Arribats aquí, els dotze personatges, a la meva esquena, es van conxorxar per escriure el relat del personatge número tretze, és a dir el meu, per oferir-me'l com un present encantador i inoblidable. Ho van fer aportant cada un d'ells el seu propi fragment per això quan el pengi, de seguida que pugui, hi llegireu doncs fins a vint-i-quatre mans però un sol perfum. I aleshores sí, tot allò que un dia va començar, s'haurà d'acabar...
dimarts, 20 de desembre de 2011
Arribats aquí, els dotze personatges, a la meva esquena, es van conxorxar per escriure el relat del personatge número tretze, és a dir el meu, per oferir-me'l com un present encantador i inoblidable. Ho van fer aportant cada un d'ells el seu propi fragment per això quan el pengi, de seguida que pugui, hi llegireu doncs fins a vint-i-quatre mans però un sol perfum. I aleshores sí, tot allò que un dia va començar, s'haurà d'acabar...
divendres, 9 de desembre de 2011
#12
Tothom estima
Van encarregar la Carme a un escultor de la
ciutat que tenia molt bona reputació tot i ser un recent llicenciat el qual,
conscient de la importància de la comanda i, contra tot pronòstic, va rebutjar
una beca d’estudis a l’estranger que li havien concedit amb tots els honors, i
posà tot el seu talent en construir aquella figura immortal. Es va fer envoltar
dels millors per acabar conformant un veritable equip d’elit. De seguida va
tenir modista i perruquer, joier i tapisser per a la seva obra. Noms il·lustres
de cada ofici que hi volien ser, que volien afegir el seu cognom a la
immortalitat que els prometia la figura. Les quatre sederes locals van posar a
disposició el material que fes falta, va triar el fuster que va voler i
serrallers de tota la comarca el venien a veure dia sí dia també. Només calia
fer petar els dits i allí hi havia el bo i millor, a disposar. L’artista va
veure de seguida que el poble sencer hi estava abocat i se li va acudir de
correspondre’ls obrint el taller de bat a bat. Cèntric com era, treballava nit
i dia amb portes i finestres obertes, a vessar d’ulls esbatanats i llavis
cosits que guardaven un silenci gairebé reverencial. La ràdio local decidí
enviar-hi un redactor a jornada completa que retransmetia els esdeveniments a
temps real per a tots aquells que s’havien de conformar a seguir el procés des
de casa o la feina. L’activitat era frenètica. Martori, un diplomàtic italià retirat,
virtuós amb el piano, havia fet portar el seu Steinway al taller i tocava sense
aturador tots els Brahms, Schumanns, Debussys o Saties i qualsevol altra
petició que el gust refinat del jove escultor li feia arribar. L’Ajuntament
s’hi havia afegit, tot cosint d’altaveus el centre de la ciutat que enamoraven
l’empedrat amb aquelles melodies de fusta madura que es barrejaven amb
l’enrenou de la creació.
I ara torna a ser al taller després de
l’ensurt. L’activitat no és la mateixa ni tampoc l’atenció per part del poble
encara que, força sovint, reben la visita d’escolars que s’atansen a preguntar
per la reparació. L’artista fa temps que és mort però el seu equip continua
escoltant el número dos de l’opus 118, treballen amb la perícia del mestre i
l’orgull del deixeble i saben que, en acabat, la Carme tornarà a lluir
esplendorosa. La de cal Simó ha fet amistat amb una gegantona que enllesteixen
per un brivall de Poboleda. Ella i la rateta Neus s’engresquen amb xerreres que
s’allargassen nits senceres quan els artesans reposen. En una d’aquestes ha
confessat per primer cop el corcó que la travessa: vol ser mare; quin acudit! Una
mestra sense càtedra ni matriu, que a aquestes alçades de la vida s’ha obsedit
en un impossible. I l’altra la fa riure
parlant dels formatges que mai no es cruspirà s’expliquen l’una a l’altra quan ningú,
llevat d’elles, no les escolta. I a cops s’adormen i s’imaginen com serà el
retorn, el dia que haurà de conèixer el nen que somnia en ella. Adrià –li han
dit que es diu- quin nom tan bonic, oi? Que té set anys. I com deu ser?
L’escultor tenia clar, d’entrada, cartró
pedra pel cap i fusta de xiprer per unes mans que haurien de ser enormes.
L’estructura naturalment també calia que fos de fusta igual que els cavallets,
encara que això l’hagués de convertir en un bon pes pesant. Curosament
entapissada a l’alçada de les espatlles, la Carme havia d’acabar passant dels quatre metres i
un pes devora els cent quilos. Així que, sens dubte, no resultava lleugera ni
fàcil de conduir ni falta que feia. La seva, seria la geganta més impressionant
que els carrers i les places del nostre país veurien mai i, no una geganteta de
pa sucat amb oli que es penja a l’esquena com una bossa! La votació popular, amb
més participació que es recorda, havia conclòs que la figura representaria una
mestra. Una tria espontània que havia convençut tothom, conscients que el
prestigi d’aquell ofici tan imprescindible passava hores baixes. La van vestir
amb una bata ratllada amb dues butxaques immenses a l’alçada de les cuixes, de
les quals sortien un llibre en català en una i un compàs en l’altra, en
representació de les ciències i les lletres. A la seva mà esquerra, sostenia
unes ulleres fines i delicades com permetent al personatge un toc de vanitat
necessari, per mostrar al món aquells ulls de mar mediterrània. L’altra mà romania
oberta tan ampla com era, com en un gest d’atenció i proximitat. Amb el pas
dels anys, no hi hauria criatura que no volgués tocar aquells cinc dits o s’hi
retratés un o altre cop.
La rateta no sap l’origen del seu nom
per bé que s’hi sent d’allò més a gust, explica. Ella, en canvi, li assegura
que del primer moment ningú no havia dubtat que s’hauria de dir Carme, en
record de la difunta esposa del seu autor. El dia que la van presentar, la gent
cridava el seu nom a la plaça i picava de mans i l’escultor ―sentint-lo del
balcó de l’Ajuntament estant― no va poder aturar una petita llàgrima agredolça
que li lliscà galta avall fins a anar a petar als cabells de la figura, per
dibuixar-li per sempre més una taca, que només els més entesos encerten a
trobar-li a l’alçada del clatell. Ella parla sovint en aquestes nits de taller
d’aquella posada de llarg. El dia més feliç de la seva vida. Havien triat el
dia de la Festa Major
i, de seguida que el fum de la tronada es va començar a esvair, l’ombra de la Carme , com una aparició, va
entrar a plaça sortint de la porta de la Casa de la Vila sobre les espatlles del batlle en persona,
que va preferir les faldilles de la geganta que no pas el vestit de festa. Es
va aturar, féu mitja volta i saludà en Simó que es tapava la cara i aplaudia
des de la balconada municipal. El director de l’Escola de Música havia compost una
tendra melodia que els tres grallers de més talent, especialment escollits,
encetaven suaument. Aleshores pressenties només que s’hi anaven afegint un
parell de tabalers que esgarrapaven l’instrument en un crescendo que donava
entrada a la caixa tronadora que finalment esclatava en néixer una tenora
melosa que ja feia ballar tota la plaça i convertia la cançó en el clàssic que
tots coneixem. I la Carme
recita, per a la rateta Neus, la lletra que els poetes del Centre hi van posar
molt més tard i no se’n vanta, però no pot amagar l’orgull que fa saber que
totes les escoles es coneix el ball Simó. Va fer tants giravolts ―recorda mig
envermellida― que no es poden ni comptar i, fins a deu portadors, van rellevar
l’alcalde que en tota la seva vida no havia suat com aquella nit.
De fet, aquella fou una vesprada
eterna. Per un moment, va ser com si no existís desgràcia prou terrible per fer
apagar la il·lusió de tot un poble que ballava i saltava amb la seva geganta i
aquell nou himne de festa. Perquè al capdavall, la Carme de cal Simó ja no era
només una geganta sinó un símbol, una força comuna, una possibilitat nova, una
promesa de dies millors. Ben perfumada i enjoiada però tan propera com la tieta
de tots els vilatans. Aquella nit, la ciutat fou una gran família que es
recordava com era somiar. I fora conya, hi va haver qui va proposar de
convertir-la en la patrona, enlloc dels altres dos venerables i, si al final no
va poder ser, fou perquè no hi va haver manera de trobar-li el miracle que la
santifiqués, que fins i tot el pare Abat de Sant Narcís del malnom havia posat
fil a l’agulla. Bé vaja, per això i perquè, no ens enganyem, els somnis
s’acaben l’endemà al matí, quan els escombriaires recullen la brossa i les
persianes de les botigues tiren amunt.
I al taller són totes dues a punt. I
no es voldrien dir adéu i, com si ho sabessin, algú ha tingut la pensada de
presentar-les alhora. Els pares de l’Adrià han proposat a la colla de la Carme que la geganta els
faci de padrina de la seva rateta Neus. Una festassa plena de gegants de tot
arreu, que coneixen en Perot de can Serrat ―que també fa de padrí― un gegant
que no s’acaba, que fuma amb pipa i fa un posat seriós, d’home de món. I vet
aquí que els fan ballar ben junts, tan arrapadets que tenen por i tot de caure.
I en Perot i la Carme
es fan ulls i, malgrat que cap vailet se n’hagi adonat, hi ha hagut un moment,
perdut en la memòria, que les seves mans han fregat fugisseres; no res, un
instant només. I veuen els altres gegants que han vingut de dos en dos, sempre
per parelles; i ells dos somriuen, potser ja una mica en confidència i la
rateta que se’ls mira tramposa festejant amb el seu ninet de set anyets, que no
hi toca de veure la seva gegantona i uns padrins tan eixerits que ballen i
giren per a ell. I de tant com ballava ni ho sap que les colles d’un i altre
s’han posat d’acord i decideixen de trobar-se sovint i assagen un ball plegats.
I comencen a fer sortides conjuntes. Els demanen arreu i ells que van on els
volen. I els han preparat una trobada amorosa. Altra volta per la Festa gran, la música marca
l’inici dels primers temptejos d’en Perot, que es va apropant des del final del
carrer amb un balanceig de cerimònia dolça i ella l’espera a tocar de la
porxada fent anar la bata de forma gairebé imperceptible i, de seguida que ell
arriba, arrenquen una passejada l’un al costat de l’altra per tota la plaça com
per apamar-se, i diríeu que parlen si no
fos que són dos gegants de cartró pedra. I amb la corranda ja és ben clar que
s’han enamorat i ballen lleugers com les fulles de novembre fins que arriben
els giravolts que ho certifiquen cada cop més encisats, cada cop més ràpids, cada
cop més engrescats i el seu amor d’altura es segella tan sí com no.
