment que haurà de descavalcar i ja comença a riure. Un dels companys se li apropa i ella prefereix no explicar els motius de la riallada que ja s’encomana i els vells que seuen a l’entrada fan travesses per entendre aquesta cavalleria riallera que els envaeix la vida. I ella els saluda amb el gest i la mà, els bufeteja amb la seva joventut insolent i, tot seguit, com per fer-se perdonar, se’ls adreça metzinera amb paraules dolces que ells de seguida adoren. Una salutació clàssica. Un comentari còmplice sobre el sol que els clivella. I, sense adonar-se’n, ja seu amb ells i no és fins molt després, menjant les postres, que es fa el càrrec que ha desmuntat d’improvís, com qui no vol la cosa i els altres tampoc no saben ara perquè omple el menjador amb aquest somriure universal.

A l’hora de les postres, han fet desfilar un pastís enorme amb massa espelmes, pel seu gust. Les ha bufades i ha demanat el mateix desig que demana cada cop que se li presenta l’ocasió i tots canten i aixequen les copes i brinden en el seu nom. A la tarda, algú s’ha encarregat que vinguessin a recollir els cavalls i passegen pel poble explicant-se bajanades, els uns als altres. La Laia sent una mena de remor per dintre, un no-sé-què estrany que la incomoda, però no massa, com quan surts de casa amb un neguit que no es concreta fins que no t’adones que encara vas amb espardenyes, que t’has oblidat de calçar-te, o t’has posat els pantalons sobre el pijama. Mentre els companys li van xerrant vés a saber de què, ella analitza, medita, reflexiona què deu ser això que la ronda. Es repassa la roba, la bossa penjada. Treu la llibreta on ho apunta tot, passa pàgines, llegeix notes, revisa les frases ratllades. Tot correcte. Tot a lloc. Desencisada, es deixa anar i s’afegeix a la colla que proposa de seure a prendre unes canyes al bar del poble.

Un cop asseguts, ella treu un paquet de tabac i comença a fumar. El noi que té a mà dreta, un tipus esprimatxat, que no coneix de res, amb ulleres minúscules i barba a mig fer, li retreu la cigarreta. La resta, com si algú hagués donat l’ordre al cor, en veure les pipades de la Laia s’exclamen, obrint els ulls com taronges, i s’enceta un torn obert de precs i preguntes sobre el temps que fa que tragina tabac. Ella aixeca les celles, veu allò fumejant a les mans i, igual que si s’hagués enrampat, ho deixa caure sobre el cendrer. És absolutament cert. Ella no fuma. No ha fumat mai, oi? I aleshores, què hi feia la capseta en qüestió a la seva bossa? Els altres se la miren com esperant una resposta i ella inventa una excusa matussera per sortir del pas i canvia de tema i de seguida passen a una altra cosa. Tots menys ella.

L’esprimatxat li agafa la mà sobre la cuixa i la prem lleugerament. Però, no havíem quedat que no el coneix de res? I els seus amics, no s’adonen que aquí hi ha un paio que fa manetes com si fos la cosa més natural del món? Per què no diuen res? Calla, ara que hi cau..., ho ha dit molt ràpid que tota aquesta gent que seu al voltant de les cerveses són els seus amics. D’on  han sortit? Aquest senyor elegant del bigotet podria ser el seu pare i el paio de la barba espessa s’ha d’haver escapat d’alguna selva o altra, per no parlar d’aquest tan simpàtic que per força ha de ser funcionari. I la noia que fa ganyotes amb les ulleres de pasta? Ja et dic jo que no n’hi ha ni un que hagi anat amb ella a l’escola. Això ho sabria, no? Perquè, a veure, aquests ulls blaus entremaliats que parlen de gegants tampoc no li diuen pas res. Que no, que no, que aquests no són els seus amics, que ella ha pujat a Siurana amb els de sempre. Collons!, que se’n recordaria com es diuen. I aleshores, on són els seus amics? Què hi fa aquí asseguda amb aquesta gent? De tota manera, ja ho veu que no és moment de preguntar-los massa cosa perquè xerren animats i no hi ha qui els aturi la conversa; menys encara quan es dirigeixen a ella amb acudits que ningú —que no fos de la seva corda— no li faria. Escolta, i altres confiances que ni te les explico. I ella fa que sí. I somriu. I, ja posats, perquè no fer un glop a la franciscana que tampoc no recorda haver demanat i encendre un Marlboro; tens foc carinyo? I es deixa anar. Total, que no és ella que fa l’aniversari?

Quan s’aixequen, algú proposa d’anar a veure si encara troben dormint el dinosaure i agafen les bicicletes muntanya avall, fins a l’embassament. Diria que ha estat el de la veu greu que ha començat a cantar però ara tots criden alhora «si vas a París papá cuidado con los apaches» i ella pensa per un moment que no sigui una mena de broma dels seus col·legues però, per si de cas, no deixa de pedalar i, si m’apures, si vas a París papá cuidado con los apaches, i sí que deixen les bicis i al molt malparit se li veu la cua, collons l’animal!, que ha de fer cinquanta metres, pel cap baix. Val més que dormi, que si no dorm ja m’explicaràs, ni bicicleta ni d’aixonces amb vinagre. Un d’alt i guapot, que es veu que hi entén, els explica científicament tot el tema aquest d’un dinosaure en ple segle vint i, per acabar de perfilar-ho, apaguen els llums i la saleta es queda a les fosques i amb el portàtil enceta unes projeccions d’allò més interessants; la Laia, un xic carregada, ni escolta ni pensa escoltar. Es fixa en l’avió dibuixat a la pissarra i en una inscripció amb el nom d’una capital de l’Amèrica del Sud, i pregunta a la seva companya de seient, si falta molt per arribar. Al Marroc, vull dir. I com que l’altra és amable de mena i la veu així, més aviat estressada, li enceta una capsa de bombons, que sempre fan de bon encetar, i també una mica de conversa animada sobre les maduixes de Canet; que si s’acaben la capsa, tampoc no cal patir perquè l’hostessa ja ens n’hi durà més, que paga la Rodoreda, es veu. Però ja et fotran. Tant d’enrenou no podia ser bo i una esquitxada els fa entendre que visca la revolució, que el dinosaure ha dit que prou, que si no el deixen dormir, aquí no dorm ni déu i tonto l’últim, que la meva té cinc marxes, ja em diràs el què.

En fi, des de darrere no veu qui és que condueix el monovolum i amb la música tan forta tampoc no se sent els pensaments i s’entotsola mirant per la finestra i s’adorm. D’aquella manera, tampoc no us penseu, que si passen els alumnes i la veuen adormida... tampoc no és això. Posem que dorm i no dorm, i sent que n’encarreguen «tres d’espinacs i tres de recapte», que «la quiche no és lorraine però la porta l’artista». I unes llums blavoses fan que el conductor trepitgi el fre de mala manera i tots ara endavant, ara endarrere. L’agent els enlluerna amb la seva llanterna potent, però de seguida els deixa continuar la marxa perquè la terrorista que busquen va a l’altre cotxe —però això només ho sap ella, no pregunteu. I com que els deixen aparcar dins de la zona residencial, cadascú recull la seva bicicleta tan bé com pot, ben aferrada al muret i, ja dintre l’aigua, ni s’adonen que la sorra de la platja cremava massa per ser nit fosca, encara que —ben mirat— tampoc no tenen notari ni procurador i el pinar no badarà boca. Com a mínim fins que no faci la primera comunió. L’agent els enlluerna amb la seva potent llanterna i els fa baixar i a fer flexions, en sèries de deu, però no els demana el carnet d’identitat, perquè coneix de memòria els noms de totes les persones que surten en aquesta història. No és per mala bava, però no el conviden a sopar, que el vi és del bo i la policia ni de nit ni de dia.

