#12

Tothom estima la Carme i vull dir no solament la canalla. Tothom estima la Carme de cal Simó i ella estima tothom. Per això s’atabala si un giravolt no li surt prou bé o si s’inclina més que no caldria. I posa bona cara i somriu i es deixa tocar tant com calgui i aguanta amb el mateix posat amable totes les fotografies. Any rere any. I no li sentireu mai que es queixi si la deixen anar massa de cop o si es mareja amb la segona tornada. És igual que plogui o faci sol; ella hi és sempre que la necessiten. Fins i tot ara que fa un temps que no està bé. Hi ha una ànsia que no la deixa reposar. I ja ho sap que ella és el que és, que és limitada, com tothom. Que la seva naturalesa no ho permet perquè no ho pot permetre, que és impossible. Però ella no pot fer altra cosa que donar-hi voltes, no pot pensar en res més. Tots aquests anys fent de mestra, què vols? Tants anys de fer riure criatures de totes les edats, de veure’ls badar la boca i picar de mans. Que els desitjos no es demanen, arriben quan els sembla i ja no se’n volen anar. I ella, que mai no ha desitjat res a la vida, ara ho necessita tan sí com no. I potser és per això que fa setmanes que no surt. El darrer cop va ser per festa major, la festa petita. Aleshores va caure llarga com és i es va trencar el braç i tothom al seu damunt, tots patint per ella. Però el mal no és res perquè el dolor que de debò l’omple de neguit no ve pas del braç sinó que ve de dins, de molt endins. I ella calla i fa bondat que ha de reposar. Aquí tancada, reposa com li han dit que faci. I quatre parets poden ser una presó i un amagatall, un refugi pel mal que ningú no li podrà guarir.

Van encarregar la Carme a un escultor de la ciutat que tenia molt bona reputació tot i ser un recent llicenciat el qual, conscient de la importància de la comanda i, contra tot pronòstic, va rebutjar una beca d’estudis a l’estranger que li havien concedit amb tots els honors, i posà tot el seu talent en construir aquella figura immortal. Es va fer envoltar dels millors per acabar conformant un veritable equip d’elit. De seguida va tenir modista i perruquer, joier i tapisser per a la seva obra. Noms il·lustres de cada ofici que hi volien ser, que volien afegir el seu cognom a la immortalitat que els prometia la figura. Les quatre sederes locals van posar a disposició el material que fes falta, va triar el fuster que va voler i serrallers de tota la comarca el venien a veure dia sí dia també. Només calia fer petar els dits i allí hi havia el bo i millor, a disposar. L’artista va veure de seguida que el poble sencer hi estava abocat i se li va acudir de correspondre’ls obrint el taller de bat a bat. Cèntric com era, treballava nit i dia amb portes i finestres obertes, a vessar d’ulls esbatanats i llavis cosits que guardaven un silenci gairebé reverencial. La ràdio local decidí enviar-hi un redactor a jornada completa que retransmetia els esdeveniments a temps real per a tots aquells que s’havien de conformar a seguir el procés des de casa o la feina. L’activitat era frenètica. Martori, un diplomàtic italià retirat, virtuós amb el piano, havia fet portar el seu Steinway al taller i tocava sense aturador tots els Brahms, Schumanns, Debussys o Saties i qualsevol altra petició que el gust refinat del jove escultor li feia arribar. L’Ajuntament s’hi havia afegit, tot cosint d’altaveus el centre de la ciutat que enamoraven l’empedrat amb aquelles melodies de fusta madura que es barrejaven amb l’enrenou de la creació.

I ara torna a ser al taller després de l’ensurt. L’activitat no és la mateixa ni tampoc l’atenció per part del poble encara que, força sovint, reben la visita d’escolars que s’atansen a preguntar per la reparació. L’artista fa temps que és mort però el seu equip continua escoltant el número dos de l’opus 118, treballen amb la perícia del mestre i l’orgull del deixeble i saben que, en acabat, la Carme tornarà a lluir esplendorosa. La de cal Simó ha fet amistat amb una gegantona que enllesteixen per un brivall de Poboleda. Ella i la rateta Neus s’engresquen amb xerreres que s’allargassen nits senceres quan els artesans reposen. En una d’aquestes ha confessat per primer cop el corcó que la travessa: vol ser mare; quin acudit! Una mestra sense càtedra ni matriu, que a aquestes alçades de la vida s’ha obsedit en un impossible.  I l’altra la fa riure parlant dels formatges que mai no es cruspirà s’expliquen l’una a l’altra quan ningú, llevat d’elles, no les escolta. I a cops s’adormen i s’imaginen com serà el retorn, el dia que haurà de conèixer el nen que somnia en ella. Adrià –li han dit que es diu- quin nom tan bonic, oi? Que té set anys. I com deu ser?

