#11

Havia esperat tota la vida un encàrrec com aquell. Qualsevol hagués dit que ho havia fet tot, que ja no quedava res. Però ell esperava. I havia esperat en silenci, com s'esperen les coses bones, el silenci del qui sap que arribarà, del qui no defalleix ni fa concessions, el silenci dels grans de debò. Perquè en Pau és gran. Enorme. Conegut arreu i convertit amb el temps gairebé en icona nacional, és present a totes les planes de cultura, escoltat pels acadèmics i estimat pel poble. Se'l pot veure a la pantalla i de convidat a qualsevol esdeveniment que vulgui poder-se substantivar com a tal. Per bé que autor d’una obra prolífica, se’l rifen les sales i els grans museus busquen els calers perquè s’encarregui d’esborrar-los el seu fons permanent. La crítica n'espera sempre la darrera, els grans l'adoren i els joves o bé l'han copiat, o bé el copiaran. Artista total, creador absolut d'un nou estil, en Pau esperava amb delit el dia que arribaria aquest encàrrec.

Havia començat de ben jove. Perquè els genis neixen, mai no es fan. A casa tenien un bar i ell n'havia decorat les parets, primer com uns gargots infantils pels quals va rebre no poques estones de càstig fregant gots, després com unes traçades irrepetibles que gent de tota mena venia expressament i discreta a admirar. Entretenia la clientela amb històries que s'inventava, sovint curtes o amb acudits prenyats de surrealisme que els altres celebraven ben bé sense entendre'ls. Es va comprar les primeres pintures i fins i tot els primers paquets de tabac que va fumar, venent dibuixos mínims ―pràcticament esquelets del que seria molt més tard la pròpia obra― als passavolants de l'establiment que cada dia s'omplia més. Inquiet, més per naturalesa que no pas per edat, es permetia de remoure el mobiliari del bar tants cops com fes falta fins a trobar el punt exacte, on semblava que les consumicions prendrien ―per fi― sentit. Penjava cartells amb ofertes inexplicables que renovava constantment, abans i tot que calgués explicar-les. Organitzava vetllades sense objecte definit que sempre s’omplien. Amb tot, el seu bé més estimat ―amb diferència― era la pissarra que cada matí reposava a l'entrada. S'inventava un brevíssim aforisme, un haikú exquisit o tan sols un mot i aleshores dibuixava un gest, una instantània per acompanyar el menú diari que convidava a entrar al més escèptic o mancat de tota gràcia. Per en Pau, el moment més feliç consistia però en l'instant precís en què calia esborrar el guix. Just quan els pares feien caixa i anaven recollint cadires i andròmines, ell s'asseia en un racó i, amb un drap que va anar perfeccionant, esborrava delerós la pols. Poc a poc. Curosament. Fins a tornar a descobrir aquell color negre vestit de verd, aquella tela perpètua. Aquell no-res. S'entretenia variant l'ordre d'aquell exercici, prenyant de sentit l'acte d'esborrar. No era igual començar per un color o per un altre. Era infinitament diferent fondre una lletra abans que una altra. Calia aplicar una força determinada, una agilitat concreta a l'hora d'esborrar convenientment i assolir l'excel·lència que és un reservat només per als escollits.

De seguida va entrar a treballar a l'empresa d'arts gràfiques que el va veure créixer. Guanyar-se la vida amb el paper i els colors, amb l'olor de la tinta, envoltat d'armaris i sales plenes de material d'oficina havia passat de la utopia al paradís, per això el podíeu veure el primer d'arribar a la feina i el darrer d'anar-se'n. Els companys se'n feien creus que les hores del dia poguessin donar tant de si, perquè en Pau treia temps de sota les pedres i el transformava en un ésser viu capaç d'infinites mutacions fins a esdevenir art, el mateix art que sempre l'acompanya. Fou en aquesta etapa que començà a jugar amb la informàtica com una eina que permetia traspassar gèneres i disciplines. Esgotava el programari, obria trenta finestres alhora, pervertia píxels i embolicava formats i, de seguida que la xarxa esdevingué un fet, escampà pel món la seva inèrcia creativa com una taca d'oli. I, amb bona lògica, no va trigar a arribar l'esclat d'exposicions que situà el seu nom en tots els mapes coneguts. Allunyat dels estils i les escenes, les seves exhibicions es vestien sempre amb el perfum de les coses que no es poden explicar, una aroma passatgerament perdurable, un persempremaimés. La gent va perdre la por i va començar a comprar-ne l'obra molts cops immaterial, molts cops fugissera, conscients que la bellesa no es pot encapsar. Et podies trobar una tela immensa i un cartró ploma mínim, una videocreació de tres-cents minuts o bé una cançó visual sense títol, una pluja encapsulada o l'estoig virtual per una joieria casual, performances irrepetibles o la portada per un disc que només el seu audiòfon podria copsar. No hi havia tanques que poguessin encabir el món d'en Pau.