I ara la Laia veu que altra volta s’han posat tots a cantar l’aniversari feliç i encara l’esperen per allò del desig; però ella no es decideix i se’ls mira. Quin goig, tenir-los aquí, tots reunits! Infla les galtes i es diu per dins que estaria bé, un cop a la vida, ser el personatge d’algú, i desitja ser la protagonista, que l’autor pensi en ella quan escriu, posem, un conte curt. I, ara sí, això s’acaba i  deixa anar tota la bufera i apaga les espelmes. Sembla que el conte ha arribat a port, però el típic “fos a negre” no indica el final, no pas del tot o exactament; vull dir que no hi ha la típica el·lipsi per tal que tothom entengui que sí, que tot plegat era un desig i tal i que —collons!— total, per això. No senyors. El “fos a negre” és de la Laia. Recordeu quan pensava que no tenia ni la més remota idea de com baixaria del cavall? Exacte. Ni la més remota idea. Per això el mastegot que s’ha clavat, quan ha caigut, és d’antologia. I el “fos a negre” del coneixement, del que ha perdut.

#9

A Canet encara no era l’àvia. A Canet era l’Assumpta. Si de cas es podrien citar alguns renoms pels quals tothom la coneixia però no aportarien res a la història i prendríeu una cosa per l’altra. A banda que, als pobles, ja se sap. Tampoc no us penseu res de l’altre món, ara. No és que no es pugui dir ni res per l’estil, només que aquí qui mana sóc jo i vull encetar el relat simplement recordant-vos que, a Canet, l’Assumpta encara era l’Assumpta i no l’àvia que podríeu trobar passejant la Maria pels carrers de Reus. I valdrà més que no us comenci a parlar de la Maria perquè aleshores sí que no ho acabem. Anem per feina que es tracta tan sols d’un retrat curt d’un dels meus personatges. De tota manera (deixeu-m’ho dir) la Maria és una nineta encisadora amb el poder fantàstic de convertir el temps en records i això, a aquestes alçades, ja ho explica tot. En fi.

L’Assumpta és jubilada. No sigueu tafaners. Per què la voleu saber la professió que tenia? Això no obstant, em permeto de filtrar-vos que sempre ha pintat i que domina aquesta nostra llengua amb una naturalitat clamorosa. Feu el que vulgueu, jugueu a l’endeví o continueu llegint. Sentir-li la veu, de fet, és com tastar el cafè just l’instant després d’abocar-hi el sucre, quan encara us podria escaldar però no te’n pots estar. No són les paraules que fa servir o la mena de discurs on les trobareu, sinó la manera com li pertanyen quan les deixa anar a passejar i aleshores somriu i aleshores riu i aleshores, no falla, tornen amb ella per a ser dites altra volta. I es mig amaga rere aquesta clenxa rebel tan fina i tan blanca que recorda l’Assumpta que corria per Canet quan estava tot per fer i ningú havia aixecat encara les llambordes per trobar-hi sorra de platja. Potser és aquesta lleugeresa dels cabells que es converteixen en cascada esquitxant-li el front que em permet imaginar-la empaitant companys de trapelleries pels jardins de la Misericòrdia, però m’ho invento com m’invento tot, quan gargotejo aquesta llibreta i per això sé que no són veritat aquestes bajanades que us explico. O potser sí. Si més no, ho podrien haver estat. Perfectament. Jo la vaig conèixer abans d’ahir, com aquell qui diu. Tampoc no era àvia encara, però poc li faltava.

El primer cop que va dur la Maria a Canet feia tanta calor que l’ombra s’amagava. Les terrasses eren plenes amb la gent que fuma i la gent que es deixa fumar però, com que encara no havia arribat l’estiu, el poble no feia soroll de turista i el vent recordava només les músiques conegudes. Va demanar una cervesa i va obrir el llibre que llegia. La nena s’havia adormit i senyorejava les pestanyes a qualsevol que les pogués aguantar, de manera que l’Assumpta va aprofitar el descuit per encendre una cigarreta i avorrir la xafogor amb l’escuma de l’ordi. I entre pipada i pipada que aixeca el cap i el veu. Igual de cepat. Com si hi hagués esquenes que s’haguessin dissenyat per carregar històries. Igual de llarg. Com si la mida d’un pogués avisar-te del perill que carrega. Li coneix els ulls. D’un blau que arrossega les ones cap a la platja, uns ulls per fer mal, fins i tot quan no et miren, fins i tot ara que no es pot negar que s’han fet grans, que ja han vist el que els tocava de veure. Líquids. El vestit fa la cosa. Sobretot quan l’has dut a totes les festes. I tanmateix, ella ja no és capaç de tornar a la novel·la. Ja no hi haurà manera que s’escapi d’aquest conte. Potser és per això que s’assegura de dur les ulleres de sol posades. No el vol veure. El vol mirar. Després de mitja vida sense saber-ne res, és possible que hi tingui dret. A mirar-se’l, vull dir.

Ell no la veurà perquè ja tira riera amunt. Ha creuat la plaça amb aquella parsimònia que l’edat et permet. L’edat i el vestit de fil. Com és que ningú m’ha dit que és al poble? Però de seguida s’adona que no hi ha ningú que hi pogués trobar un motiu per comentar-li que ell ha tornat. Si és que ha tornat. Ningú que no siguin els pins o les maduixes, ara que els clavells ja no hi són. Es deu estar a la casa del carrer Ample. I pensa si ell també deu fer servir el correu electrònic. Encara que, ben mirat, tampoc no gosaria enviar-li res. Cada cop que engega l’ordinador li entra un virus. Tampoc no hi ha massa res a dir, oi? Que no ho van dir tot? Que no ho van callar tot? Quins acudits, es retreu. I encén la tercera cigarreta. O la quarta. I ell encara és el punt de fuga. I la nena encara dorm. I la cervesa ja és calenta. Potser se li ha mort algú. Això potser sí que ho sabrà esbrinar. I mira de recordar el país on se suposa que havia de ser. Si més no, que ella sàpiga. Però no té el cap per pensar i això la fa sentir tan ruc que obre el llibre i fa veure que llegeix. Fins que es cansa que totes les frases parlin d’ella i tanca el llibre, l’enfonsa a la bossa, paga el beure i s’aixeca d’una revolada empenyent la cadireta de la Maria en direcció contrària. A la d’ell, s’entén.

Per celebrar que l’estiu s’escolava sense remei, havien preparat un sopar a l’aire lliure al castell. S’havien esmunyit pels jardins en un racó que només ells coneixien, des d’on la remor del mar els emparava la clandestinitat. De fet, un dels amics era parent dels amos, així que el risc era molt més controlat del que pretenien. Xerraven de política. Tothom xerrava de política en aquella època. Sobretot els joves, com ells. Ell s’hi havia afegit a darrera hora perquè els cosins l’havien convidat. Encara parlava amb aquell accent dels americans que tornen i defensava unes postures tan allunyades de les d’elles que es va trobar, de sobte, escoltant-lo amb més atenció del que hauria volgut. No hi podia estar d’acord de cap de les maneres però, així i tot, gaudia amb la seva resolució, amb el fervor amb què es defensava dels atacs de la majoria de la colla. Duia una barba impròpia d’algú de la seva edat i els seus cabells de palla. Seia recte, com si dugués una estaca clavada a la columna i no sabia on posar aquelles cames tan llargues. A cops s’aixecava i gesticulava amb violència, però de seguida tornava a seure i amollava la veu com si fos a punt d’explicar secrets d’estat. El petit de can Matoti va tenir l’acudit de posar en marxa el pickup i la conversa es va anar esbravant, perdent-se com si haguessin tret el tap de la banyera. L’Assumpta patia pel volum de la música. Ella era la més petita del grup i s’havia mig escapat per pujar a Santa Florentina amb els altres. Potser per això no gosava ballar. Ell tampoc no ballava. Segurament s’havia quedat a mitja argumentació i es diria que encara hi donava voltes. Es va encendre una cigarreta i li va oferir a ella cridant-la pel nom i allargant el braç fins a toca-la. Ella no va saber dir que no per bé que no havia fumat mai i se li va encendre la cara quan la maleïda tos del principiant va revelar el seu secret. Els ulls d’ell van somriure i, encenent-se una altra cigarreta, va encetar una conversa que es va estirar eternament fins que algun dels brètols l’afità proposant de baixar a la platja i van aixecar el campament. En les corredisses, es van quedar els darrers de la fila i només la nit es va adonar que ells dos anaven agafats de la mà. Només la nit, i encara, sap que abans d’arribar a la sorra ella el va besar entre un silenci i un altre.

