#10

La Laia puja cap a Siurana. És dalt d’un cavall però són els seus cabells llargs, d’euga salvatge, els que fan enjogassar el vent. L’animal la porta més que no pas a l’inrevés, perquè no es tracta d’una afició que ella practiqui sovint, sinó d’una mena de regal d’aniversari que li han fet i ella té aquella edat en què els anys encara són tresors per descobrir. Com que encara no som a l’època dels telèfons mòbils, aquest és un instant només per a ella sola. No hi haurà fotografies desenfocades penjades a la xarxa ni trucades de darrera hora que globalitzin el moment. Per això ella sap que les muntanyes s’esforcen a lluir per la seva escenografia i no hi ha música, tot i que fàcilment imaginareu Barber conduint l’orquestra que en fa avançar l’adagio per cordes, des del fossar. Ella és la princesa envoltada de cortesans. Ella és els dies que passen, les estacions, ella és el futur. Dalt d’un cavall.

Se’ls creua un Mehari a tota velocitat que fa emprenyar l’animal i ella somia accidents eterns i ferides per curar. Se’ls creua un Mehari a tota velocitat que fa emprenyar l’animal i ella somia una cursa inesgotable que l’acaba de coronar. Però l’olor de gasolina cremada no deixa que li fugin del tot els pensaments i pren fort les regnes i la bèstia obeeix i reprèn el pas, la passejada. El poble es presenta de cop, en girar un revolt costerut i ella es dibuixa al moment que haurà de descavalcar i ja comença a riure. Un dels companys se li apropa i ella prefereix no explicar els motius de la riallada que ja s’encomana i els vells que seuen a l’entrada fan travesses per entendre aquesta cavalleria riallera que els envaeix la vida. I ella els saluda amb el gest i la mà, els bufeteja amb la seva joventut insolent i, tot seguit, com per fer-se perdonar, se’ls adreça metzinera amb paraules dolces que ells de seguida adoren. Una salutació clàssica. Un comentari còmplice sobre el sol que els clivella. I, sense adonar-se’n, ja seu amb ells i no és fins molt després, menjant les postres, que es fa el càrrec que ha desmuntat d’improvís, com qui no vol la cosa i els altres tampoc no saben ara perquè omple el menjador amb aquest somriure universal.

A l’hora de les postres, han fet desfilar un pastís enorme amb massa espelmes, pel seu gust. Les ha bufades i ha demanat el mateix desig que demana cada cop que se li presenta l’ocasió i tots canten i aixequen les copes i brinden en el seu nom. A la tarda, algú s’ha encarregat que vinguessin a recollir els cavalls i passegen pel poble explicant-se bajanades, els uns als altres. La Laia sent una mena de remor per dintre, un no-sé-què estrany que la incomoda, però no massa, com quan surts de casa amb un neguit que no es concreta fins que no t’adones que encara vas amb espardenyes, que t’has oblidat de calçar-te, o t’has posat els pantalons sobre el pijama. Mentre els companys li van xerrant vés a saber de què, ella analitza, medita, reflexiona què deu ser això que la ronda. Es repassa la roba, la bossa penjada. Treu la llibreta on ho apunta tot, passa pàgines, llegeix notes, revisa les frases ratllades. Tot correcte. Tot a lloc. Desencisada, es deixa anar i s’afegeix a la colla que proposa de seure a prendre unes canyes al bar del poble.

Un cop asseguts, ella treu un paquet de tabac i comença a fumar. El noi que té a mà dreta, un tipus esprimatxat, que no coneix de res, amb ulleres minúscules i barba a mig fer, li retreu la cigarreta. La resta, com si algú hagués donat l’ordre al cor, en veure les pipades de la Laia s’exclamen, obrint els ulls com taronges, i s’enceta un torn obert de precs i preguntes sobre el temps que fa que tragina tabac. Ella aixeca les celles, veu allò fumejant a les mans i, igual que si s’hagués enrampat, ho deixa caure sobre el cendrer. És absolutament cert. Ella no fuma. No ha fumat mai, oi? I aleshores, què hi feia la capseta en qüestió a la seva bossa? Els altres se la miren com esperant una resposta i ella inventa una excusa matussera per sortir del pas i canvia de tema i de seguida passen a una altra cosa. Tots menys ella.

L’esprimatxat li agafa la mà sobre la cuixa i la prem lleugerament. Però, no havíem quedat que no el coneix de res? I els seus amics, no s’adonen que aquí hi ha un paio que fa manetes com si fos la cosa més natural del món? Per què no diuen res? Calla, ara que hi cau..., ho ha dit molt ràpid que tota aquesta gent que seu al voltant de les cerveses són els seus amics. D’on  han sortit? Aquest senyor elegant del bigotet podria ser el seu pare i el paio de la barba espessa s’ha d’haver escapat d’alguna selva o altra, per no parlar d’aquest tan simpàtic que per força ha de ser funcionari. I la noia que fa ganyotes amb les ulleres de pasta? Ja et dic jo que no n’hi ha ni un que hagi anat amb ella a l’escola. Això ho sabria, no? Perquè, a veure, aquests ulls blaus entremaliats que parlen de gegants tampoc no li diuen pas res. Que no, que no, que aquests no són els seus amics, que ella ha pujat a Siurana amb els de sempre. Collons!, que se’n recordaria com es diuen. I aleshores, on són els seus amics? Què hi fa aquí asseguda amb aquesta gent? De tota manera, ja ho veu que no és moment de preguntar-los massa cosa perquè xerren animats i no hi ha qui els aturi la conversa; menys encara quan es dirigeixen a ella amb acudits que ningú —que no fos de la seva corda— no li faria. Escolta, i altres confiances que ni te les explico. I ella fa que sí. I somriu. I, ja posats, perquè no fer un glop a la franciscana que tampoc no recorda haver demanat i encendre un Marlboro; tens foc carinyo? I es deixa anar. Total, que no és ella que fa l’aniversari?