Mentre els desaven, la Carme ha sentit com els
portadors parlaven entre ells d’un vailet —Serrat Simó— que reposa a mig fer al
taller; un capgròs amb aires de filòsof que es diria com el noiet de la rateta.
I s’endevina que és feliç perquè a l’alçada del clatell, aquella taca menuda,
com un cap d’agulla, fa mal als ulls de tant com resplendeix.
dimecres, 2 de novembre de 2011
#11
Havia esperat tota la vida un encàrrec
com aquell. Qualsevol hagués dit que ho havia fet tot, que ja no quedava res.
Però ell esperava. I havia esperat en silenci, com s'esperen les coses bones,
el silenci del qui sap que arribarà, del qui no defalleix ni fa concessions, el
silenci dels grans de debò. Perquè en Pau és gran. Enorme. Conegut arreu i
convertit amb el temps gairebé en icona nacional, és present a totes les planes
de cultura, escoltat pels acadèmics i estimat pel poble. Se'l pot veure a la
pantalla i de convidat a qualsevol esdeveniment que vulgui poder-se
substantivar com a tal. Per bé que autor d’una obra prolífica, se’l rifen les
sales i els grans museus busquen els calers
perquè s’encarregui d’esborrar-los el seu fons permanent. La crítica n'espera
sempre la darrera, els grans l'adoren i els joves o bé l'han copiat, o bé el
copiaran. Artista total, creador absolut d'un nou estil, en Pau esperava amb
delit el dia que arribaria aquest encàrrec.
Havia començat de ben jove. Perquè els
genis neixen, mai no es fan. A casa tenien un bar i ell n'havia decorat les
parets, primer com uns gargots infantils pels quals va rebre no poques estones
de càstig fregant gots, després com unes traçades irrepetibles que gent de tota
mena venia expressament i discreta a admirar. Entretenia la clientela amb
històries que s'inventava, sovint curtes o amb acudits prenyats de surrealisme
que els altres celebraven ben bé sense entendre'ls. Es va comprar les primeres
pintures i fins i tot els primers paquets de tabac que va fumar, venent
dibuixos mínims ―pràcticament esquelets del que seria molt més tard la pròpia
obra― als passavolants de l'establiment que cada dia s'omplia més. Inquiet, més
per naturalesa que no pas per edat, es permetia de remoure el mobiliari del bar
tants cops com fes falta fins a trobar el punt exacte, on semblava que les
consumicions prendrien ―per fi― sentit. Penjava cartells amb ofertes
inexplicables que renovava constantment, abans i tot que calgués explicar-les.
Organitzava vetllades sense objecte definit que sempre s’omplien. Amb tot, el
seu bé més estimat ―amb diferència― era la pissarra que cada matí reposava a
l'entrada. S'inventava un brevíssim aforisme, un haikú exquisit o tan sols un
mot i aleshores dibuixava un gest, una instantània per acompanyar el menú diari
que convidava a entrar al més escèptic o mancat de tota gràcia. Per en Pau, el
moment més feliç consistia però en l'instant precís en què calia esborrar el
guix. Just quan els pares feien caixa i anaven recollint cadires i andròmines,
ell s'asseia en un racó i, amb un drap que va anar perfeccionant, esborrava
delerós la pols. Poc a poc. Curosament. Fins a tornar a descobrir aquell color
negre vestit de verd, aquella tela perpètua. Aquell no-res. S'entretenia
variant l'ordre d'aquell exercici, prenyant de sentit l'acte d'esborrar. No era
igual començar per un color o per un altre. Era infinitament diferent fondre
una lletra abans que una altra. Calia aplicar una força determinada, una
agilitat concreta a l'hora d'esborrar convenientment i assolir l'excel·lència
que és un reservat només per als escollits.
De seguida va entrar a treballar a l'empresa
d'arts gràfiques que el va veure créixer. Guanyar-se la vida amb el paper i els
colors, amb l'olor de la tinta, envoltat d'armaris i sales plenes de material
d'oficina havia passat de la utopia al paradís, per això el podíeu veure el
primer d'arribar a la feina i el darrer d'anar-se'n. Els companys se'n feien creus
que les hores del dia poguessin donar tant de si, perquè en Pau treia temps de
sota les pedres i el transformava en un ésser viu capaç d'infinites mutacions
fins a esdevenir art, el mateix art que sempre l'acompanya. Fou en aquesta
etapa que començà a jugar amb la informàtica com una eina que permetia
traspassar gèneres i disciplines. Esgotava el programari, obria trenta
finestres alhora, pervertia píxels i embolicava formats i, de seguida que la
xarxa esdevingué un fet, escampà pel món la seva inèrcia creativa com una taca
d'oli. I, amb bona lògica, no va trigar a arribar l'esclat d'exposicions que
situà el seu nom en tots els mapes coneguts. Allunyat dels estils i les
escenes, les seves exhibicions es vestien sempre amb el perfum de les coses que
no es poden explicar, una aroma passatgerament perdurable, un persempremaimés. La gent va perdre la
por i va començar a comprar-ne l'obra molts cops immaterial, molts cops
fugissera, conscients que la bellesa no es pot encapsar. Et podies trobar una
tela immensa i un cartró ploma mínim, una videocreació de tres-cents minuts o
bé una cançó visual sense títol, una pluja encapsulada o l'estoig virtual per
una joieria casual, performances irrepetibles o la portada per un disc que
només el seu audiòfon podria copsar. No hi havia tanques que poguessin encabir
el món d'en Pau.
I va anar a Cuba. En un dels seus
viatges (coneixereu les seves famoses llibretes programàtiques per a una
visita a l'estranger) es decidí per l'illa del Carib on la terra fèrtil és
abundant per tal de conèixer de primera mà un color únic que s'hauria descobert
en aquell racó del Carib. Un xic decebut per la substància de la
tal troballa cromàtica, compartia rom amb els companys i es disposava a
encendre un havà, fumador impenitent com era. Amb la primera alenada, el visità
una revelació. Aquell seria el darrer cop que s'ompliria els pulmons de
nicotina i, sobretot, sobretot aquell seria el darrer cop que faria servir el
color, en sentit estricte, vull dir. Amb la copa en una mà i el cigar en
l'altre, assegut de cara al mar, el fum espès li havia obert una cortina davant
dels ulls que a mesura que s'esvaïa obria, al seu torn, un nou horitzó, el de
la panoràmica que per un moment havia desaparegut. Després d'un parell de
pipades més, per assaborir aquell efecte del color que tornava quan tot el fum
desapareixia, esbocinà el tabac al cendrer i s'aixecà d'una revolada corrent
fins a la platja. Els que l'acompanyaven, que ja el coneixen, més encuriosits
que sorpresos, se’l miraven, des de l'ombra d'una palmera gegant. Aquell home
agenollat a la sorra, fa anar les mans amunt i avall com si escombrés, com el
gos que fuig i busca, obsedit i posseït per l’esperit de la genialitat. Aquell
home que ara corre cap aquí amb la seva passa característica i mostra orgullós
quelcom que fa ballar a la seva mà, potser una petxina o una pedra, qualsevol
cosa. Aquell home que seu i els parla de la seva pissarra, de la pissarra que
cada vespre esborrava al bar dels pares. El veritable acte de la creació. I ara
els altres es miren entre ells, astorats i riuen. Han entès ben poca cosa, però
ho festegen plegats de tota manera mentre alliberen Cuba amb les seves rialles.
I després de l'episodi d'ultramar, va
començar la seva nova etapa creadora. Inicialment, feia proves al propi taller,
esborrant les obres que reposaven pels racons, provant tècniques,
perfeccionant-les. El següent pas fou convidar la premsa a presenciar en
directe aquella nova realitat. Escollí un retrat de grans dimensions que penjà
al bell mig de la sala gran i encetà tot el procés que s'allargà al voltant de
les tres hores. Emprava materials desubicats, substàncies estranyes, fora del
seu entorn natural, i anava desembolicant la revelació del seu nou mètode:
retrobar la certesa de l'obra, la simfonia dels colors que desapareixen per a obrir
pas al que roman darrere ―el veritable color, l'obscenitat de la tela
pretèrita. Despintar. S'embrutava, somreia, es girava als presents i els
anunciava un pas i un altre, i a cops aplaudia o saltava de l'emoció; gratava
aquí, reprenia allà. Fins al seu primer final en públic. Un moment que quedà
immortalitzat en la famosa fotografia que tots coneixereu, la que surt quan
parlen d’ell a la viquipèdia. L'endemà, els mitjans anaven plens del gir
essencial en l'obra del nostre personatge i, de fet, de la Història de l'Art en
general, si més no, tal i com l'havíem entès fins aleshores.
De seguida, els propietaris del
catàleg d'en Pau es van afanyar a sol·licitar-lo perquè els despintés el seu
material. A desgrat d'en Pau, que hagués preferit potser un altre terme,
despintar era la forma comunament acceptada per tal d'identificar aquell nou
esglaó en la cultura. Van aparèixer despintors
per totes les cantonades, seguidors o bé imitadors que maldaven per apropar-se
al geni, per esgarrapar la pols de la glòria. Naturalment se'n teoritzà, se
n'estrenà simposis i assignatures en els nous programes de les escoles de
Belles Arts i algú en féu la primera tesi i aviat la primera càtedra. La gent,
engrescada, despintava grafits de les parets o bé intentaven, a les seves cases,
de despintar aquell sant sopar omnipresent mirant de fer-lo créixer, transmutant-lo
en quelcom nou, quelcom al dia. En Pau no parava de treballar, en destaca la
gran despintada de la capella sixtina sota el patrocini del mateix Vaticà o bé
el treball complet desvestint de dalt a baix el museu Van Gogh per encàrrec del
govern holandès. Es parla força de la conversió del Gernika en una pau perpètua, o se'l recorda prenent de la mà a Dalí
a la seva infància, despullant Lucian Freud, omplint de llum les cambres
fosques de Hopper, retornant a Hockney el coneixement secret, remolcant de debò
a dic sec el temerari de William Turner, indultant els morts de Goya, responent
amb un silenci etern al crit de Munch, perdonant les cames dels ciclistes de
Casas, fent conseqüent Tàpies, apagant la llum de Viola i engolint Hirst a la
memòria del seu tauró. Va tenir temps de tancar les portes per sempre als
interiors de Vermeer i se'l convidà a despintar Pollock (una feina ben
complicada, d'altra banda), un Duchamp canonades enllà, Warhol en els seus
minuts de glòria i a empènyer el passejant de Friedrich a la pròpia boira. No
s'està de tornar a Seurat tots els seus punts remullats d'Asnieres i els blocs
de colors primaris de Mondrian al Broadway de debò ni de tancar els llavis del
somriure més famós del planeta. Una tardor especialment freda, decidí de
concedir intimitat als amants de Klimt i ajudar a parir d'una vegada per totes
la pobre dona Arnolfini i, just l'hivern següent, va rebre una quantitat
indecent per posar fi al ball del Moulin de la Galette , molt més que per
omplir de fum la pipa, que no és tal, o per soterrar l'erotisme tens d'un
parell d'en Schiele sota els llençols, despintar Kandinsky, esborrar Matisse.