Ara la Maria s’ha despertat perquè mai no es recorda de posar el mòbil en silenci, perquè el maleït aparell s’entossudeix a jugar a l’amagatall per tots els racons de la bossa i continua cridant la seva melodia insolent que només decideix aturar, curiosament, just al moment que ella per fi l’ha caçat i ja el té a les mans. S’està de deixar anar tots els renecs que li vénen al cap perquè la nena se la mira amb aquells ullets perversament innocents i continua empenyent la cadireta riera avall fent-li festes a la criatura. Quan arriben a casa, ella s’asseu a la cuina amb la princeseta a les cames i es veu a la porta del forn, l’àvia gronxant la néta. Se li escapa una cançó de falda que la Maria agraeix amb un ball que les remou senceres i un cop d’aire permet que les cortines s’apuntin a la festa.

L’endemà ell no era a l’Espanyol com tots els altres. No va preguntar, però va sentir que el de ca L’inventor deia que la família havia marxat a primera hora. I ella va riure quan els altres encetaven una picabaralla per qui l’havia fet més grossa aquella nit passada. Quan a l’estiu següent ell va tornar, encara un pam més alt, ella ja festejava i l’altre va començar a fer el ruc amb una divorciada estrangera que ensenyava els pits a la platja. De tota manera, sortien ells dos a passejar converses pel pinar que ningú coneixia i tornaven a punt per abraçar-se amb els seus a la cantada d’havaneres i obrir les boques d’”os” i “us” pels castells de foc. S’escrivien algunes cartes, tampoc tantes, durant l’hivern i ella li recomanava lectures que després ell comentava, o criticaven els del poble, que mai no canviarien. Si algun estiu ell no venia, ningú entenia que ella gairebé no baixés a la platja i el mateix any que ella es va casar ell va venir a passar la Setmana Santa al poble amb la seva promesa, una nina de mel i mató. Però encara feien alguna pipada a primera hora quan ell sortia a córrer i ella anava a buscar el diari. Ell es posava els dos cigarrets a la boca, els encenia alhora i tot seguit ella n’hi prenia un i parlaven de tot i de res fins que la Pubilla de la Costa els recordava que les hores no els pertanyien. I hi va haver un any, ella encara hi vivia, que ell ja no va tornar a Canet.

Pentina la Maria i tornen a sortir. De poc que oblida que volia dur-la a sentir contes a la biblioteca. Ja sent la Cristina demanant a la mainada que obri la capsa màgica i tregui la pols a les orelles d’elefant.

#8

Deu fer, com a mínim, vint minuts que és aquí assegut. Impassible. És el primer cop que ho fa d’aquesta manera. Havia sentit a dir que la gent ho feia, que era habitual, però ell no ho acabava d’entendre. Són maneres. N’és conscient. Que cadascú baixa les escales com vol. O com pot. I malgrat tot, ell té tota una altra rutina que mai no passa per seure a esperar. Té paciència, no em mal interpreteu. És l’home més pacient del món, ell. Però la contemplació comporta un temps i li han ensenyat que el temps és fet d’or, que no s’ha de malversar. Que el temps no torna. Prou que ho sap que, de tota manera, amb els anys, un s’adona que tot és molt més relatiu i precisament el temps n’és l’exemple més clar. Ha acabat per entendre que seure no sempre és mandrejar, que menjar no és un simple acte reflex per alimentar el cos, que veure i mirar són verbs que parlen dels ulls però de formes tan diferents que un se’n faria creus. I per això ho ha provat. Ha agafat l’indispensable i ha vingut a trobar el lloc escaient. Ha girat a dreta i esquerra, dret i assegut. Ara diria que ho té; podríem dir que ja és a punt i ,fins i tot, s’ha plantejat  de començar d’una vegada per totes, però encara respira fondo i continua esperant que el moment arribi per ell mateix, com una carícia o com un cop de puny; però que arribi.

Ha esmorzat com cada dia i ha anat a fer una passejada, també com cada dia. En Josep, com tants altres jubilats, ha fet de la passejada un ritual i un art. Potser no és un atleta i no avança a la velocitat de la llum però les cames funcionen prou per dur-lo tota la setmana a caminar d’una punta a l’altra. A l’estiu, aprofita que són a l’apartament per canviar l’empedrat de la ciutat per aquesta sorra fina, que li omple els ulls cada matí. Abans es descalçava però ara ja no; que un dia es va clavar alguna cosa —la naturalesa de la qual encara està per acreditar— que el va deixar a mig gas, ben bé una setmana. Ell sempre ha estat un home actiu. No sé si us podria enumerar els projectes que ha endegat i les iniciatives en què s’ha implicat tots aquests anys, sobretot perquè no crec que tinguéssiu temps de llegir-los. Mai no en va tenir prou només de la feina en aquella entitat financera. Li calia fer i desfer, xerrar amb els d’aquí i conversar amb els de més enllà, anar d’una banda a l’altra, enriquir l’ànima. Fins i tot quan la canalla era petita i els dies es mesuraven en unes altres coordenades, allargassava vint-i-quatre hores tant com podia. No cal dir que eren altres temps, que les presses eren presses d’anar per casa comparades amb les bogeries d’avui dia i que la ciutat ha canviat de cara completament. Ja no es coneixen tots o, si de cas, no com abans. Que els companys s’han fet grans i la majoria no estan per romanços. Els que hi són. Alguns, no cal dir-ho, han començat a faltar i han evidenciat que ells ja són a primera línia de foc. Però mentre el cos i el cap aguanten s’ha de tirar endavant, què dic tirar endavant?, s’ha d’anar a totes, pensa. I recorda fa uns estius quan de sobte el cos li va dir prou i se li quedà quiet. Una part d’ell mateix que no responia, s’amotinava anguniosament i no estava per orgues. La seva mateixa pell, una meitat de boca idèntica a l’altra meitat Però se’n va sortir. Com no podia ser de cap altra manera.

La ratlla que fa el mar es baralla amb la ratlla que fa el cel. O potser no es barallen, potser és només que s’han fet amigues i juguen a confondre’s i compartir tonalitats igual que aquests brivalls vora l’aigua que aixequen castells amb una pala i un cubell descolorit pel sol. La platja encara és mig buida. Les vacances es lleven tan tard com poden. I encara. Una petita embarcació dibuixa perfils d’escuma tan fràgils com una respiració d’abans-d’ahir. Van fer malbé el retrat de la costa tant com van poder i, encara així, continua essent un paisatge increïble que el corprèn cada matí. Repassa les edificacions per l’època que devien ser construïdes i de l’alçada de cada pi en fa una mesura. Hi ha coses tan lletges que no s’explica com les deixaven fer. No pot ser pas feliç una família passant l’estiu en disbarats d’aquesta categoria, ni empaitats per l’excusa de la salabror! S’hi està bé, aquí, a mig asseure, es diu. I es guaita les mans encara al seu lloc. I es guaita les cames, amb els peus ben clavats a terra. Té una vida seva, ben a la seva mida. Una vida que li pertany, una vida que, vulguis o no,  haurà merescut. La seva.