I va anar a Cuba. En un dels seus viatges (coneixereu les seves famoses llibretes programàtiques per a una visita a l'estranger) es decidí per l'illa del Carib on la terra fèrtil és abundant per tal de conèixer de primera mà un color únic que s'hauria descobert en aquell racó del Carib. Un xic decebut per la substància de la tal troballa cromàtica, compartia rom amb els companys i es disposava a encendre un havà, fumador impenitent com era. Amb la primera alenada, el visità una revelació. Aquell seria el darrer cop que s'ompliria els pulmons de nicotina i, sobretot, sobretot aquell seria el darrer cop que faria servir el color, en sentit estricte, vull dir. Amb la copa en una mà i el cigar en l'altre, assegut de cara al mar, el fum espès li havia obert una cortina davant dels ulls que a mesura que s'esvaïa obria, al seu torn, un nou horitzó, el de la panoràmica que per un moment havia desaparegut. Després d'un parell de pipades més, per assaborir aquell efecte del color que tornava quan tot el fum desapareixia, esbocinà el tabac al cendrer i s'aixecà d'una revolada corrent fins a la platja. Els que l'acompanyaven, que ja el coneixen, més encuriosits que sorpresos, se’l miraven, des de l'ombra d'una palmera gegant. Aquell home agenollat a la sorra, fa anar les mans amunt i avall com si escombrés, com el gos que fuig i busca, obsedit i posseït per l’esperit de la genialitat. Aquell home que ara corre cap aquí amb la seva passa característica i mostra orgullós quelcom que fa ballar a la seva mà, potser una petxina o una pedra, qualsevol cosa. Aquell home que seu i els parla de la seva pissarra, de la pissarra que cada vespre esborrava al bar dels pares. El veritable acte de la creació. I ara els altres es miren entre ells, astorats i riuen. Han entès ben poca cosa, però ho festegen plegats de tota manera mentre alliberen Cuba amb les seves rialles.

I després de l'episodi d'ultramar, va començar la seva nova etapa creadora. Inicialment, feia proves al propi taller, esborrant les obres que reposaven pels racons, provant tècniques, perfeccionant-les. El següent pas fou convidar la premsa a presenciar en directe aquella nova realitat. Escollí un retrat de grans dimensions que penjà al bell mig de la sala gran i encetà tot el procés que s'allargà al voltant de les tres hores. Emprava materials desubicats, substàncies estranyes, fora del seu entorn natural, i anava desembolicant la revelació del seu nou mètode: retrobar la certesa de l'obra, la simfonia dels colors que desapareixen per a obrir pas al que roman darrere ―el veritable color, l'obscenitat de la tela pretèrita. Despintar. S'embrutava, somreia, es girava als presents i els anunciava un pas i un altre, i a cops aplaudia o saltava de l'emoció; gratava aquí, reprenia allà. Fins al seu primer final en públic. Un moment que quedà immortalitzat en la famosa fotografia que tots coneixereu, la que surt quan parlen d’ell a la viquipèdia. L'endemà, els mitjans anaven plens del gir essencial en l'obra del nostre personatge i, de fet, de la Història de l'Art en general, si més no, tal i com l'havíem entès fins aleshores.

De seguida, els propietaris del catàleg d'en Pau es van afanyar a sol·licitar-lo perquè els despintés el seu material. A desgrat d'en Pau, que hagués preferit potser un altre terme, despintar era la forma comunament acceptada per tal d'identificar aquell nou esglaó en la cultura. Van aparèixer despintors per totes les cantonades, seguidors o bé imitadors que maldaven per apropar-se al geni, per esgarrapar la pols de la glòria. Naturalment se'n teoritzà, se n'estrenà simposis i assignatures en els nous programes de les escoles de Belles Arts i algú en féu la primera tesi i aviat la primera càtedra. La gent, engrescada, despintava grafits de les parets o bé intentaven, a les seves cases, de despintar aquell sant sopar omnipresent mirant de fer-lo créixer, transmutant-lo en quelcom nou, quelcom al dia. En Pau no parava de treballar, en destaca la gran despintada de la capella sixtina sota el patrocini del mateix Vaticà o bé el treball complet desvestint de dalt a baix el museu Van Gogh per encàrrec del govern holandès. Es parla força de la conversió del Gernika en una pau perpètua, o se'l recorda prenent de la mà a Dalí a la seva infància, despullant Lucian Freud, omplint de llum les cambres fosques de Hopper, retornant a Hockney el coneixement secret, remolcant de debò a dic sec el temerari de William Turner, indultant els morts de Goya, responent amb un silenci etern al crit de Munch, perdonant les cames dels ciclistes de Casas, fent conseqüent Tàpies, apagant la llum de Viola i engolint Hirst a la memòria del seu tauró. Va tenir temps de tancar les portes per sempre als interiors de Vermeer i se'l convidà a despintar Pollock (una feina ben complicada, d'altra banda), un Duchamp canonades enllà, Warhol en els seus minuts de glòria i a empènyer el passejant de Friedrich a la pròpia boira. No s'està de tornar a Seurat tots els seus punts remullats d'Asnieres i els blocs de colors primaris de Mondrian al Broadway de debò ni de tancar els llavis del somriure més famós del planeta. Una tardor especialment freda, decidí de concedir intimitat als amants de Klimt i ajudar a parir d'una vegada per totes la pobre dona Arnolfini i, just l'hivern següent, va rebre una quantitat indecent per posar fi al ball del Moulin de la Galette, molt més que per omplir de fum la pipa, que no és tal, o per soterrar l'erotisme tens d'un parell d'en Schiele sota els llençols, despintar Kandinsky, esborrar Matisse. Despintor enciclopèdic, pràcticament, fins que, al final, què si no?, li arribà l'encàrrec.

Per això ara en Pau és aquí, assegut en un tamboret no massa còmode i els ulls clavats en un bisó encongit que decora d'una forma primària i salvatge la cova d'Altamira. Fa tanta estona que hi medita i reflexiona que podríem dir que no és el nostre Pau i, tanmateix l'és més que mai i és potser per això que s'aixeca, surt de la cova, demana una cigarreta a un dels seus ajudants al mateix temps que remuga si, al cap i a la fi, tot plegat, val la pena.