Despintor enciclopèdic, pràcticament, fins que, al final, què si no?, li arribà
l'encàrrec.
Per això ara en Pau és aquí, assegut en un
tamboret no massa còmode i els ulls clavats en un bisó encongit que decora
d'una forma primària i salvatge la cova d'Altamira. Fa tanta estona que hi
medita i reflexiona que podríem dir que no és el nostre Pau i, tanmateix l'és
més que mai i és potser per això que s'aixeca, surt de la cova, demana una
cigarreta a un dels seus ajudants al mateix temps que remuga si, al cap i
a la fi, tot plegat, val la pena.
diumenge, 2 d’octubre de 2011
#10
A l’hora de les postres, han fet desfilar un pastís enorme amb massa espelmes, pel seu gust. Les ha bufades i ha demanat el mateix desig que demana cada cop que se li presenta l’ocasió i tots canten i aixequen les copes i brinden en el seu nom. A la tarda, algú s’ha encarregat que vinguessin a recollir els cavalls i passegen pel poble explicant-se bajanades, els uns als altres.
Un cop asseguts, ella treu un paquet de tabac i comença a fumar. El noi que té a mà dreta, un tipus esprimatxat, que no coneix de res, amb ulleres minúscules i barba a mig fer, li retreu la cigarreta. La resta, com si algú hagués donat l’ordre al cor, en veure les pipades de
L’esprimatxat li agafa la mà sobre la cuixa i la prem lleugerament. Però, no havíem quedat que no el coneix de res? I els seus amics, no s’adonen que aquí hi ha un paio que fa manetes com si fos la cosa més natural del món? Per què no diuen res? Calla, ara que hi cau..., ho ha dit molt ràpid que tota aquesta gent que seu al voltant de les cerveses són els seus amics. D’on han sortit? Aquest senyor elegant del bigotet podria ser el seu pare i el paio de la barba espessa s’ha d’haver escapat d’alguna selva o altra, per no parlar d’aquest tan simpàtic que per força ha de ser funcionari. I la noia que fa ganyotes amb les ulleres de pasta? Ja et dic jo que no n’hi ha ni un que hagi anat amb ella a l’escola. Això ho sabria, no? Perquè, a veure, aquests ulls blaus entremaliats que parlen de gegants tampoc no li diuen pas res. Que no, que no, que aquests no són els seus amics, que ella ha pujat a Siurana amb els de sempre. Collons!, que se’n recordaria com es diuen. I aleshores, on són els seus amics? Què hi fa aquí asseguda amb aquesta gent? De tota manera, ja ho veu que no és moment de preguntar-los massa cosa perquè xerren animats i no hi ha qui els aturi la conversa; menys encara quan es dirigeixen a ella amb acudits que ningú —que no fos de la seva corda— no li faria. Escolta, i altres confiances que ni te les explico. I ella fa que sí. I somriu. I, ja posats, perquè no fer un glop a la franciscana que tampoc no recorda haver demanat i encendre un Marlboro; tens foc carinyo? I es deixa anar. Total, que no és ella que fa l’aniversari?
Quan s’aixequen, algú proposa d’anar a veure si encara troben dormint el dinosaure i agafen les bicicletes muntanya avall, fins a l’embassament. Diria que ha estat el de la veu greu que ha començat a cantar però ara tots criden alhora «si vas a París papá cuidado con los apaches» i ella pensa per un moment que no sigui una mena de broma dels seus col·legues però, per si de cas, no deixa de pedalar i, si m’apures, si vas a París papá cuidado con los apaches, i sí que deixen les bicis i al molt malparit se li veu la cua, collons l’animal!, que ha de fer cinquanta metres, pel cap baix. Val més que dormi, que si no dorm ja m’explicaràs, ni bicicleta ni d’aixonces amb vinagre. Un d’alt i guapot, que es veu que hi entén, els explica científicament tot el tema aquest d’un dinosaure en ple segle vint i, per acabar de perfilar-ho, apaguen els llums i la saleta es queda a les fosques i amb el portàtil enceta unes projeccions d’allò més interessants; la Laia, un xic carregada, ni escolta ni pensa escoltar. Es fixa en l’avió dibuixat a la pissarra i en una inscripció amb el nom d’una capital de l’Amèrica del Sud, i pregunta a la seva companya de seient, si falta molt per arribar. Al Marroc, vull dir. I com que l’altra és amable de mena i la veu així, més aviat estressada, li enceta una capsa de bombons, que sempre fan de bon encetar, i també una mica de conversa animada sobre les maduixes de Canet; que si s’acaben la capsa, tampoc no cal patir perquè l’hostessa ja ens n’hi durà més, que paga
En fi, des de darrere no veu qui és que condueix el monovolum i amb la música tan forta tampoc no se sent els pensaments i s’entotsola mirant per la finestra i s’adorm. D’aquella manera, tampoc no us penseu, que si passen els alumnes i la veuen adormida... tampoc no és això. Posem que dorm i no dorm, i sent que n’encarreguen «tres d’espinacs i tres de recapte», que «la quiche no és lorraine però la porta l’artista». I unes llums blavoses fan que el conductor trepitgi el fre de mala manera i tots ara endavant, ara endarrere. L’agent els enlluerna amb la seva llanterna potent, però de seguida els deixa continuar la marxa perquè la terrorista que busquen va a l’altre cotxe —però això només ho sap ella, no pregunteu. I com que els deixen aparcar dins de la zona residencial, cadascú recull la seva bicicleta tan bé com pot, ben aferrada al muret i, ja dintre l’aigua, ni s’adonen que la sorra de la platja cremava massa per ser nit fosca, encara que —ben mirat— tampoc no tenen notari ni procurador i el pinar no badarà boca. Com a mínim fins que no faci la primera comunió. L’agent els enlluerna amb la seva potent llanterna i els fa baixar i a fer flexions, en sèries de deu, però no els demana el carnet d’identitat, perquè coneix de memòria els noms de totes les persones que surten en aquesta història. No és per mala bava, però no el conviden a sopar, que el vi és del bo i la policia ni de nit ni de dia.
I ara
divendres, 23 de setembre de 2011
#9
A Canet encara no era l’àvia. A Canet
era l’Assumpta. Si de cas es podrien citar alguns renoms pels quals tothom la
coneixia però no aportarien res a la història i prendríeu una cosa per l’altra.
A banda que, als pobles, ja se sap. Tampoc no us penseu res de l’altre món,
ara. No és que no es pugui dir ni res per l’estil, només que aquí qui mana sóc
jo i vull encetar el relat simplement recordant-vos que, a Canet, l’Assumpta
encara era l’Assumpta i no l’àvia que podríeu trobar passejant la Maria pels carrers de Reus.
I valdrà més que no us comenci a parlar de la Maria perquè aleshores sí que no ho acabem. Anem
per feina que es tracta tan sols d’un retrat curt d’un dels meus personatges.
De tota manera (deixeu-m’ho dir) la
Maria és una nineta encisadora amb el poder fantàstic de
convertir el temps en records i això, a aquestes alçades, ja ho explica tot. En
fi.
L’Assumpta és jubilada. No sigueu
tafaners. Per què la voleu saber la professió que tenia? Això no obstant, em
permeto de filtrar-vos que sempre ha pintat i que domina aquesta nostra llengua
amb una naturalitat clamorosa. Feu el que vulgueu, jugueu a l’endeví o
continueu llegint. Sentir-li la veu, de fet, és com tastar el cafè just
l’instant després d’abocar-hi el sucre, quan encara us podria escaldar però no
te’n pots estar. No són les paraules que fa servir o la mena de discurs on les
trobareu, sinó la manera com li pertanyen quan les deixa anar a passejar i
aleshores somriu i aleshores riu i aleshores, no falla, tornen amb ella per a
ser dites altra volta. I es mig amaga rere aquesta clenxa rebel tan fina i tan
blanca que recorda l’Assumpta que corria per Canet quan estava tot per fer i
ningú havia aixecat encara les llambordes per trobar-hi sorra de platja. Potser
és aquesta lleugeresa dels cabells que es converteixen en cascada esquitxant-li
el front que em permet imaginar-la empaitant companys de trapelleries pels
jardins de la
Misericòrdia , però m’ho invento com m’invento tot, quan
gargotejo aquesta llibreta i per això sé que no són veritat aquestes bajanades
que us explico. O potser sí. Si més no, ho podrien haver estat. Perfectament.
Jo la vaig conèixer abans d’ahir, com aquell qui diu. Tampoc no era àvia
encara, però poc li faltava.
