#9

A Canet encara no era l’àvia. A Canet era l’Assumpta. Si de cas es podrien citar alguns renoms pels quals tothom la coneixia però no aportarien res a la història i prendríeu una cosa per l’altra. A banda que, als pobles, ja se sap. Tampoc no us penseu res de l’altre món, ara. No és que no es pugui dir ni res per l’estil, només que aquí qui mana sóc jo i vull encetar el relat simplement recordant-vos que, a Canet, l’Assumpta encara era l’Assumpta i no l’àvia que podríeu trobar passejant la Maria pels carrers de Reus. I valdrà més que no us comenci a parlar de la Maria perquè aleshores sí que no ho acabem. Anem per feina que es tracta tan sols d’un retrat curt d’un dels meus personatges. De tota manera (deixeu-m’ho dir) la Maria és una nineta encisadora amb el poder fantàstic de convertir el temps en records i això, a aquestes alçades, ja ho explica tot. En fi.

L’Assumpta és jubilada. No sigueu tafaners. Per què la voleu saber la professió que tenia? Això no obstant, em permeto de filtrar-vos que sempre ha pintat i que domina aquesta nostra llengua amb una naturalitat clamorosa. Feu el que vulgueu, jugueu a l’endeví o continueu llegint. Sentir-li la veu, de fet, és com tastar el cafè just l’instant després d’abocar-hi el sucre, quan encara us podria escaldar però no te’n pots estar. No són les paraules que fa servir o la mena de discurs on les trobareu, sinó la manera com li pertanyen quan les deixa anar a passejar i aleshores somriu i aleshores riu i aleshores, no falla, tornen amb ella per a ser dites altra volta. I es mig amaga rere aquesta clenxa rebel tan fina i tan blanca que recorda l’Assumpta que corria per Canet quan estava tot per fer i ningú havia aixecat encara les llambordes per trobar-hi sorra de platja. Potser és aquesta lleugeresa dels cabells que es converteixen en cascada esquitxant-li el front que em permet imaginar-la empaitant companys de trapelleries pels jardins de la Misericòrdia, però m’ho invento com m’invento tot, quan gargotejo aquesta llibreta i per això sé que no són veritat aquestes bajanades que us explico. O potser sí. Si més no, ho podrien haver estat. Perfectament. Jo la vaig conèixer abans d’ahir, com aquell qui diu. Tampoc no era àvia encara, però poc li faltava.

El primer cop que va dur la Maria a Canet feia tanta calor que l’ombra s’amagava. Les terrasses eren plenes amb la gent que fuma i la gent que es deixa fumar però, com que encara no havia arribat l’estiu, el poble no feia soroll de turista i el vent recordava només les músiques conegudes. Va demanar una cervesa i va obrir el llibre que llegia. La nena s’havia adormit i senyorejava les pestanyes a qualsevol que les pogués aguantar, de manera que l’Assumpta va aprofitar el descuit per encendre una cigarreta i avorrir la xafogor amb l’escuma de l’ordi. I entre pipada i pipada que aixeca el cap i el veu. Igual de cepat. Com si hi hagués esquenes que s’haguessin dissenyat per carregar històries. Igual de llarg. Com si la mida d’un pogués avisar-te del perill que carrega. Li coneix els ulls. D’un blau que arrossega les ones cap a la platja, uns ulls per fer mal, fins i tot quan no et miren, fins i tot ara que no es pot negar que s’han fet grans, que ja han vist el que els tocava de veure. Líquids. El vestit fa la cosa. Sobretot quan l’has dut a totes les festes. I tanmateix, ella ja no és capaç de tornar a la novel·la. Ja no hi haurà manera que s’escapi d’aquest conte. Potser és per això que s’assegura de dur les ulleres de sol posades. No el vol veure. El vol mirar. Després de mitja vida sense saber-ne res, és possible que hi tingui dret. A mirar-se’l, vull dir.

Ell no la veurà perquè ja tira riera amunt. Ha creuat la plaça amb aquella parsimònia que l’edat et permet. L’edat i el vestit de fil. Com és que ningú m’ha dit que és al poble? Però de seguida s’adona que no hi ha ningú que hi pogués trobar un motiu per comentar-li que ell ha tornat. Si és que ha tornat. Ningú que no siguin els pins o les maduixes, ara que els clavells ja no hi són. Es deu estar a la casa del carrer Ample. I pensa si ell també deu fer servir el correu electrònic. Encara que, ben mirat, tampoc no gosaria enviar-li res. Cada cop que engega l’ordinador li entra un virus. Tampoc no hi ha massa res a dir, oi? Que no ho van dir tot? Que no ho van callar tot? Quins acudits, es retreu. I encén la tercera cigarreta. O la quarta. I ell encara és el punt de fuga. I la nena encara dorm. I la cervesa ja és calenta. Potser se li ha mort algú. Això potser sí que ho sabrà esbrinar. I mira de recordar el país on se suposa que havia de ser. Si més no, que ella sàpiga. Però no té el cap per pensar i això la fa sentir tan ruc que obre el llibre i fa veure que llegeix. Fins que es cansa que totes les frases parlin d’ella i tanca el llibre, l’enfonsa a la bossa, paga el beure i s’aixeca d’una revolada empenyent la cadireta de la Maria en direcció contrària. A la d’ell, s’entén.