I pren el llapis. El fixa davant dels seus ulls i mira. No sap del cert si serveix per res, però ho ha vist fer i ara ho prova. Calibra perspectives, basteix impressions. Davant seu, entre el llapis i la panoràmica dels seus estius, una tela de primera comunió. Ni gran ni petita i vestida de blanc a punt pel compromís. Fa quatre ratlles i la perverteix. Res decidit. Res prou cruel. Fa servir la traçada més àgil de què és capaç i, conscient de la seva certesa, encara gargoteja una altre feix més. Comença així una obra?, es demana. I torna a fer seu l’horitzó apamant-lo, reglant-lo, empetitint-lo al rerefons de la seva retina. El llapis només juga amb dos colors i tanmateix composa universos cromàtics inabastables amb habilitat. No us espanteu. Té les pintures a punt i els pinzells i la caixa sencera amb els elements necessaris que l’ocasió requereix. No obstant això, aquí assegut, guaita els primers dibuixos dels seu llapis i s’adona que el mal ja està fet, que no hi ha volta enrere, que ha esquitxat la tela de vida només de ratllar-la amb un llapis del dos —un bastó innocent amb bata d’escola que no en té prou, que en vol més. I ara s’inventa unes roques i ara prepara un banyista que no gosa, que és tan freda l’aigua com si fos plena de blau. I somriu. S’ajusta aquestes ulleres de pasta i acluca els ulls per somriure.

Perquè d’això que avui ha provat en diuen “sortir a buscar tema”. Com si calgués. Com si no fos tot ple d’assumptes per resoldre. I pensa en la novel·la de misteri que va escriure fa una eternitat, durant la qual ningú que l’hagi llegida, n’ha resolt l’enigma. Un sopar s’hi va jugar, un bon sopar. Res. Ni així. Tothom, és curiós, pensa que no pot ser tan complicat, que tan bon punt l’hagin llegida seran ells qui descobriran l’assassí. I assaja un somrís —com l’entremaliat que no va tenir prou temps de ser de menut— tan segur que no haurà de convidar ningú, com del seu nom. I no hi ha trampa, ni canvis a darrera hora. Allò que es veu és el que hi ha. Però no l’encerten. I torna a remugar: Assumptes per resoldre. El món en va ple. Ja veus. Per què els fills no són mai com un pensa que seran? Per què no es converteixen en allò que un havia planificat? Per què la força d’esperit no lliga mai prou amb la força de la pell? I ja posats, què li passa a la pell que ja no tiba i esgarrapa el dies? Per què no el van poder tenir ells un Barça com aquest que vesteix el futbol de blau i grana? Per què es penja sempre l’ordinador en el pitjor moment? I les impressores, què es pot dir de bo de les impressores? Quins deures presentarà per al taller d’aquest dijous? I s’adona que el mecanisme continua en marxa, que potser tots aquests assumptes, encara per resoldre, n’omplen el dipòsit i es presenten sense avisar durant la pintura, com un exercici de solitud tan dolç i sever, la maquinària dels pensaments que cadenen lògiques invisibles, les mateixes que ara el fan creuar i barrar la tela amb un blau que encara taca del dret i del revés i, de sobte, tot recomença.

#7

Retinguda a l’aeroport, la Roser pensa en el seu fill. S’ha fet tan gran que, de vegades, mentre hi parla, perd el fil i s’adona que li mira les mans, els nusos dels dits, el nervi que s’esfilagarsa braç amunt. I veu els petits plecs al voltant dels ulls i les marques de l’afaitat al coll. I no se’n sap avenir que aquell home que té al davant es correspongui amb el nadó que acaronava aferrat al seu pit, que un i altre siguin la mateixa persona. Però com que l’és, el seu fill li parla i ella torna a les paraules i deixa estar els records. Li agrada tant quan seuen plegats i ell li explica coses de la feina com qui parla a un company, així, de tu a tu, que per això es torna a perdre en la memòria i el veu assegut a la seva falda llegint-li un conte o clavant-li la cullera de farinetes boca enllà; això, una més i ja està. I no se sent gran, sinó forta. I no la fa sentir vella, sinó orgullosa. Ja ho entén que han passat tants anys que ara creua l’oceà i vola més de catorze hores per anar a veure’l, però quan el té davant per davant, penseu el que vulgueu, és com si el temps no hagués passat, si no fos que el cabell d’ella ja griseja i que la mà del seu fill en fa dues com la seva.

L’ha dut amb cotxe fins a l’aeroport i queia la nevada del segle. Els han assegurat que l’avió sortiria de totes maneres i el noi ha hagut de marxar a contracor, per si feien esperar la seva mare, però aquests dies ha estat per ella i la feina se li ha acumulat sobre la taula. Ella el tranquil·litza amb les mateixes paraules que ha fet servir sempre i aquell to de veu amable que no ha perdut amb els anys, ans al contrari. Ara seu en aquesta sala esquifida on l’han fet passar un cop ja havia facturat. Coneix l’idioma però no el domina, així que li han assegurat que enviarien un intèrpret tan aviat com els fos possible. Tot i les paraules amables, aquí sola se sent petita, tan petita com la saleta grisa on s’espera. Un parell de cadires, una taula i quatre parets pelades. Tot allò que dèiem del temps resulta absolutament diferent aquí asseguda. Es diria que fa una eternitat que seu sense fer ni dir res i, total, han d’haver passat només una colla de minuts. Ben curiós això del temps, es diu.

Mentre, repassa aquests dies de vacances. Recorda el Vall de la Mort, tan gran i tan sec. Si no fa ni dos dies el sol espetegava el rocam solemne, quasi vanitós, d’on deu haver sortit aquesta neu que avui ho empastifava tot? Encara bo que no ha estat fins al darrer dia que el clima se’ls ha girat en contra. Quants anys devia fer que no hi nevava, a la Costa Oest? Encara que, ben mirat, també hauria estat bé veure San Francisco nevat o la ciutat de Los Angeles vestida de núvia. Res, ximpleries, encara bo que hem tingut sol dia sí dia també, pensa. Ha fet més quilòmetres en quinze dies que en els darrers cinc anys i això que ella ja fa temps que volta món i trepitja empedrats estrangers. I fotografies? En deu haver fet milions. Les hores que es passarà girant-les i endreçant-les asseguda davant l’ordinador. Sempre ha pensat que tot plegat també forma part del viatge, com un epíleg, oi? Un fa fotos per recordar o recorda perquè té les fotos? Segurament tot i tot. Quan ella era petita, no hi havia tantes fotografies com ara i guarda, en canvi, tants tresors a la memòria com per omplir uns quants discos durs. Però no la molesta en absolut, la revolució tecnològica; ni molt menys, se la va fer seva des del primer dia. Ni se’n recorda de quan li van instal·lar internet a casa.

Ara ha entrat una senyora llarga i prima només per recordar-li que s’ha d’esperar, que de seguida l’atendran. Li porta un cafè d’aquell tan dolent —tot aigua i sucre— i només té un segon per preguntar pel seu vol, abans la dona no desaparegui deixant la pregunta a l’aire, sense resposta. I es pren el cafè de la resignació amb el seu aire optimista però amb la cella un xic aixecada. Repassa si ha comprat prou souvenirs per a tothom. Sobretot per als del dijous. A principi de curs, quan va ser a Portugal, ja els va dur uns imants ben curiosos i ho ha volgut repetir. Va trobar-ne uns amb una panoràmica preciosa del desert de Mojave i no se’n va poder estar. En fa el recompte mentalment, són dotze. Tretze si es compta ella mateixa. Tretze malalts de la literatura que es troben cada dijous per escoltar-se els uns als altres els exercicis que, convinguts amb un tast de teoria, els proposa el jove professor, un poeta enigmàtic ple de Borges i Cortázar que es veu que fins i tot toca el violí. Ja fa dos anys que es troben i ha esdevingut un ritual que de gust ha afegit a les seves setmanes. Que recordi, ella ha escrit sempre. Però mai abans ho havia compartit com ara. I només això, només el fet de llegir en veu alta les pròpies paraules, ja paga la pena. Sobretot quan els companys ho comenten i fan grossa l’autoestima que s’enfila cel enllà com un globus. A veure? Sent soroll, potser ara li diran alguna cosa.