El primer cop que va dur la Maria a Canet feia tanta
calor que l’ombra s’amagava. Les terrasses eren plenes amb la gent que fuma i
la gent que es deixa fumar però, com que encara no havia arribat l’estiu, el
poble no feia soroll de turista i el vent recordava només les músiques
conegudes. Va demanar una cervesa i va obrir el llibre que llegia. La nena
s’havia adormit i senyorejava les pestanyes a qualsevol que les pogués
aguantar, de manera que l’Assumpta va aprofitar el descuit per encendre una
cigarreta i avorrir la xafogor amb l’escuma de l’ordi. I entre pipada i pipada
que aixeca el cap i el veu. Igual de cepat. Com si hi hagués esquenes que
s’haguessin dissenyat per carregar històries. Igual de llarg. Com si la mida
d’un pogués avisar-te del perill que carrega. Li coneix els ulls. D’un blau que
arrossega les ones cap a la platja, uns ulls per fer mal, fins i tot quan no et
miren, fins i tot ara que no es pot negar que s’han fet grans, que ja han vist
el que els tocava de veure. Líquids. El vestit fa la cosa. Sobretot quan l’has
dut a totes les festes. I tanmateix, ella ja no és capaç de tornar a la
novel·la. Ja no hi haurà manera que s’escapi d’aquest conte. Potser és per això
que s’assegura de dur les ulleres de sol posades. No el vol veure. El vol
mirar. Després de mitja vida sense saber-ne res, és possible que hi tingui
dret. A mirar-se’l, vull dir.
Ell no la veurà perquè ja tira riera
amunt. Ha creuat la plaça amb aquella parsimònia que l’edat et permet. L’edat i
el vestit de fil. Com és que ningú m’ha dit que és al poble? Però de seguida
s’adona que no hi ha ningú que hi pogués trobar un motiu per comentar-li que
ell ha tornat. Si és que ha tornat. Ningú que no siguin els pins o les maduixes,
ara que els clavells ja no hi són. Es deu estar a la casa del carrer Ample. I
pensa si ell també deu fer servir el correu electrònic. Encara que, ben mirat,
tampoc no gosaria enviar-li res. Cada cop que engega l’ordinador li entra un
virus. Tampoc no hi ha massa res a dir, oi? Que no ho van dir tot? Que no ho
van callar tot? Quins acudits, es retreu. I encén la tercera cigarreta. O la
quarta. I ell encara és el punt de fuga. I la nena encara dorm. I la cervesa ja
és calenta. Potser se li ha mort algú. Això potser sí que ho sabrà esbrinar. I
mira de recordar el país on se suposa que havia de ser. Si més no, que ella
sàpiga. Però no té el cap per pensar i això la fa sentir tan ruc que obre el
llibre i fa veure que llegeix. Fins que es cansa que totes les frases parlin
d’ella i tanca el llibre, l’enfonsa a la bossa, paga el beure i s’aixeca d’una
revolada empenyent la cadireta de la
Maria en direcció contrària. A la d’ell, s’entén.
Per celebrar que l’estiu s’escolava
sense remei, havien preparat un sopar a l’aire lliure al castell. S’havien
esmunyit pels jardins en un racó que només ells coneixien, des d’on la remor
del mar els emparava la clandestinitat. De fet, un dels amics era parent dels
amos, així que el risc era molt més controlat del que pretenien. Xerraven de
política. Tothom xerrava de política en aquella època. Sobretot els joves, com
ells. Ell s’hi havia afegit a darrera hora perquè els cosins l’havien convidat.
Encara parlava amb aquell accent dels americans que tornen i defensava unes
postures tan allunyades de les d’elles que es va trobar, de sobte, escoltant-lo
amb més atenció del que hauria volgut. No hi podia estar d’acord de cap de les
maneres però, així i tot, gaudia amb la seva resolució, amb el fervor amb què
es defensava dels atacs de la majoria de la colla. Duia una barba impròpia
d’algú de la seva edat i els seus cabells de palla. Seia recte, com si dugués
una estaca clavada a la columna i no sabia on posar aquelles cames tan
llargues. A cops s’aixecava i gesticulava amb violència, però de seguida
tornava a seure i amollava la veu com si fos a punt d’explicar secrets d’estat.
El petit de can Matoti va tenir l’acudit de posar en marxa el pickup i la conversa es va anar
esbravant, perdent-se com si haguessin tret el tap de la banyera. L’Assumpta
patia pel volum de la música. Ella era la més petita del grup i s’havia mig
escapat per pujar a Santa Florentina amb els altres. Potser per això no gosava
ballar. Ell tampoc no ballava. Segurament s’havia quedat a mitja argumentació i
es diria que encara hi donava voltes. Es va encendre una cigarreta i li va
oferir a ella cridant-la pel nom i allargant el braç fins a toca-la. Ella no va
saber dir que no per bé que no havia fumat mai i se li va encendre la cara quan
la maleïda tos del principiant va revelar el seu secret. Els ulls d’ell van
somriure i, encenent-se una altra cigarreta, va encetar una conversa que es va
estirar eternament fins que algun dels brètols l’afità proposant de baixar a la
platja i van aixecar el campament. En les corredisses, es van quedar els
darrers de la fila i només la nit es va adonar que ells dos anaven agafats de
la mà. Només la nit, i encara, sap que abans d’arribar a la sorra ella el va
besar entre un silenci i un altre.
Ara la Maria s’ha despertat perquè
mai no es recorda de posar el mòbil en silenci, perquè el maleït aparell
s’entossudeix a jugar a l’amagatall per tots els racons de la bossa i continua
cridant la seva melodia insolent que només decideix aturar, curiosament, just
al moment que ella per fi l’ha caçat i ja el té a les mans. S’està de deixar
anar tots els renecs que li vénen al cap perquè la nena se la mira amb aquells
ullets perversament innocents i continua empenyent la cadireta riera avall
fent-li festes a la criatura. Quan arriben a casa, ella s’asseu a la cuina amb
la princeseta a les cames i es veu a la porta del forn, l’àvia gronxant la néta.
Se li escapa una cançó de falda que la
Maria agraeix amb un ball que les remou senceres i un cop
d’aire permet que les cortines s’apuntin a la festa.
L’endemà ell no era a l’Espanyol com
tots els altres. No va preguntar, però va sentir que el de ca L’inventor deia
que la família havia marxat a primera hora. I ella va riure quan els altres
encetaven una picabaralla per qui l’havia fet més grossa aquella nit passada.
Quan a l’estiu següent ell va tornar, encara un pam més alt, ella ja festejava
i l’altre va començar a fer el ruc amb una divorciada estrangera que ensenyava
els pits a la platja. De tota manera, sortien ells dos a passejar converses pel pinar que ningú coneixia i tornaven a punt per abraçar-se amb els seus a la
cantada d’havaneres i obrir les boques d’”os” i “us” pels castells de foc.
S’escrivien algunes cartes, tampoc tantes, durant l’hivern i ella li recomanava
lectures que després ell comentava, o criticaven els del poble, que mai no
canviarien. Si algun estiu ell no venia, ningú entenia que ella gairebé no
baixés a la platja i el mateix any que ella es va casar ell va venir a passar la Setmana Santa al poble amb la
seva promesa, una nina de mel i mató. Però encara feien alguna pipada a primera
hora quan ell sortia a córrer i ella anava a buscar el diari. Ell es posava els
dos cigarrets a la boca, els encenia alhora i tot seguit ella n’hi prenia un i
parlaven de tot i de res fins que la
Pubilla de la Costa els recordava que les hores no els
pertanyien. I hi va haver un any, ella encara hi vivia, que ell ja no va tornar
a Canet.
Pentina la Maria i tornen a sortir. De
poc que oblida que volia dur-la a sentir contes a la biblioteca. Ja sent la Cristina demanant a la
mainada que obri la capsa màgica i tregui la pols a les orelles d’elefant.
dimarts, 6 de setembre de 2011
#8
Deu fer, com a mínim, vint minuts que
és aquí assegut. Impassible. És el primer cop que ho fa d’aquesta manera. Havia
sentit a dir que la gent ho feia, que era habitual, però ell no ho acabava
d’entendre. Són maneres. N’és conscient. Que cadascú baixa les escales com vol.
O com pot. I malgrat tot, ell té tota una altra rutina que mai no passa per
seure a esperar. Té paciència, no em mal interpreteu. És l’home més pacient del
món, ell. Però la contemplació comporta un temps i li han ensenyat que el temps
és fet d’or, que no s’ha de malversar. Que el temps no torna. Prou que ho sap
que, de tota manera, amb els anys, un s’adona que tot és molt més relatiu i
precisament el temps n’és l’exemple més clar. Ha acabat per entendre que seure
no sempre és mandrejar, que menjar no és un simple acte reflex per alimentar el
cos, que veure i mirar són verbs que parlen dels ulls però de formes tan
diferents que un se’n faria creus. I per això ho ha provat. Ha agafat
l’indispensable i ha vingut a trobar el lloc escaient. Ha girat a dreta i
esquerra, dret i assegut. Ara diria que ho té; podríem dir que ja és a punt i ,fins
i tot, s’ha plantejat de començar d’una
vegada per totes, però encara respira fondo i continua esperant que el moment
arribi per ell mateix, com una carícia o com un cop de puny; però que arribi.
Ha esmorzat com cada dia i ha anat a
fer una passejada, també com cada dia. En Josep, com tants altres jubilats, ha
fet de la passejada un ritual i un art. Potser no és un atleta i no avança a la
velocitat de la llum però les cames funcionen prou per dur-lo tota la setmana a
caminar d’una punta a l’altra. A l’estiu, aprofita que són a l’apartament per
canviar l’empedrat de la ciutat per aquesta sorra fina, que li omple els ulls
cada matí. Abans es descalçava però ara ja no; que un dia es va clavar alguna
cosa —la naturalesa de la qual encara està per acreditar— que el va deixar a
mig gas, ben bé una setmana. Ell sempre ha estat un home actiu. No sé si us
podria enumerar els projectes que ha endegat i les iniciatives en què s’ha
implicat tots aquests anys, sobretot perquè no crec que tinguéssiu temps de
llegir-los. Mai no en va tenir prou només de la feina en aquella entitat
financera. Li calia fer i desfer, xerrar amb els d’aquí i conversar amb els de
més enllà, anar d’una banda a l’altra, enriquir l’ànima. Fins i tot quan la
canalla era petita i els dies es mesuraven en unes altres coordenades,
allargassava vint-i-quatre hores tant com podia. No cal dir que eren altres
temps, que les presses eren presses d’anar per casa comparades amb les bogeries
d’avui dia i que la ciutat ha canviat de cara completament. Ja no es coneixen
tots o, si de cas, no com abans. Que els companys s’han fet grans i la majoria
no estan per romanços. Els que hi són. Alguns, no cal dir-ho, han començat a
faltar i han evidenciat que ells ja són a primera línia de foc. Però mentre el
cos i el cap aguanten s’ha de tirar endavant, què dic tirar endavant?, s’ha
d’anar a totes, pensa. I recorda fa uns estius quan de sobte el cos li va dir
prou i se li quedà quiet. Una part d’ell mateix que no responia, s’amotinava
anguniosament i no estava per orgues. La seva mateixa pell, una meitat de boca
idèntica a l’altra meitat Però se’n va sortir. Com no podia ser de cap altra
manera.