Per celebrar que l’estiu s’escolava sense remei, havien preparat un sopar a l’aire lliure al castell. S’havien esmunyit pels jardins en un racó que només ells coneixien, des d’on la remor del mar els emparava la clandestinitat. De fet, un dels amics era parent dels amos, així que el risc era molt més controlat del que pretenien. Xerraven de política. Tothom xerrava de política en aquella època. Sobretot els joves, com ells. Ell s’hi havia afegit a darrera hora perquè els cosins l’havien convidat. Encara parlava amb aquell accent dels americans que tornen i defensava unes postures tan allunyades de les d’elles que es va trobar, de sobte, escoltant-lo amb més atenció del que hauria volgut. No hi podia estar d’acord de cap de les maneres però, així i tot, gaudia amb la seva resolució, amb el fervor amb què es defensava dels atacs de la majoria de la colla. Duia una barba impròpia d’algú de la seva edat i els seus cabells de palla. Seia recte, com si dugués una estaca clavada a la columna i no sabia on posar aquelles cames tan llargues. A cops s’aixecava i gesticulava amb violència, però de seguida tornava a seure i amollava la veu com si fos a punt d’explicar secrets d’estat. El petit de can Matoti va tenir l’acudit de posar en marxa el pickup i la conversa es va anar esbravant, perdent-se com si haguessin tret el tap de la banyera. L’Assumpta patia pel volum de la música. Ella era la més petita del grup i s’havia mig escapat per pujar a Santa Florentina amb els altres. Potser per això no gosava ballar. Ell tampoc no ballava. Segurament s’havia quedat a mitja argumentació i es diria que encara hi donava voltes. Es va encendre una cigarreta i li va oferir a ella cridant-la pel nom i allargant el braç fins a toca-la. Ella no va saber dir que no per bé que no havia fumat mai i se li va encendre la cara quan la maleïda tos del principiant va revelar el seu secret. Els ulls d’ell van somriure i, encenent-se una altra cigarreta, va encetar una conversa que es va estirar eternament fins que algun dels brètols l’afità proposant de baixar a la platja i van aixecar el campament. En les corredisses, es van quedar els darrers de la fila i només la nit es va adonar que ells dos anaven agafats de la mà. Només la nit, i encara, sap que abans d’arribar a la sorra ella el va besar entre un silenci i un altre.

Ara la Maria s’ha despertat perquè mai no es recorda de posar el mòbil en silenci, perquè el maleït aparell s’entossudeix a jugar a l’amagatall per tots els racons de la bossa i continua cridant la seva melodia insolent que només decideix aturar, curiosament, just al moment que ella per fi l’ha caçat i ja el té a les mans. S’està de deixar anar tots els renecs que li vénen al cap perquè la nena se la mira amb aquells ullets perversament innocents i continua empenyent la cadireta riera avall fent-li festes a la criatura. Quan arriben a casa, ella s’asseu a la cuina amb la princeseta a les cames i es veu a la porta del forn, l’àvia gronxant la néta. Se li escapa una cançó de falda que la Maria agraeix amb un ball que les remou senceres i un cop d’aire permet que les cortines s’apuntin a la festa.

L’endemà ell no era a l’Espanyol com tots els altres. No va preguntar, però va sentir que el de ca L’inventor deia que la família havia marxat a primera hora. I ella va riure quan els altres encetaven una picabaralla per qui l’havia fet més grossa aquella nit passada. Quan a l’estiu següent ell va tornar, encara un pam més alt, ella ja festejava i l’altre va començar a fer el ruc amb una divorciada estrangera que ensenyava els pits a la platja. De tota manera, sortien ells dos a passejar converses pel pinar que ningú coneixia i tornaven a punt per abraçar-se amb els seus a la cantada d’havaneres i obrir les boques d’”os” i “us” pels castells de foc. S’escrivien algunes cartes, tampoc tantes, durant l’hivern i ella li recomanava lectures que després ell comentava, o criticaven els del poble, que mai no canviarien. Si algun estiu ell no venia, ningú entenia que ella gairebé no baixés a la platja i el mateix any que ella es va casar ell va venir a passar la Setmana Santa al poble amb la seva promesa, una nina de mel i mató. Però encara feien alguna pipada a primera hora quan ell sortia a córrer i ella anava a buscar el diari. Ell es posava els dos cigarrets a la boca, els encenia alhora i tot seguit ella n’hi prenia un i parlaven de tot i de res fins que la Pubilla de la Costa els recordava que les hores no els pertanyien. I hi va haver un any, ella encara hi vivia, que ell ja no va tornar a Canet.

Pentina la Maria i tornen a sortir. De poc que oblida que volia dur-la a sentir contes a la biblioteca. Ja sent la Cristina demanant a la mainada que obri la capsa màgica i tregui la pols a les orelles d’elefant.