Ha tornat a entrar la senyora d’abans, la del cafè, acompanyada d’un negrot cepat que vesteix de policia i porta una carpeta grisa, no massa plena, sota el braç. S’asseu i la dona se li queda al darrere, més llarga que un dia sense pa. Tots dos davant per davant amb posat greu, encara sense mirar-la. I de cop engeguen un discurs que l’agafa d’improvís i no entén res de res d’aquest anglès ras i tallat. Per això, quan l’home fa un respir, la Roser aprofita per deixar anar la seva frase de socors, l’utilíssim «no parlo anglès». I el gegant amb els botons de l’uniforme a punt per saltar pels aires es mira la seva companya amb reprovació exagerada; i l’altra xiuxiueja i ell s’aixeca i encara sense dirigir-li la mirada la tornen a deixar sola amb el got de cafè i les parets per decorar. La Roser sospira, creua les cames, desencreua les cames i torna a sospirar. Tampoc és tan dolent com això, aquest cafè. S’aixecaria i faria quatre passes per desentumir-se però l’espai és tan petit que, sense voler, es queda clavada al plàstic ridícul de la cadira. L’han deixat ben atabalada, aquesta gent. Trucaria al seu fill però prefereix no amoïnar-lo. Trucaria al nen però el telèfon és allà fora, en algun lloc desconegut. Si la saleta tingués alguna finestra, per petita que fos, veuria la neu com cau, si més no. Però encara és en aquest forat. Tancada i avorrida. Ajusta els ulls, s’aguanta el cap amb els colzes a la taula i torna a sospirar. Pensa en la cançó. Sospirs.

Per fer-se passar l’angoixa que comença a donar tombs al seu voltant pel recambró, mirant-se-la apassionadament, decideix fer poesia. Serà difícil. D’una banda perquè els versos no han estat mai de la seva família i, de l’altra, perquè no té ni tan sols un trist bocí de paper. S’imagina engegant una sextina i llegint-la el proper dijous davant dels altres explicant-los les circumstàncies en què va haver de teixir-la. Però de la sextina prefereix passar al sonet, molt més precís i acurat tenint justament en compte les circumstàncies. S’enreda tant en la primera estrofa i troba la rima tan infantil i forçada que ho deixa estar. La Poesia per als poetes, pensa. I, tot i no haver-ho dit en veu alta, de seguida se’n penedeix. La Poesia és de tots, es corregeix. De tots i per a tots. Però també d’aquestes paraules no dites se n’ha de penedir. L’aïllament et fa dir rucades, troba. Una rere l’altra. I s’aixeca i espera que entrin a dir-li alguna cosa d’una vegada per totes, en prosa o en vers, però que vinguin ara mateix a explicar-li perquè carai és en aquest coi de saleta mal il·luminada. On són els altres passatgers? Quan ha de sortir el seu vol? Podria fer una trucada? Durarà gaire això? I és a punt de sortir, però pren consciència que és retinguda i que hi ha estat tot aquest temps. La porta és tancada. Absolutament i cruel tancada. I començaria a picar-la histèricament com ha vist fer tants cops abans a les pel·lícules però, com que no va amb ella, dibuixa un somrís nerviós, aixeca les celles, pica de mans i torna a seure. A esperar.

Com que ha après a ser optimista de mena (a força de decepcions, és clar), es promet que demà, si fa no fa a aquesta mateixa hora, riurà a cor què vols de l’ogre negre, de la dona girafa, de la neu que aïllava aquest aeroport internacional, del cafè, de la poesia o dels imants panoràmics que de ben segur hauran perdut amb l’equipatge. De fet, ja se li comença a escapar un somriure que, inopinadament, es converteix en una riallada que arrenca del ventre mateix i puja rabent fins a la boca com un guèiser que no es pot sufocar. Les parets retronen amb el seu riure forassenyat. Tant, que en pren consciència i el rubor li omple les galtes d’un roig cridaner, gairebé artificial. I es tapa la cara i somriu encara i pensa si n’és de beneita, així, de vegades. Només de vegades. Però no pot perfilar el pensament perquè l’home immens entra a la saleta. Aquest cop ha canviat la noia torre per una joveneta d’indubtable aspecte llatí, que arrenca el cerimonial d’abans (es diria) en un castellà falcat d’exotisme gutural, que de seguida la fa pensar en les pel·lícules per nens; aquells dibuixos animats on les princeses afectaven la parla i es posaven a cantar i ballar en qualsevol moment. Però la noia no és cap princesa sinó la intèrpret i, pel que sembla, espera una resposta per una pregunta que la Roser no ha escoltat, atrafegada com estava a endreçar ninots que canten i ballen.

En vista de l’èxit, la noia li allarga uns papers i un bolígraf senzill i repeteix la cantarella que resulta que són els drets que l’assisteixen. Els escolta amb atenció ara i espera que, al final, algú li expliqui perquè els necessita ella tots aquests drets, si només cal que la deixin pujar a l’avió, que la deixin tornar a travessar núvols de cotó fluix per damunt l’oceà. Que potser ha fet alguna cosa? Instintivament es mira la roba i troba que va impecablement conjuntada i les ungles polides i el cabell com cal i a lloc, tan ben pentinat com sempre. S’apuja les ulleres amb un gest nerviós i li torna a pujar el color a les galtes quan s’adona que ha fet servir el dit del mig, ben isolat, per al gest de les ulleres. L’armari mirall amb placa de policia escura la gola i fixa els ulls d’àmbar primer en els d’ella, després als de la intèrpret i, seguidament, als papers que esperen signatura. La jove dolceja la veu i retoca els papers fins a fer-los arribar ben bé a l’alçada de la Roser que, quin remei, se’ls mira, llegeix, esbufega, rellegeix i signa. I de sobte, sí, és com si tots plegats s’haguessin tret un enorme pes de sobre. La parella somriu i ensenyen les dents més blanques del món i li allarguen la mà per una encaixada forta i cordial, que hores d’ara encara no entén, sobretot quan surten i la tornen a deixar aquí tancada.

Sense temps per a més reflexions, la noia llarga i prima torna a entrar. L’acompanya un noi jove i clenxinat que es presenta, amb un castellà immaculat i seductor, com el del seu advocat. I ella s’esglaia en sentir-li la professió i s’aixeca i s’asseu i s’aixeca i s’asseu i el jove surfista amb vestit impecable la tranquil·litza i li parla d’errors i burocràcia, terrorisme internacional i fins i tot d’unes vacances a Sitges que va fer quan encara estudiava amb uns seus amics. La noia girafa li retorna la seva bossa de mà i se n’acomiada educadament. Veus? Ara ha deixat la porta oberta, això sí que s’entén i la remor entra a la saleta com un cop de puny i assegura que encara són a l’aeroport, que el temps no havia estat detingut. L’advocat l’acompanya a la sortida i puja amb ella fins a la porta d’embarcament, sempre amb un somriure californià amb regust d’Aftersun; li fa saber que tornarà a casa en primera i que no s’amoïni per res que; ell mateix ha revisat que l’equipatge i totes les pertinences fossin a lloc. I tal com ha arribat, a remolc d’un sospir, se’n va.

Sobrevolant ja espai internacional, èbria de llibertat i a punt de pesar figues es recorda d’una ficció desbarrada i poca-solta que parlava de bombes i atemptats terroristes que un dijous va llegir als companys; i es pregunta si pot ser que, d’alguna manera estranya del tot impossible d’explicar, algú hagués tingut accés a aquell exercici i l’hagués tret de context. Però sap que no pot ser. Sap que ficció i realitat van paral·leles, sempre hi han anat, riu avall, sense intersecció. I tanmateix decideix que, a partir d’ara, tan sí com no, escriurà només poesia. Poesia i ja està.