La ratlla que fa el mar es baralla amb
la ratlla que fa el cel. O potser no es barallen, potser és només que s’han fet
amigues i juguen a confondre’s i compartir tonalitats igual que aquests
brivalls vora l’aigua que aixequen castells amb una pala i un cubell descolorit
pel sol. La platja encara és mig buida. Les vacances es lleven tan tard com
poden. I encara. Una petita embarcació dibuixa perfils d’escuma tan fràgils com
una respiració d’abans-d’ahir. Van fer malbé el retrat de la costa tant com van
poder i, encara així, continua essent un paisatge increïble que el corprèn cada
matí. Repassa les edificacions per l’època que devien ser construïdes i de
l’alçada de cada pi en fa una mesura. Hi ha coses tan lletges que no s’explica
com les deixaven fer. No pot ser pas feliç una família passant l’estiu en disbarats
d’aquesta categoria, ni empaitats per l’excusa de la salabror! S’hi està bé, aquí, a mig asseure, es
diu. I es guaita les mans encara al seu lloc. I es guaita les cames, amb els
peus ben clavats a terra. Té una vida seva, ben a la seva mida. Una vida que li
pertany, una vida que, vulguis o no,
haurà merescut. La seva.
I pren el llapis. El fixa davant dels
seus ulls i mira. No sap del cert si serveix per res, però ho ha vist fer i ara
ho prova. Calibra perspectives, basteix impressions. Davant seu, entre el
llapis i la panoràmica dels seus estius, una tela de primera comunió. Ni gran
ni petita i vestida de blanc a punt pel compromís. Fa quatre ratlles i la
perverteix. Res decidit. Res prou cruel. Fa servir la traçada més àgil de què
és capaç i, conscient de la seva certesa, encara gargoteja una altre feix més. Comença així una obra?, es demana. I
torna a fer seu l’horitzó apamant-lo, reglant-lo, empetitint-lo al rerefons de
la seva retina. El llapis només juga amb dos colors i tanmateix composa
universos cromàtics inabastables amb habilitat. No us espanteu. Té les pintures
a punt i els pinzells i la caixa sencera amb els elements necessaris que
l’ocasió requereix. No obstant això, aquí assegut, guaita els primers dibuixos
dels seu llapis i s’adona que el mal ja està fet, que no hi ha volta enrere,
que ha esquitxat la tela de vida només de ratllar-la amb un llapis del dos —un
bastó innocent amb bata d’escola que no en té prou, que en vol més. I ara
s’inventa unes roques i ara prepara un banyista que no gosa, que és tan freda
l’aigua com si fos plena de blau. I somriu. S’ajusta aquestes ulleres de pasta
i acluca els ulls per somriure.
Perquè d’això que avui ha provat en
diuen “sortir a buscar tema”. Com si
calgués. Com si no fos tot ple d’assumptes per resoldre. I pensa en la novel·la
de misteri que va escriure fa una eternitat, durant la qual ningú que l’hagi llegida,
n’ha resolt l’enigma. Un sopar s’hi va jugar, un bon sopar. Res. Ni així.
Tothom, és curiós, pensa que no pot ser tan complicat, que tan bon punt l’hagin
llegida seran ells qui descobriran l’assassí. I assaja un somrís —com
l’entremaliat que no va tenir prou temps de ser de menut— tan segur que no
haurà de convidar ningú, com del seu nom. I no hi ha trampa, ni canvis a
darrera hora. Allò que es veu és el que hi ha. Però no l’encerten. I torna a
remugar: Assumptes per resoldre. El món en va ple. Ja veus. Per què els fills
no són mai com un pensa que seran? Per què no es converteixen en allò que un
havia planificat? Per què la força d’esperit no lliga mai prou amb la força de
la pell? I ja posats, què li passa a la pell que ja no tiba i esgarrapa el
dies? Per què no el van poder tenir ells un Barça com aquest que vesteix el futbol
de blau i grana? Per què es penja sempre l’ordinador en el pitjor moment? I les
impressores, què es pot dir de bo de les impressores? Quins deures presentarà
per al taller d’aquest dijous? I s’adona que el mecanisme continua en
marxa, que potser tots aquests assumptes, encara per resoldre, n’omplen el
dipòsit i es presenten sense avisar durant la pintura, com un exercici de
solitud tan dolç i sever, la maquinària dels pensaments que cadenen lògiques
invisibles, les mateixes que ara el fan creuar i barrar la tela amb un blau que
encara taca del dret i del revés i, de sobte, tot recomença.
dissabte, 16 de juliol de 2011
#7
Retinguda a l’aeroport, la Roser pensa en el seu fill.
S’ha fet tan gran que, de vegades, mentre hi parla, perd el fil i s’adona que
li mira les mans, els nusos dels dits, el nervi que s’esfilagarsa braç amunt. I
veu els petits plecs al voltant dels ulls i les marques de l’afaitat al coll. I
no se’n sap avenir que aquell home que té al davant es correspongui amb el nadó
que acaronava aferrat al seu pit, que un i altre siguin la mateixa persona.
Però com que l’és, el seu fill li parla i ella torna a les paraules i deixa
estar els records. Li agrada tant quan seuen plegats i ell li explica coses de
la feina com qui parla a un company, així, de tu a tu, que per això es torna a
perdre en la memòria i el veu assegut a la seva falda llegint-li un conte o
clavant-li la cullera de farinetes boca enllà; això, una més i ja està. I no se
sent gran, sinó forta. I no la fa sentir vella, sinó orgullosa. Ja ho entén que
han passat tants anys que ara creua l’oceà i vola més de catorze hores per anar
a veure’l, però quan el té davant per davant, penseu el que vulgueu, és com si
el temps no hagués passat, si no fos que el cabell d’ella ja griseja i que la
mà del seu fill en fa dues com la seva.
L’ha dut amb cotxe fins a l’aeroport i
queia la nevada del segle. Els han assegurat que l’avió sortiria de totes
maneres i el noi ha hagut de marxar a contracor, per si feien esperar la seva
mare, però aquests dies ha estat per ella i la feina se li ha acumulat sobre la
taula. Ella el tranquil·litza amb les mateixes paraules que ha fet servir
sempre i aquell to de veu amable que no ha perdut amb els anys, ans al
contrari. Ara seu en aquesta sala esquifida on l’han fet passar un cop ja havia
facturat. Coneix l’idioma però no el domina, així que li han assegurat que
enviarien un intèrpret tan aviat com els fos possible. Tot i les paraules
amables, aquí sola se sent petita, tan petita com la saleta grisa on s’espera.
Un parell de cadires, una taula i quatre parets pelades. Tot allò que dèiem del
temps resulta absolutament diferent aquí asseguda. Es diria que fa una
eternitat que seu sense fer ni dir res i, total, han d’haver passat només una
colla de minuts. Ben curiós això del
temps, es diu.
Mentre, repassa aquests dies de
vacances. Recorda el Vall de la
Mort , tan gran i tan sec. Si no fa ni dos dies el sol
espetegava el rocam solemne, quasi vanitós, d’on deu haver sortit aquesta neu
que avui ho empastifava tot? Encara bo que no ha estat fins al darrer dia que
el clima se’ls ha girat en contra. Quants anys devia fer que no hi nevava, a la Costa Oest ? Encara que,
ben mirat, també hauria estat bé veure San Francisco nevat o la ciutat de Los
Angeles vestida de núvia. Res,
ximpleries, encara bo que hem tingut sol dia sí dia també, pensa. Ha fet més quilòmetres en quinze dies que en els darrers
cinc anys i això que ella ja fa temps que volta món i trepitja empedrats
estrangers. I fotografies? En deu haver fet milions. Les hores que es passarà
girant-les i endreçant-les asseguda davant l’ordinador. Sempre ha pensat que
tot plegat també forma part del viatge, com un epíleg, oi? Un fa fotos per
recordar o recorda perquè té les fotos? Segurament tot i tot. Quan ella era
petita, no hi havia tantes fotografies com ara i guarda, en canvi, tants
tresors a la memòria com per omplir uns quants discos durs. Però no la molesta
en absolut, la revolució tecnològica; ni molt menys, se la va fer seva des del
primer dia. Ni se’n recorda de quan li van instal·lar internet a casa.
Ara ha entrat una senyora llarga i
prima només per recordar-li que s’ha d’esperar, que de seguida l’atendran. Li
porta un cafè d’aquell tan dolent —tot aigua i sucre— i només té un segon per
preguntar pel seu vol, abans la dona no desaparegui deixant la pregunta a
l’aire, sense resposta. I es pren el cafè de la resignació amb el seu aire
optimista però amb la cella un xic aixecada. Repassa si ha comprat prou
souvenirs per a tothom. Sobretot per als del dijous. A principi de curs, quan
va ser a Portugal, ja els va dur uns imants ben curiosos i ho ha volgut
repetir. Va trobar-ne uns amb una panoràmica preciosa del desert de Mojave i no
se’n va poder estar. En fa el recompte mentalment, són dotze. Tretze si es
compta ella mateixa. Tretze malalts de la literatura que es troben cada dijous
per escoltar-se els uns als altres els exercicis que, convinguts amb un tast de
teoria, els proposa el jove professor, un poeta enigmàtic ple de Borges i
Cortázar que es veu que fins i tot toca el violí. Ja fa dos anys que es troben
i ha esdevingut un ritual que de gust ha afegit a les seves setmanes. Que
recordi, ella ha escrit sempre. Però mai abans ho havia compartit com ara. I
només això, només el fet de llegir en veu alta les pròpies paraules, ja paga la
pena. Sobretot quan els companys ho comenten i fan grossa l’autoestima que
s’enfila cel enllà com un globus. A veure? Sent soroll, potser ara li diran
alguna cosa.