Quan s’aixequen, algú proposa d’anar a veure si encara troben dormint el dinosaure i agafen les bicicletes muntanya avall, fins a l’embassament. Diria que ha estat el de la veu greu que ha començat a cantar però ara tots criden alhora «si vas a París papá cuidado con los apaches» i ella pensa per un moment que no sigui una mena de broma dels seus col·legues però, per si de cas, no deixa de pedalar i, si m’apures, si vas a París papá cuidado con los apaches, i sí que deixen les bicis i al molt malparit se li veu la cua, collons l’animal!, que ha de fer cinquanta metres, pel cap baix. Val més que dormi, que si no dorm ja m’explicaràs, ni bicicleta ni d’aixonces amb vinagre. Un d’alt i guapot, que es veu que hi entén, els explica científicament tot el tema aquest d’un dinosaure en ple segle vint i, per acabar de perfilar-ho, apaguen els llums i la saleta es queda a les fosques i amb el portàtil enceta unes projeccions d’allò més interessants; la Laia, un xic carregada, ni escolta ni pensa escoltar. Es fixa en l’avió dibuixat a la pissarra i en una inscripció amb el nom d’una capital de l’Amèrica del Sud, i pregunta a la seva companya de seient, si falta molt per arribar. Al Marroc, vull dir. I com que l’altra és amable de mena i la veu així, més aviat estressada, li enceta una capsa de bombons, que sempre fan de bon encetar, i també una mica de conversa animada sobre les maduixes de Canet; que si s’acaben la capsa, tampoc no cal patir perquè l’hostessa ja ens n’hi durà més, que paga la Rodoreda, es veu. Però ja et fotran. Tant d’enrenou no podia ser bo i una esquitxada els fa entendre que visca la revolució, que el dinosaure ha dit que prou, que si no el deixen dormir, aquí no dorm ni déu i tonto l’últim, que la meva té cinc marxes, ja em diràs el què.

En fi, des de darrere no veu qui és que condueix el monovolum i amb la música tan forta tampoc no se sent els pensaments i s’entotsola mirant per la finestra i s’adorm. D’aquella manera, tampoc no us penseu, que si passen els alumnes i la veuen adormida... tampoc no és això. Posem que dorm i no dorm, i sent que n’encarreguen «tres d’espinacs i tres de recapte», que «la quiche no és lorraine però la porta l’artista». I unes llums blavoses fan que el conductor trepitgi el fre de mala manera i tots ara endavant, ara endarrere. L’agent els enlluerna amb la seva llanterna potent, però de seguida els deixa continuar la marxa perquè la terrorista que busquen va a l’altre cotxe —però això només ho sap ella, no pregunteu. I com que els deixen aparcar dins de la zona residencial, cadascú recull la seva bicicleta tan bé com pot, ben aferrada al muret i, ja dintre l’aigua, ni s’adonen que la sorra de la platja cremava massa per ser nit fosca, encara que —ben mirat— tampoc no tenen notari ni procurador i el pinar no badarà boca. Com a mínim fins que no faci la primera comunió. L’agent els enlluerna amb la seva potent llanterna i els fa baixar i a fer flexions, en sèries de deu, però no els demana el carnet d’identitat, perquè coneix de memòria els noms de totes les persones que surten en aquesta història. No és per mala bava, però no el conviden a sopar, que el vi és del bo i la policia ni de nit ni de dia.

I ara la Laia veu que altra volta s’han posat tots a cantar l’aniversari feliç i encara l’esperen per allò del desig; però ella no es decideix i se’ls mira. Quin goig, tenir-los aquí, tots reunits! Infla les galtes i es diu per dins que estaria bé, un cop a la vida, ser el personatge d’algú, i desitja ser la protagonista, que l’autor pensi en ella quan escriu, posem, un conte curt. I, ara sí, això s’acaba i  deixa anar tota la bufera i apaga les espelmes. Sembla que el conte ha arribat a port, però el típic “fos a negre” no indica el final, no pas del tot o exactament; vull dir que no hi ha la típica el·lipsi per tal que tothom entengui que sí, que tot plegat era un desig i tal i que —collons!— total, per això. No senyors. El “fos a negre” és de la Laia. Recordeu quan pensava que no tenia ni la més remota idea de com baixaria del cavall? Exacte. Ni la més remota idea. Per això el mastegot que s’ha clavat, quan ha caigut, és d’antologia. I el “fos a negre” del coneixement, del que ha perdut.