#6

Començarem el nostre relat sense el protagonista. És fora. Acaba de sortit a fer un encàrrec d’allò més important. De fet, l’encàrrec de la seva vida. D’entrada no us diré de què es tracta per tal de mantenir en certa manera la intriga que aquesta història no ha de tenir. Però tampoc no us penseu que us mantindré expectants fins al darrer moment, en què un gir enginyós us deixi bocabadats. No passarà, sobretot perquè no en sé. Diguem que jo sóc un narrador discret i trampós al servei d’un autor exactament igual de discret i trampós, amb la qual cosa, la prestidigitació literària queda naturalment fora del nostre abast. Així i tot, concediu-nos cert crèdit i escolteu això que us explicaré d’en Josep perquè, tant si el coneixeu com si no, podria arribar el cas que el seu exemple pogués ser-vos d’utilitat a les vostres pròpies existències, per fer-les molt més reals i, per tant, en absolut artificioses.

A casa, esperant-lo, dues criatures i una dona. Tot endreçat, el diari sobre la taula de la cuina i les trucades fetes. Com que no fa massa que va arribar el segon, encara hi descobrireu certa fragilitat de moviments en l’arquitectura familiar però haureu de fer un esforç perquè, a simple vista, ja us dic, tot és a punt, tot al seu lloc. Han previst de sortir tots quatre a caminar per la muntanya de seguida que ell arribi i, el cas és, que no pot tardar. El dia es mereix una reconquesta i les vacances no duren per sempre. Carregaran el menut a la motxilla i l’altre anirà espavilant-se, com fa sovint, per fer-se cuidar. La idea és ser a casa per dinar i per això només prenen quatre ametlles i una ampolla d’aigua. Feia una bona temporada que no sortien. En Josep ensenya biologia a l’Institut i les avaluacions fa temps que els endreça el calendari, però els agrada sortir a caminar i, com que no són de defallir, aquest estiu reprendran els bons costums. Pujaran al poble i duran la canalla a la piscina, soparan amb els vells amics i es colraran la pell pujant pels turons i suant per les valls, provaran algun vi dels bons i els portàtils es quedaran a casa.

Presentem-lo com Déu mana. En Josep és professor de biologia, però un d’aquells professors que gaudeix ensenyant-la. Té bona planta, uns ulls bonics i una edat madura gens carregosa. Diguem que és més jove que gran, però tampoc tan jove com això. S’entén amb la tecnologia i conserva la memòria en un estat envejable. Amant de la història, recorda noms i dates que els altres sovint passen per alt i es permet de relacionar unes èpoques amb les altres, sense que li grinyoli la coherència per enlloc; ans al contrari, és capaç d’explicar uns fets a partir d’uns altres encara que entre els primers i els segons hi hagi mig segle. Marcat per una tradició familiar immersa de ple en el sentit de l’humor, no pot evitar els jocs de paraules i una fina ironia, per bé que sol passar per una persona seriosa. Fins que ja te l’ha clavada, vull dir. En fi, un protagonista com Déu mana, oi? S’entén que la família ja tingui ganes de sentir-li les claus al pany. Però encara ha de trigar.

Fa un parell d’anys, en Josep es va apuntar a un taller d’escriptura que s’impartia a l’ateneu de la ciutat. La seva novel·la històrica estava gairebé enllestida (sempre gairebé) i havia pensat en el taller com en l’eina que podria fer servir per a polir-la. No és que li calgués, li havia donat tombs del dret i del revés i qualsevol que hi tenia accés li envejava l’estil i la força d’uns personatges que semblaven tan vius, com tu i com jo. Així i tot, no s’estava de retocar-la. Reescrivia capítols sencers i afegia i treia passatges d’un dia per altre. Era conscient d’aquesta urgència que sentia a la pell que feia que cada minut lliure de la seva vida anés a parar a la novel·la. Fins i tot havia manllevat temps a la quotidianitat per regalar-lo als seus protagonistes, sobretot al principi, quan resultava inevitable posar blanc sobre negre a tot allò que se li anava acudint i no podia deixar escapar. Més endavant, tot fou més planer, menys agosarat i patològic. Un cop el cos bàsic del text fou enllestit, s’acabà la desesperació, però s’encetà el neguit.

Com que en Josep no arriba i no contesta al mòbil, la seva dona distreu la canalla. Són tots tres asseguts a la catifa del menjador mirant una pel·lícula al televisor. La mare se la sap de memòria, la qual cosa li permet fer-los companyia i al mateix temps pensar en les pròpies coses. Pensa que és estrany que no hagi trucat i que tardi tant si, total, només havia sortit a fer un encàrrec. Prefereix no donar-hi més voltes i es perd en l’animació que omple de colors vius l’habitació. Jo també em pensava que el nostre protagonista arribaria abans. Si hagués sabut que trigaria tant, m’hagués esperat una estona a començar el relat, que potser tampoc no està bé parlar d’algú que no hi és. Sortiré a buscar-lo, si d’aquí una estona encara no ha tornat.

Aquell taller el va captivar més que no es pensava. Tant, que va decidir apuntar-s’hi un segon any. La mateixa dinàmica de les trobades setmanals li conferien una mena d’espiritualitat literària que ell hauria menystingut fins aleshores i que ara valorava molt positivament. Si en sortir d’una d’aquelles sessions, s’hagués trobat algú pel carrer que li hagués preguntat a què es dedicava, hauria respost —no en tingueu cap dubte— que era escriptor i, aleshores, hagués afegit que es guanyava les garrofes ensenyant biologia en un institut. Perquè se’n sentia. Fins i tot havia atorgat un valor nou a les publicacions divulgatives que havia fet fins aleshores. Més enllà de la ciència que tan pedagògicament s’havia abocat, ara hi descobria també una cadència narrativa que per força havia dut dins tot aquest temps. Havia tret la pols de vells contes que guardava al disc dur del seu ordinador, històries de la família i del poble que havia escrit fa temps i que ara rellegia amb uns altres ulls, descobrint-hi recursos d’estil que potser ni s’havia plantejat. S’hi coneixia un humor fi i un dictat àgil i viu. Va tornar a llegir tot allò que va trobar i més; i la novel·la va rebre més reconstruccions que mai. No se’n sabia estar. No se’n podia estar. Si era possible fer que un diàleg prengués una nova versemblança molt més acurada, per què no havia d’intentar-ho? Si li havien descobert com una enumeració podia despertar els sentits, com havia de deixar-ho estar? S’abocà absolutament a la novel·la i en llegia passatges als companys, aprofitant els exercicis proposats per cada dijous; acceptava la crítica constructiva del mestre de taller i els aplaudiments generalitzats dels condeixebles.

La dona veu que la pel·lícula és a punt de dir prou i s’aixeca a posar aigua a bullir. Després decidirà si pasta o arròs però així, pel que pugui ser, ja tindrà la feina encaminada. L’home no arriba i no sap si fer-li un truc o no. Tampoc no voldria amoïnar-lo i, de fet, no passa res, ja hi aniran a la tarda a fer un volt per la muntanya, que no es mourà de lloc. Però se li fa estrany, perquè juraria que només calia anar a portar una cosa i tornar, i el seu marit no és dels que s’entretingui per qualsevol rucada. En fi, agafa el telèfon i truca. Que no els van inventar per això, els mòbils? Un truc, dos, tres. Res. A la cinquena desisteix. Fixa els ulls a la pantalla per assegurar-se que no ha marcat malament i ho torna a provar. Però a la cinquena trucada sense sentir la veu del nostre Josep, torna a penjar. No és que s’atabali però gràcia no li’n fa. Va a la cuina i, com que l’aigua ja bull, tira un plec d’espaguetis per tres; el petit hores d’ara ja ha pres tota la llet que volia.