Ha tornat a entrar la senyora d’abans,
la del cafè, acompanyada d’un negrot cepat que vesteix de policia i porta una
carpeta grisa, no massa plena, sota el braç. S’asseu i la dona se li queda al
darrere, més llarga que un dia sense pa. Tots dos davant per davant amb posat
greu, encara sense mirar-la. I de cop engeguen un discurs que l’agafa
d’improvís i no entén res de res d’aquest anglès ras i tallat. Per això, quan
l’home fa un respir, la Roser
aprofita per deixar anar la seva frase de socors, l’utilíssim «no parlo anglès». I el gegant amb els
botons de l’uniforme a punt per saltar pels aires es mira la seva companya amb
reprovació exagerada; i l’altra xiuxiueja i ell s’aixeca i encara sense
dirigir-li la mirada la tornen a deixar sola amb el got de cafè i les parets
per decorar. La Roser
sospira, creua les cames, desencreua les cames i torna a sospirar. Tampoc és
tan dolent com això, aquest cafè. S’aixecaria i faria quatre passes per
desentumir-se però l’espai és tan petit que, sense voler, es queda clavada al
plàstic ridícul de la cadira. L’han deixat ben atabalada, aquesta gent.
Trucaria al seu fill però prefereix no amoïnar-lo. Trucaria al nen però el
telèfon és allà fora, en algun lloc desconegut. Si la saleta tingués alguna
finestra, per petita que fos, veuria la neu com cau, si més no. Però encara és
en aquest forat. Tancada i avorrida. Ajusta els ulls, s’aguanta el cap amb els
colzes a la taula i torna a sospirar. Pensa en la cançó. Sospirs.
Per fer-se passar l’angoixa que
comença a donar tombs al seu voltant pel recambró, mirant-se-la
apassionadament, decideix fer poesia. Serà difícil. D’una banda perquè els
versos no han estat mai de la seva família i, de l’altra, perquè no té ni tan
sols un trist bocí de paper. S’imagina engegant una sextina i llegint-la el
proper dijous davant dels altres explicant-los les circumstàncies en què va
haver de teixir-la. Però de la sextina prefereix passar al sonet, molt més
precís i acurat tenint justament en compte les circumstàncies. S’enreda tant en
la primera estrofa i troba la rima tan infantil i forçada que ho deixa estar. La Poesia per als poetes, pensa. I, tot i no
haver-ho dit en veu alta, de seguida se’n penedeix. La Poesia és de tots, es corregeix. De tots i per
a tots. Però també d’aquestes paraules no dites se n’ha de penedir. L’aïllament
et fa dir rucades, troba. Una rere l’altra. I s’aixeca i espera que entrin a
dir-li alguna cosa d’una vegada per totes, en prosa o en vers, però que vinguin
ara mateix a explicar-li perquè carai és en aquest coi de saleta mal
il·luminada. On són els altres passatgers? Quan ha de sortir el seu vol? Podria
fer una trucada? Durarà gaire això? I és a punt de sortir, però pren
consciència que és retinguda i que hi ha estat tot aquest temps. La porta és
tancada. Absolutament i cruel tancada. I començaria a picar-la histèricament
com ha vist fer tants cops abans a les pel·lícules però, com que no va amb
ella, dibuixa un somrís nerviós, aixeca les celles, pica de mans i torna a
seure. A esperar.
Com que ha après a ser optimista de
mena (a força de decepcions, és clar), es promet que demà, si fa no fa a
aquesta mateixa hora, riurà a cor què vols de l’ogre negre, de la dona girafa,
de la neu que aïllava aquest aeroport internacional, del cafè, de la poesia o
dels imants panoràmics que de ben segur hauran perdut amb l’equipatge. De fet,
ja se li comença a escapar un somriure que, inopinadament, es converteix en una
riallada que arrenca del ventre mateix i puja rabent fins a la boca com un
guèiser que no es pot sufocar. Les parets retronen amb el seu riure
forassenyat. Tant, que en pren consciència i el rubor li omple les galtes d’un
roig cridaner, gairebé artificial. I es tapa la cara i somriu encara i pensa si
n’és de beneita, així, de vegades. Només de vegades. Però no pot perfilar el
pensament perquè l’home immens entra a la saleta. Aquest cop ha canviat la noia
torre per una joveneta d’indubtable aspecte llatí, que arrenca el cerimonial
d’abans (es diria) en un castellà falcat d’exotisme gutural, que de seguida la
fa pensar en les pel·lícules per nens; aquells dibuixos animats on les
princeses afectaven la parla i es posaven a cantar i ballar en qualsevol
moment. Però la noia no és cap princesa sinó la intèrpret i, pel que sembla,
espera una resposta per una pregunta que la Roser no ha escoltat, atrafegada com estava a
endreçar ninots que canten i ballen.
En vista de l’èxit, la noia li allarga
uns papers i un bolígraf senzill i repeteix la cantarella que resulta que són
els drets que l’assisteixen. Els escolta amb atenció ara i espera que, al final,
algú li expliqui perquè els necessita ella tots aquests drets, si només cal que
la deixin pujar a l’avió, que la deixin tornar a travessar núvols de cotó fluix
per damunt l’oceà. Que potser ha fet alguna cosa? Instintivament es mira la
roba i troba que va impecablement conjuntada i les ungles polides i el cabell
com cal i a lloc, tan ben pentinat com sempre. S’apuja les ulleres amb un gest
nerviós i li torna a pujar el color a les galtes quan s’adona que ha fet servir
el dit del mig, ben isolat, per al gest de les ulleres. L’armari mirall amb
placa de policia escura la gola i fixa els ulls d’àmbar primer en els d’ella,
després als de la intèrpret i, seguidament, als papers que esperen signatura.
La jove dolceja la veu i retoca els papers fins a fer-los arribar ben bé a
l’alçada de la Roser
que, quin remei, se’ls mira, llegeix, esbufega, rellegeix i signa. I de sobte,
sí, és com si tots plegats s’haguessin tret un enorme pes de sobre. La parella
somriu i ensenyen les dents més blanques del món i li allarguen la mà per una
encaixada forta i cordial, que hores d’ara encara no entén, sobretot quan
surten i la tornen a deixar aquí tancada.
Sense temps per a més reflexions, la
noia llarga i prima torna a entrar. L’acompanya un noi jove i clenxinat que es presenta,
amb un castellà immaculat i seductor, com el del seu advocat. I ella s’esglaia
en sentir-li la professió i s’aixeca i s’asseu i s’aixeca i s’asseu i el jove
surfista amb vestit impecable la tranquil·litza i li parla d’errors i
burocràcia, terrorisme internacional i fins i tot d’unes vacances a Sitges que
va fer quan encara estudiava amb uns seus amics. La noia girafa li retorna la
seva bossa de mà i se n’acomiada educadament. Veus? Ara ha deixat la porta
oberta, això sí que s’entén i la remor entra a la saleta com un cop de puny i
assegura que encara són a l’aeroport, que el temps no havia estat detingut.
L’advocat l’acompanya a la sortida i puja amb ella fins a la porta
d’embarcament, sempre amb un somriure californià amb regust d’Aftersun; li fa saber que tornarà a casa
en primera i que no s’amoïni per res que; ell mateix ha revisat que l’equipatge
i totes les pertinences fossin a lloc. I tal com ha arribat, a remolc d’un
sospir, se’n va.
Sobrevolant ja espai internacional,
èbria de llibertat i a punt de pesar figues es recorda d’una ficció desbarrada
i poca-solta que parlava de bombes i atemptats terroristes que un dijous va
llegir als companys; i es pregunta si pot ser que, d’alguna manera estranya del
tot impossible d’explicar, algú hagués tingut accés a aquell exercici i
l’hagués tret de context. Però sap que no pot ser. Sap que ficció i realitat van
paral·leles, sempre hi han anat, riu avall, sense intersecció. I tanmateix
decideix que, a partir d’ara, tan sí com no, escriurà només poesia. Poesia i ja
està.
divendres, 8 de juliol de 2011
#6
Començarem el nostre relat sense el
protagonista. És fora. Acaba de sortit a fer un encàrrec d’allò més important.
De fet, l’encàrrec de la seva vida. D’entrada no us diré de què es tracta per
tal de mantenir en certa manera la intriga que aquesta història no ha de tenir.
Però tampoc no us penseu que us mantindré expectants fins al darrer moment, en
què un gir enginyós us deixi bocabadats. No passarà, sobretot perquè no en sé.
Diguem que jo sóc un narrador discret i trampós al servei d’un autor exactament
igual de discret i trampós, amb la qual cosa, la prestidigitació literària
queda naturalment fora del nostre abast. Així i tot, concediu-nos cert crèdit i
escolteu això que us explicaré d’en Josep perquè, tant si el coneixeu com
si no, podria arribar el cas que el seu exemple pogués ser-vos d’utilitat a les
vostres pròpies existències, per fer-les molt més reals i, per tant, en absolut
artificioses.
A casa, esperant-lo, dues criatures i
una dona. Tot endreçat, el diari sobre la taula de la cuina i les trucades
fetes. Com que no fa massa que va arribar el segon, encara hi descobrireu certa
fragilitat de moviments en l’arquitectura familiar però haureu de fer un esforç
perquè, a simple vista, ja us dic, tot és a punt, tot al seu lloc. Han previst
de sortir tots quatre a caminar per la muntanya de seguida que ell arribi i, el
cas és, que no pot tardar. El dia es mereix una reconquesta i les vacances no
duren per sempre. Carregaran el menut a la motxilla i l’altre anirà espavilant-se,
com fa sovint, per fer-se cuidar. La idea és ser a casa per dinar i per això
només prenen quatre ametlles i una ampolla d’aigua. Feia una bona temporada que
no sortien. En Josep ensenya biologia a l’Institut i les avaluacions fa
temps que els endreça el calendari, però els agrada sortir a caminar i, com que
no són de defallir, aquest estiu reprendran els bons costums. Pujaran al poble
i duran la canalla a la piscina, soparan amb els vells amics i es colraran la pell
pujant pels turons i suant per les valls, provaran algun vi dels bons i els
portàtils es quedaran a casa.
Presentem-lo com Déu mana. En
Josep és professor de biologia, però un d’aquells professors que gaudeix
ensenyant-la. Té bona planta, uns ulls bonics i una edat madura gens carregosa.