Acurada i precisa, aquella novel·la històrica veu com el seu autor no acaba de deixar-la anar. L’havia deixat reposar un temps al calaix, com havia sentit que calia fer amb les obres un cop enllestides, però l’havia reprès tan aviat com la pròpia dignitat li ho va permetre. La repassa, retalla adjectius, els torna a afegir, escurça línies al narrador i les concedeix als personatges que troba més simpàtics, revisa la part més documental, la torna a llegir. S’atura. Després de gairebé deu anys tenint aquell material a les mans és lògic que no se’n sàpiga desprendre. Però com que tothom amb qui parla, tothom qui ha llegit el manuscrit, ja sigui gent de lletres com gent de ciències li diu que ha arribat l’hora, s’adona que certament ha arribat el moment. Acceptada la proposta editorial, prepara un relligat adequat al seu material i es disposa a enviar la seva obra al món. Aquest és l’encàrrec que havia de dur a terme. Lliurar, per fi, la seva novel·la.

Com que la família ha començat a dinar sense en Josep, trobo que ha arribat el moment de sortir a buscar-lo. En un sentit figuratiu, vull dir. S’entén que com a narrador omniscient sé molt bé on és i què li passa, només que encara no us ho havia explicat. Som-hi! Baixem al carrer i seguiu-me. El nostre amic és aquest noi que seu al banc amb un paquet al costat. El coneixeu pel tallat curt de cabell i les cames llargues i sí, ho heu encertat, el paquet és la seva novel·la històrica encara per entregar, tot i l’hora que és. L’editorial és davant mateix, aquesta entrada de vidre i marbre que l’espera com una promesa de l’èxit que ha de venir. Qualsevol que no fos un de vosaltres pensaria que és només un professor de biologia que, en sortir de l’institut, s’ha aturat un moment abans d’arribar a casa. Potser l’havien trucat o potser ha estat ell que s’ha assegut a fer una trucada. Però vosaltres no, vosaltres li coneixeu aquesta mirada perduda i el gest neguitós i de seguida heu vist què li passa. No cal ser una llumenera, de fet. Ja us havia avisat que no hi hauria final amb sorpreses. En Josep porta tant temps amb la seva novel·la que no se’n sap avenir que l’ha de deixar anar. L’emancipació del text propi l’amoïna i l’obsedeix. I no és pas nou. Que no deu ser per això mateix que no ha estat fins ara que l’ha donat per acabada? Que no ha estat un compàs d’excusa tot aquest temps? I ara és aquí, com qui lliura una filla al nuvi, com qui a la pantalla els títols de crèdit li asseguren que sí, que acaba de veure l’últim capítol de l’última temporada de Lost. Calla, que s’aixeca.

Agafa el paquet, es la motxilla a l’esquena i comença a caminar. El semàfor és vermell i l’obliga a aturar la passa i deixar que la cadena de pensaments es posi de nou en marxa. N’és conscient que no és un final sinó un principi. Ho sap que és just ara que tot comença, que el treball de tants dies s’omple ara de sentit.  Però aleshores, per què se n’ha de desprendre? Per què ja no serà mai més seu i només seu? Què en farà ara de les paraules quan l’assaltin entre son i malson? Què els llegirà, als companys, quan arribi el proper dijous que, per força, ha d’arribar? El vermell s’ha tornat verd i no li queda més remei que travessar el carrer i entrar a l’editorial. Sent les pròpies passes retornant-li les passes de traïdor, passes de botxí, passes d’autor. La secretària li allarga la mà i ell sent la seva tan fràgil i esgotada, que fins i tot se n’avergonyeix; però aquella de seguida l’ha reconegut i somriu, fa estona que l’esperen, truca i el fa passar. 



#5

La Cristina s’ha llevat com cada matí amb el peu dret. Quan ha arribat a la cuina, ja duia les ulleres posades i, en mirar per la finestra, ha observat satisfeta que el cel li prometia un dia net i clar que ella ha acceptat com un present, mentre enllestia amb la urgència pròpia dels matins dels qui tenen canalla. Avui, ara que ja han acabat les classes a l’Institut, els grans li duien la petita a l’escola i el seu home s’espolsava la son i li enviava un petó, de la porta estant, abans d’anar-se’n atabalat com sovint feia. Potser per això, trobant-se sola encara un moment, asseguda a la cuina, s’ha permès d’esmorzar amb tranquil·litat, sense mala consciència. S’ha concedit, fins i tot, tornar a fullejar el diari d’ahir, rellegint amb atenció aquella columna d’opinió que sempre se li resisteix. Somriu i es disposa a acabar d’encetar la jornada.

Se’n va cap a la feina en una passejada àgil i decidida que podríem dir que la caracteritza. Mentre camina, pensa en el text dels dijous. Ja el té mig embastat però no acaba de lligar. Li agrada, no es vol enganyar, però diria que encara bull i no voldria covar-lo. Saluda algú, amb aquell somriure seu que omple memòries, i se’n torna al seu relat. Es va apuntar al taller sobretot perquè li costava d’acceptar que disposava d’una tarda lliure però també perquè ja feia massa temps que havia oblidat com li agradava escriure. I ara es troba com si hagués tornat a estudiar i  cada setmana l’esperessin els deures. No s’atabala, tot al contrari; aquest joc setmanal li ha omplert la sang de paraules. És només que ara cal posar-les en l’ordre adequat i el d’aquest dijous no li acaba de fer el pes. Com ho diria. És com si d’una manera inexplicable estigués desordenat. Traspassa el passeig. L’estiu és ben a punt d’arribar, el respira. Ara prefereix deixar reposar els pensaments perquè ja és gairebé a la feina. Aixeca els ulls i es mira l’edifici. Els ulls se li esbatanen. Un parell de cotxes de policia custodien l’entrada encara amb els llums fent ballar la seva blavor.

S’identifica com a treballadora i la deixen passar. Naturalment pregunta què passa però no li saben dir gairebé res, encara que tampoc no cal perquè només entrar ho descobreix per ella mateixa. La Biblioteca és buida, ben buida. Absolutament buida. Buida del tot. Les prestatgeries es mostren tal i com eren abans d’educar-se i semblen tristes i avorrides o potser plenes d’estranyesa. Encara no parlen, és clar, però tot aquest exèrcit de prestatges bé els podria dir alguna cosa, per petita que fos, que els ajudés a entendre què deu haver passat. Perquè alguna de grossa n’ha passat. Ahir mateix, ella fou dels darrers a sortir i els llibres encara inundaven aquest espai que ara sembla immens, inabastable. Saluda els companys que s’apleguen a l’entrada en capelletes xiuxiuejant, compartint la pròpia sorpresa. Ningú té la més remota idea de què ha passat. S’enreden a parlar de política i gestió però prou que saben i entenen que els esdeveniments no poden haver estat burocràtics sinó enigmàtics. Com pot haver desaparegut tot d’un dia per l’altre? I ella passa al seu món quan entra a la sala infantil.

Hi ha els dibuixos penjats a les parets i els cartells que anuncien lectures i activitats, les pel·lícules i els cedés. Però ni un sol llibre. Han desaparegut tots i cada un dels contes, igual que la resta de llibres de la biblioteca. De sobte el buit li pren l’estómac. Vomitaria. Deixaria anar un crit. I s’adona que és incapaç d’aturar el repertori de ganyotes que se li van dibuixant al rostre. Asserena’t. Es col·loca les ulleres de pasta al lloc i prova de reflexionar. No sap si riure o plorar. O potser sí que ho sap però no gosa. Per això no riu ni plora sinó que s’apropa al mostrador i parla amb la companya que seu immòbil amb la vista perduda. Hi parla. Aquella per descomptat tampoc no sap res. Li ha passat com a ella, que ha trobat l’abisme obert quan ha arribat a la feina i, sense saber avenir-se’n, s’ha assegut al mateix lloc on seu cada dia, a esperar. Esperar esdeveniments. Els que fossin.