Diguem que és més jove que gran, però tampoc tan jove com això. S’entén amb la
tecnologia i conserva la memòria en un estat envejable. Amant de la història,
recorda noms i dates que els altres sovint passen per alt i es permet de
relacionar unes èpoques amb les altres, sense que li grinyoli la coherència per
enlloc; ans al contrari, és capaç d’explicar uns fets a partir d’uns altres
encara que entre els primers i els segons hi hagi mig segle. Marcat per una
tradició familiar immersa de ple en el sentit de l’humor, no pot evitar els
jocs de paraules i una fina ironia, per bé que sol passar per una persona
seriosa. Fins que ja te l’ha clavada, vull dir. En fi, un protagonista com Déu
mana, oi? S’entén que la família ja tingui ganes de sentir-li les claus al
pany. Però encara ha de trigar.
Fa un parell d’anys, en Josep es
va apuntar a un taller d’escriptura que s’impartia a l’ateneu de la ciutat. La
seva novel·la històrica estava gairebé enllestida (sempre gairebé) i havia
pensat en el taller com en l’eina que podria fer servir per a polir-la. No és
que li calgués, li havia donat tombs del dret i del revés i qualsevol que hi
tenia accés li envejava l’estil i la força d’uns personatges que semblaven tan
vius, com tu i com jo. Així i tot, no s’estava de retocar-la. Reescrivia
capítols sencers i afegia i treia passatges d’un dia per altre. Era conscient
d’aquesta urgència que sentia a la pell que feia que cada minut lliure de la
seva vida anés a parar a la novel·la. Fins i tot havia manllevat temps a la
quotidianitat per regalar-lo als seus protagonistes, sobretot al principi, quan
resultava inevitable posar blanc sobre negre a tot allò que se li anava acudint
i no podia deixar escapar. Més endavant, tot fou més planer, menys agosarat i
patològic. Un cop el cos bàsic del text fou enllestit, s’acabà la desesperació,
però s’encetà el neguit.
Com que en Josep no arriba i no
contesta al mòbil, la seva dona distreu la canalla. Són tots tres asseguts a la
catifa del menjador mirant una pel·lícula al televisor. La mare se la sap de memòria,
la qual cosa li permet fer-los companyia i al mateix temps pensar en les
pròpies coses. Pensa que és estrany que no hagi trucat i que tardi tant si,
total, només havia sortit a fer un encàrrec. Prefereix no donar-hi més voltes i
es perd en l’animació que omple de colors vius l’habitació. Jo també em pensava
que el nostre protagonista arribaria abans. Si hagués sabut que trigaria tant,
m’hagués esperat una estona a començar el relat, que potser tampoc no està bé
parlar d’algú que no hi és. Sortiré a buscar-lo, si d’aquí una estona encara no
ha tornat.
Aquell taller el va captivar més que
no es pensava. Tant, que va decidir apuntar-s’hi un segon any. La mateixa
dinàmica de les trobades setmanals li conferien una mena d’espiritualitat
literària que ell hauria menystingut fins aleshores i que ara valorava molt
positivament. Si en sortir d’una d’aquelles sessions, s’hagués trobat algú pel
carrer que li hagués preguntat a què es dedicava, hauria respost —no en tingueu
cap dubte— que era escriptor i, aleshores, hagués afegit que es guanyava les
garrofes ensenyant biologia en un institut. Perquè se’n sentia. Fins i tot
havia atorgat un valor nou a les publicacions divulgatives que havia fet fins
aleshores. Més enllà de la ciència que tan pedagògicament s’havia abocat, ara
hi descobria també una cadència narrativa que per força havia dut dins tot
aquest temps. Havia tret la pols de vells contes que guardava al disc dur del
seu ordinador, històries de la família i del poble que havia escrit fa temps i
que ara rellegia amb uns altres ulls, descobrint-hi recursos d’estil que potser
ni s’havia plantejat. S’hi coneixia un humor fi i un dictat àgil i viu. Va
tornar a llegir tot allò que va trobar i més; i la novel·la va rebre més
reconstruccions que mai. No se’n sabia estar. No se’n podia estar. Si era
possible fer que un diàleg prengués una nova versemblança molt més acurada, per
què no havia d’intentar-ho? Si li havien descobert com una enumeració podia
despertar els sentits, com havia de deixar-ho estar? S’abocà absolutament a la
novel·la i en llegia passatges als companys, aprofitant els exercicis proposats
per cada dijous; acceptava la crítica constructiva del mestre de taller i els
aplaudiments generalitzats dels condeixebles.
La dona veu que la pel·lícula és a
punt de dir prou i s’aixeca a posar aigua a bullir. Després decidirà si pasta o
arròs però així, pel que pugui ser, ja tindrà la feina encaminada. L’home no
arriba i no sap si fer-li un truc o no. Tampoc no voldria amoïnar-lo i, de fet,
no passa res, ja hi aniran a la tarda a fer un volt per la muntanya, que no es
mourà de lloc. Però se li fa estrany, perquè juraria que només calia anar a
portar una cosa i tornar, i el seu marit no és dels que s’entretingui per
qualsevol rucada. En fi, agafa el telèfon i truca. Que no els van inventar per
això, els mòbils? Un truc, dos, tres. Res. A la cinquena desisteix. Fixa els ulls
a la pantalla per assegurar-se que no ha marcat malament i ho torna a provar.
Però a la cinquena trucada sense sentir la veu del nostre Josep, torna a
penjar. No és que s’atabali però gràcia no li’n fa. Va a la cuina i, com que
l’aigua ja bull, tira un plec d’espaguetis per tres; el petit hores d’ara ja ha
pres tota la llet que volia.
Acurada i precisa, aquella novel·la
històrica veu com el seu autor no acaba de deixar-la anar. L’havia deixat
reposar un temps al calaix, com havia sentit que calia fer amb les obres un cop
enllestides, però l’havia reprès tan aviat com la pròpia dignitat li ho va
permetre. La repassa, retalla adjectius, els torna a afegir, escurça línies al narrador
i les concedeix als personatges que troba més simpàtics, revisa la part més
documental, la torna a llegir. S’atura. Després de gairebé deu anys tenint
aquell material a les mans és lògic que no se’n sàpiga desprendre. Però com que
tothom amb qui parla, tothom qui ha llegit el manuscrit, ja sigui gent de
lletres com gent de ciències li diu que ha arribat l’hora, s’adona que
certament ha arribat el moment. Acceptada la proposta editorial, prepara un
relligat adequat al seu material i es disposa a enviar la seva obra al món.
Aquest és l’encàrrec que havia de dur a terme. Lliurar, per fi, la seva
novel·la.
Com que la família ha començat a dinar
sense en Josep, trobo que ha arribat el moment de sortir a buscar-lo. En un
sentit figuratiu, vull dir. S’entén que com a narrador omniscient sé molt bé on
és i què li passa, només que encara no us ho havia explicat. Som-hi! Baixem al
carrer i seguiu-me. El nostre amic és aquest noi que seu al banc amb un paquet
al costat. El coneixeu pel tallat curt de cabell i les cames llargues i sí, ho
heu encertat, el paquet és la seva novel·la històrica encara per entregar, tot
i l’hora que és. L’editorial és davant mateix, aquesta entrada de vidre i
marbre que l’espera com una promesa de l’èxit que ha de venir. Qualsevol que no
fos un de vosaltres pensaria que és només un professor de biologia que, en
sortir de l’institut, s’ha aturat un moment abans d’arribar a casa. Potser
l’havien trucat o potser ha estat ell que s’ha assegut a fer una trucada. Però
vosaltres no, vosaltres li coneixeu aquesta mirada perduda i el gest neguitós i
de seguida heu vist què li passa. No cal ser una llumenera, de fet. Ja us havia
avisat que no hi hauria final amb sorpreses. En Josep porta tant temps amb la
seva novel·la que no se’n sap avenir que l’ha de deixar anar. L’emancipació del
text propi l’amoïna i l’obsedeix. I no és pas nou. Que no deu ser per això
mateix que no ha estat fins ara que l’ha donat per acabada? Que no ha estat un
compàs d’excusa tot aquest temps? I ara és aquí, com qui lliura una filla al
nuvi, com qui a la pantalla els títols de crèdit li asseguren que sí, que acaba
de veure l’últim capítol de l’última temporada de Lost. Calla, que s’aixeca.
Agafa el paquet, es la motxilla a
l’esquena i comença a caminar. El semàfor és vermell i l’obliga a aturar la
passa i deixar que la cadena de pensaments es posi de nou en marxa. N’és
conscient que no és un final sinó un principi. Ho sap que és just ara que tot
comença, que el treball de tants dies s’omple ara de sentit. Però aleshores, per què se n’ha de
desprendre? Per què ja no serà mai més seu i només seu? Què en farà ara de les
paraules quan l’assaltin entre son i malson? Què els llegirà, als companys,
quan arribi el proper dijous que, per força, ha d’arribar? El vermell s’ha
tornat verd i no li queda més remei que travessar el carrer i entrar a
l’editorial. Sent les pròpies passes retornant-li les passes de traïdor, passes
de botxí, passes d’autor. La secretària li allarga la mà i ell sent la seva tan
fràgil i esgotada, que fins i tot se n’avergonyeix; però aquella de seguida
l’ha reconegut i somriu, fa estona que l’esperen, truca i el fa passar.
dijous, 23 de juny de 2011
#5
La Cristina s’ha llevat com cada matí
amb el peu dret. Quan ha arribat a la cuina, ja duia les ulleres posades i, en
mirar per la finestra, ha observat satisfeta que el cel li prometia un dia net
i clar que ella ha acceptat com un present, mentre enllestia amb la urgència
pròpia dels matins dels qui tenen canalla. Avui, ara que ja han acabat les
classes a l’Institut, els grans li duien la petita a l’escola i el seu home
s’espolsava la son i li enviava un petó, de la porta estant, abans d’anar-se’n
atabalat com sovint feia. Potser per això, trobant-se sola encara un moment,
asseguda a la cuina, s’ha permès d’esmorzar amb tranquil·litat, sense mala
consciència. S’ha concedit, fins i tot, tornar a fullejar el diari d’ahir,
rellegint amb atenció aquella columna d’opinió que sempre se li resisteix.
Somriu i es disposa a acabar d’encetar la jornada.
Se’n va cap a la feina en una
passejada àgil i decidida que podríem dir que la caracteritza. Mentre camina,
pensa en el text dels dijous. Ja el té mig embastat però no acaba de lligar. Li
agrada, no es vol enganyar, però diria que encara bull i no voldria covar-lo.
Saluda algú, amb aquell somriure seu que omple memòries, i se’n torna al seu
relat. Es va apuntar al taller sobretot perquè li costava d’acceptar que disposava
d’una tarda lliure però també perquè ja feia massa temps que havia oblidat com
li agradava escriure. I ara es troba com si hagués tornat a estudiar i cada setmana l’esperessin els deures. No
s’atabala, tot al contrari; aquest joc setmanal li ha omplert la sang de
paraules. És només que ara cal posar-les en l’ordre adequat i el d’aquest
dijous no li acaba de fer el pes. Com ho diria. És com si d’una manera
inexplicable estigués desordenat. Traspassa el passeig. L’estiu és ben a punt
d’arribar, el respira. Ara prefereix deixar reposar els pensaments perquè ja és
gairebé a la feina. Aixeca els ulls i es mira l’edifici. Els ulls se li
esbatanen. Un parell de cotxes de policia custodien l’entrada encara amb els
llums fent ballar la seva blavor.
S’identifica com a treballadora i la
deixen passar. Naturalment pregunta què passa però no li saben dir gairebé res,
encara que tampoc no cal perquè només entrar ho descobreix per ella mateixa. La Biblioteca és buida,
ben buida. Absolutament buida. Buida del tot. Les prestatgeries es mostren tal
i com eren abans d’educar-se i semblen tristes i avorrides o potser plenes
d’estranyesa. Encara no parlen, és clar, però tot aquest exèrcit de prestatges
bé els podria dir alguna cosa, per petita que fos, que els ajudés a entendre
què deu haver passat. Perquè alguna de grossa n’ha passat. Ahir mateix, ella
fou dels darrers a sortir i els llibres encara inundaven aquest espai que ara
sembla immens, inabastable. Saluda els companys que s’apleguen a l’entrada en
capelletes xiuxiuejant, compartint la pròpia sorpresa. Ningú té la més remota idea
de què ha passat. S’enreden a parlar de política i gestió però prou que saben i
entenen que els esdeveniments no poden haver estat burocràtics sinó enigmàtics.
Com pot haver desaparegut tot d’un dia per l’altre? I ella passa al seu món
quan entra a la sala infantil.
Hi ha els dibuixos penjats a les
parets i els cartells que anuncien lectures i activitats, les pel·lícules i els
cedés. Però ni un sol llibre. Han desaparegut tots i cada un dels contes, igual
que la resta de llibres de la biblioteca. De sobte el buit li pren l’estómac.
Vomitaria. Deixaria anar un crit. I s’adona que és incapaç d’aturar el
repertori de ganyotes que se li van dibuixant al rostre. Asserena’t. Es
col·loca les ulleres de pasta al lloc i prova de reflexionar. No sap si riure o
plorar. O potser sí que ho sap però no gosa. Per això no riu ni plora sinó que
s’apropa al mostrador i parla amb la companya que seu immòbil amb la vista
perduda. Hi parla. Aquella per descomptat tampoc no sap res. Li ha passat com a
ella, que ha trobat l’abisme obert quan ha arribat a la feina i, sense saber
avenir-se’n, s’ha assegut al mateix lloc on seu cada dia, a esperar. Esperar
esdeveniments. Els que fossin.
I el primer que li ha passat ha estat
la Cristina, per això li proposa de recórrer plecs i cantonades per tal
d’inventariar el desastre. L’altra accedeix de mala gana, empesa sobretot per
la posició jeràrquica de la qui ha proposat. Repassen calaixos i armaris,
despatxets i racons. Res. Esfereïdorament res. Ara seuen les dues amb la
mateixa impavidesa. Algú els porta un cafè que, de tant calent, reconforta. Els
posa al dia de les hipòtesis que s’estan plantejant, però certament no sembla
que cap respongui encertadament a la tragèdia. Encenen l’ordinador i el
registre els recorda com era el món d’abans, quan a cada número, li corresponia
un exemplar físic; a cada referència, un llom per classificar en un lloc o
altre d’aquest immens edifici tan inútil. I se li acut si aquell haurà estat un
mal només seu o bé una epidèmia en tota regla; així que truca a un parell de
biblioteques de la ciutat i li confirmen la pitjor de les sospites: els seus
llibres també s’han fet fonedissos. Truca a un parell de llibreters, amb qui té
amistat, però malauradament les notícies que rep són del mateix signe, l’estoc
sencer els ha desaparegut. Aparadors i magatzems són ben plens de pols.
Definitivament, n’ha passat una de grossa. Enorme. Encara amb el telèfon a la
mà, enllesteix les trucades picant el número del director de l’escola, on porta
la nena, i a l’Institut dels bessons, que tampoc no s’expliquen com pot haver
passat. Els llibres ja no hi són. Ni un de sol. Amics i familiars confirmen que
els llibres particulars s’han esvaït igual que els altres. Torna a la pantalla
d’ordinador i les xarxes socials van plenes de l’enrenou que és d’abast
nacional. En tot el país no queda un sol plec lligat. De fet, les màquines de
les impremtes s’han aturat i no hi ha manera de fer-les anar; així que no
sembla possible, ara per ara, que es pugui publicar res de nou. Els llibres,
tal i com els coneixem, han fugit. Qui sap on paren.
Convocats pel supercap, tots pugen
dalt al seu despatx i seuen per
compartir cabòries plegats. Sembla ser que el desastre és tan gran com
s’imaginen; més i tot. Els queda, algú diu, l’esperança de la paraula escrita i
la tradició oral. Circula que els textos digitals no s’han esborrat i per això es
diu que els del llibre electrònic, finalment, ja es freguen les mans. Inexplicablement,
diaris i revistes haurien subsistit i algú explica que ja s’ha començat a
treballar amb possibilitats i alternatives des de les esferes més altes. De
moment, el seu superior els anuncia que es prenguin el dia de festa. No cal dir
que hauran de mantenir-se a l’aguait del correu electrònic però que no es
descarta gens ni mica que la situació pugui allargar-se indefinidament. Baixant
les escales, cadascú hi diu la seva, però per desgràcia a cada nova pensada
s’hi entortolliga una nova decepció. Els llibres no hi són. No cal donar-hi més
voltes. Recullen els trastos i surten en eixam, travessant el cordó policial
que també retira. Entren al cafè del davant perquè, sense que ningú ho hagi dit
en veu alta, els cal compartir l’estona. La sorpresa i la por inicials, fins i
tot aquella absurda indignació, ara s’han vestit d’incertesa i impotència, de
manera que no els queda altre remei que demanar entrepans i cafè per fer-la
petar. Miren de parlar de qualsevol cosa que no siguin els llibres però no els
consolen ni rumors ni petites tafaneries; la majoria no entén de política ni
d’esports i aviat està dit que fa calor d’estiu. Tampoc no ajuda el televisor
encès que només parla del que ja s’ha anomenat, a aquesta hora del matí, Cas
Guttemberg. I les imatges de sales i sales de lectura rematadament buides i
solitàries d’arreu del país els colpegen un per un.
En acomiadar-se, la Cristina ha decidit passejar
per la ciutat. Entra al seu quiosc habitual i no pot evitar que li parlin del
tema en qüestió. La visió és terrorífica. Només hi queden revistes i diaris. El
lloc reservat per als llibres és un forat negre. Un sot immens. I surt i
continua passejant i guaita per les finestres pensant si potser hi descobrirà
algun moble de menjador amb una vella enciclopèdia o un grapat de best-sellers que ningú mai no ha llegit;
i pensa com de lògic resulta que, a aquesta mena de llibres, els diguin “els més venuts” i no pas “els més
llegits”. Els noms de les coses no són pas casuals. I tanmateix ni en un país “de
cortines” com el nostre no es pot amagar una desaparició tan brutal. I de sobte
es recorda del primer llibre que devia llegir i, tot seguit, hi va afegint cada
episodi que un llibre li havia de monopolitzar el gest i l’esma. Pensa en
autors i en dies de sant Jordi. Recorda el primer conte que els va llegir als
bessons o en aquell que sovint mossegava la petita quan encara no sabia dir el
seu nom, però preferia el llibre enlloc d’un xumet. Somriu quan li ve al cap el
prestatge de la seva habitació del seu pis d’estudiants. Tots aquells llibres
barats ben arrengleradets, amb una història per cada un, com petits tresors que
ningú no entendria. Però s’entendreix i decideix abandonar els memòries en
adonar-se que els records són fets de fusta i cremen cada any per Sant Joan.
Treu el paper de la bossa i asseguda en un banc repassa el text que estava
enllestint per aquest dijous. Encara és aquí. Que en són de precioses les
paraules posades així, unes darrere les altres! En recorre la pròpia
cal·ligrafia. Arrodonida i constant. Precisa i dolça. El seu home sempre li
deia quan encara festejaven i ella estudiava fora. No sé si m’agraden més els
teus ulls o aquesta lletra teva que llegeixo delerós en les cartes que
m’envies. I, sense saber com, es posa a plorar així que s’aixeca d’una
revolada, perquè se sent ruc i es posa a
córrer cap a casa.
Ara seu al despatxet. Els altres
dormen i ella s’ha arraulit davant l’ordinador per posar els correus al dia i
acabar d’una vegada per totes, els deures d’aquesta setmana. Obre els blogs que
segueix i la il·lusiona la idea que, ben mirat, no està tot perdut. La xarxa va
plena de l’afer dels llibres. Dos dies després, tot segueix exactament igual,
sinó pitjor. El Conseller de Cultura ha emès un comunicat oficial més aviat
desesperançat i el mercadeig de la lectura digital ja fa angúnia. Si n’és de
ràpida l’oportunitat, el món és ben ple
d’espavilats, es diu. I fa petar la llengua i es posa dins el seu text i li
agrada que l’estil li surti sense ni adonar-se’n. Potser som el que escrivim,
pensa, i per això ella és com és, senzilla però tan complicada, tan plena de
matisos. Corregeix el final i tot pren sentit. El torna a llegir i s’enfada
quan l’ortografia la traeix amb un accent pervers, però li agrada allò que ha
llegit. Ho imprimeix i ho torna a llegir encara una altra vegada i s’inventa
les cares que faran els companys de taller quan haurà esgotat el seu torn de
lectura. Això que li passeja per l’espinada ha de ser bo. El buit al prestatge,
no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)