I el primer que li ha passat ha estat la Cristina, per això li proposa de recórrer plecs i cantonades per tal d’inventariar el desastre. L’altra accedeix de mala gana, empesa sobretot per la posició jeràrquica de la qui ha proposat. Repassen calaixos i armaris, despatxets i racons. Res. Esfereïdorament res. Ara seuen les dues amb la mateixa impavidesa. Algú els porta un cafè que, de tant calent, reconforta. Els posa al dia de les hipòtesis que s’estan plantejant, però certament no sembla que cap respongui encertadament a la tragèdia. Encenen l’ordinador i el registre els recorda com era el món d’abans, quan a cada número, li corresponia un exemplar físic; a cada referència, un llom per classificar en un lloc o altre d’aquest immens edifici tan inútil. I se li acut si aquell haurà estat un mal només seu o bé una epidèmia en tota regla; així que truca a un parell de biblioteques de la ciutat i li confirmen la pitjor de les sospites: els seus llibres també s’han fet fonedissos. Truca a un parell de llibreters, amb qui té amistat, però malauradament les notícies que rep són del mateix signe, l’estoc sencer els ha desaparegut. Aparadors i magatzems són ben plens de pols. Definitivament, n’ha passat una de grossa. Enorme. Encara amb el telèfon a la mà, enllesteix les trucades picant el número del director de l’escola, on porta la nena, i a l’Institut dels bessons, que tampoc no s’expliquen com pot haver passat. Els llibres ja no hi són. Ni un de sol. Amics i familiars confirmen que els llibres particulars s’han esvaït igual que els altres. Torna a la pantalla d’ordinador i les xarxes socials van plenes de l’enrenou que és d’abast nacional. En tot el país no queda un sol plec lligat. De fet, les màquines de les impremtes s’han aturat i no hi ha manera de fer-les anar; així que no sembla possible, ara per ara, que es pugui publicar res de nou. Els llibres, tal i com els coneixem, han fugit. Qui sap on paren.

Convocats pel supercap, tots pugen dalt al seu despatx i  seuen per compartir cabòries plegats. Sembla ser que el desastre és tan gran com s’imaginen; més i tot. Els queda, algú diu, l’esperança de la paraula escrita i la tradició oral. Circula que els textos digitals no s’han esborrat i per això es diu que els del llibre electrònic, finalment, ja es freguen les mans. Inexplicablement, diaris i revistes haurien subsistit i algú explica que ja s’ha començat a treballar amb possibilitats i alternatives des de les esferes més altes. De moment, el seu superior els anuncia que es prenguin el dia de festa. No cal dir que hauran de mantenir-se a l’aguait del correu electrònic però que no es descarta gens ni mica que la situació pugui allargar-se indefinidament. Baixant les escales, cadascú hi diu la seva, però per desgràcia a cada nova pensada s’hi entortolliga una nova decepció. Els llibres no hi són. No cal donar-hi més voltes. Recullen els trastos i surten en eixam, travessant el cordó policial que també retira. Entren al cafè del davant perquè, sense que ningú ho hagi dit en veu alta, els cal compartir l’estona. La sorpresa i la por inicials, fins i tot aquella absurda indignació, ara s’han vestit d’incertesa i impotència, de manera que no els queda altre remei que demanar entrepans i cafè per fer-la petar. Miren de parlar de qualsevol cosa que no siguin els llibres però no els consolen ni rumors ni petites tafaneries; la majoria no entén de política ni d’esports i aviat està dit que fa calor d’estiu. Tampoc no ajuda el televisor encès que només parla del que ja s’ha anomenat, a aquesta hora del matí, Cas Guttemberg. I les imatges de sales i sales de lectura rematadament buides i solitàries d’arreu del país els colpegen un per un.

En acomiadar-se, la Cristina ha decidit passejar per la ciutat. Entra al seu quiosc habitual i no pot evitar que li parlin del tema en qüestió. La visió és terrorífica. Només hi queden revistes i diaris. El lloc reservat per als llibres és un forat negre. Un sot immens. I surt i continua passejant i guaita per les finestres pensant si potser hi descobrirà algun moble de menjador amb una vella enciclopèdia o un grapat de best-sellers que ningú mai no ha llegit; i pensa com de lògic resulta que, a aquesta mena de llibres, els  diguin “els més venuts” i no pas “els més llegits”. Els noms de les coses no són pas casuals. I tanmateix ni en un país “de cortines” com el nostre no es pot amagar una desaparició tan brutal. I de sobte es recorda del primer llibre que devia llegir i, tot seguit, hi va afegint cada episodi que un llibre li havia de monopolitzar el gest i l’esma. Pensa en autors i en dies de sant Jordi. Recorda el primer conte que els va llegir als bessons o en aquell que sovint mossegava la petita quan encara no sabia dir el seu nom, però preferia el llibre enlloc d’un xumet. Somriu quan li ve al cap el prestatge de la seva habitació del seu pis d’estudiants. Tots aquells llibres barats ben arrengleradets, amb una història per cada un, com petits tresors que ningú no entendria. Però s’entendreix i decideix abandonar els memòries en adonar-se que els records són fets de fusta i cremen cada any per Sant Joan. Treu el paper de la bossa i asseguda en un banc repassa el text que estava enllestint per aquest dijous. Encara és aquí. Que en són de precioses les paraules posades així, unes darrere les altres! En recorre la pròpia cal·ligrafia. Arrodonida i constant. Precisa i dolça. El seu home sempre li deia quan encara festejaven i ella estudiava fora. No sé si m’agraden més els teus ulls o aquesta lletra teva que llegeixo delerós en les cartes que m’envies. I, sense saber com, es posa a plorar així que s’aixeca d’una revolada, perquè se sent  ruc i es posa a córrer cap a casa.

Ara seu al despatxet. Els altres dormen i ella s’ha arraulit davant l’ordinador per posar els correus al dia i acabar d’una vegada per totes, els deures d’aquesta setmana. Obre els blogs que segueix i la il·lusiona la idea que, ben mirat, no està tot perdut. La xarxa va plena de l’afer dels llibres. Dos dies després, tot segueix exactament igual, sinó pitjor. El Conseller de Cultura ha emès un comunicat oficial més aviat desesperançat i el mercadeig de la lectura digital ja fa angúnia. Si n’és de ràpida l’oportunitat, el món és ben ple d’espavilats, es diu. I fa petar la llengua i es posa dins el seu text i li agrada que l’estil li surti sense ni adonar-se’n. Potser som el que escrivim, pensa, i per això ella és com és, senzilla però tan complicada, tan plena de matisos. Corregeix el final i tot pren sentit. El torna a llegir i s’enfada quan l’ortografia la traeix amb un accent pervers, però li agrada allò que ha llegit. Ho imprimeix i ho torna a llegir encara una altra vegada i s’inventa les cares que faran els companys de taller quan haurà esgotat el seu torn de lectura. Això que li passeja per l’espinada ha de ser bo. El buit al prestatge, no. 

I fa un bot que no es pot explicar i se’n va corrents a l’habitació dels mals endreços i comença a remoure tot allò que se li posa pel davant i llença i fa saltar tot el que no és allò que cerca. S’atura. Medita. Ja sap que és impossible i el que és impossible no pot ser. Però torna a la càrrega estripant papers i plàstics i es detura davant d’una capsa ni gran ni petita, una capsa. La va folrar a quinze anys amb retalls que anava guardant. I se sent un xic avergonyida però tampoc tant. És la seva capsa de tresors i com que és seva, i només seva, ningú no n’ha de fer res dels seus gustos. Amb tota la solemnitat de què és capaç, l’obre. Lentament i pausada. Treu sobrets de sucre, entrades del cineclub i programes de teatre. Treu postals d’amics que no recorda i postals d’amics que  recorda massa. Acaricia retalls de diari i fa petar les claus del pis compartit i les del primer cotxe. Un paquet de tabac buit i un paper rebregat amb un poema que prefereix no rellegir i, efectivament, és aquí; no s’ho acaba de creure però hi és. Hi són. Els bens de Gal·les. El primer exemplar dels bens de Gal·les. El conte per a infants que li van publicar ja ni recorda quan. I, no pot evitar-ho, plora. Plora molt. I de sobte, no pot evitar-ho, riu. Riu molt. Potser només és un començament. Potser només és un final.