L’escultor tenia clar, d’entrada, cartró pedra pel cap i fusta de xiprer per unes mans que haurien de ser enormes. L’estructura naturalment també calia que fos de fusta igual que els cavallets, encara que això l’hagués de convertir en un bon pes pesant. Curosament entapissada a l’alçada de les espatlles, la Carme havia d’acabar passant dels quatre metres i un pes devora els cent quilos. Així que, sens dubte, no resultava lleugera ni fàcil de conduir ni falta que feia. La seva, seria la geganta més impressionant que els carrers i les places del nostre país veurien mai i, no una geganteta de pa sucat amb oli que es penja a l’esquena com una bossa! La votació popular, amb més participació que es recorda, havia conclòs que la figura representaria una mestra. Una tria espontània que havia convençut tothom, conscients que el prestigi d’aquell ofici tan imprescindible passava hores baixes. La van vestir amb una bata ratllada amb dues butxaques immenses a l’alçada de les cuixes, de les quals sortien un llibre en català en una i un compàs en l’altra, en representació de les ciències i les lletres. A la seva mà esquerra, sostenia unes ulleres fines i delicades com permetent al personatge un toc de vanitat necessari, per mostrar al món aquells ulls de mar mediterrània. L’altra mà romania oberta tan ampla com era, com en un gest d’atenció i proximitat. Amb el pas dels anys, no hi hauria criatura que no volgués tocar aquells cinc dits o s’hi retratés un o altre cop.

La rateta no sap l’origen del seu nom per bé que s’hi sent d’allò més a gust, explica. Ella, en canvi, li assegura que del primer moment ningú no havia dubtat que s’hauria de dir Carme, en record de la difunta esposa del seu autor. El dia que la van presentar, la gent cridava el seu nom a la plaça i picava de mans i l’escultor ―sentint-lo del balcó de l’Ajuntament estant― no va poder aturar una petita llàgrima agredolça que li lliscà galta avall fins a anar a petar als cabells de la figura, per dibuixar-li per sempre més una taca, que només els més entesos encerten a trobar-li a l’alçada del clatell. Ella parla sovint en aquestes nits de taller d’aquella posada de llarg. El dia més feliç de la seva vida. Havien triat el dia de la Festa Major i, de seguida que el fum de la tronada es va començar a esvair, l’ombra de la Carme, com una aparició, va entrar a plaça sortint de la porta de la Casa de la Vila sobre les espatlles del batlle en persona, que va preferir les faldilles de la geganta que no pas el vestit de festa. Es va aturar, féu mitja volta i saludà en Simó que es tapava la cara i aplaudia des de la balconada municipal. El director de l’Escola de Música havia compost una tendra melodia que els tres grallers de més talent, especialment escollits, encetaven suaument. Aleshores pressenties només que s’hi anaven afegint un parell de tabalers que esgarrapaven l’instrument en un crescendo que donava entrada a la caixa tronadora que finalment esclatava en néixer una tenora melosa que ja feia ballar tota la plaça i convertia la cançó en el clàssic que tots coneixem. I la Carme recita, per a la rateta Neus, la lletra que els poetes del Centre hi van posar molt més tard i no se’n vanta, però no pot amagar l’orgull que fa saber que totes les escoles es coneix el ball Simó. Va fer tants giravolts ―recorda mig envermellida― que no es poden ni comptar i, fins a deu portadors, van rellevar l’alcalde que en tota la seva vida no havia suat com aquella nit.

De fet, aquella fou una vesprada eterna. Per un moment, va ser com si no existís desgràcia prou terrible per fer apagar la il·lusió de tot un poble que ballava i saltava amb la seva geganta i aquell nou himne de festa. Perquè al capdavall, la Carme de cal Simó ja no era només una geganta sinó un símbol, una força comuna, una possibilitat nova, una promesa de dies millors. Ben perfumada i enjoiada però tan propera com la tieta de tots els vilatans. Aquella nit, la ciutat fou una gran família que es recordava com era somiar. I fora conya, hi va haver qui va proposar de convertir-la en la patrona, enlloc dels altres dos venerables i, si al final no va poder ser, fou perquè no hi va haver manera de trobar-li el miracle que la santifiqués, que fins i tot el pare Abat de Sant Narcís del malnom havia posat fil a l’agulla. Bé vaja, per això i perquè, no ens enganyem, els somnis s’acaben l’endemà al matí, quan els escombriaires recullen la brossa i les persianes de les botigues tiren amunt.

I al taller són totes dues a punt. I no es voldrien dir adéu i, com si ho sabessin, algú ha tingut la pensada de presentar-les alhora. Els pares de l’Adrià han proposat a la colla de la Carme que la geganta els faci de padrina de la seva rateta Neus. Una festassa plena de gegants de tot arreu, que coneixen en Perot de can Serrat ―que també fa de padrí― un gegant que no s’acaba, que fuma amb pipa i fa un posat seriós, d’home de món. I vet aquí que els fan ballar ben junts, tan arrapadets que tenen por i tot de caure. I en Perot i la Carme es fan ulls i, malgrat que cap vailet se n’hagi adonat, hi ha hagut un moment, perdut en la memòria, que les seves mans han fregat fugisseres; no res, un instant només. I veuen els altres gegants que han vingut de dos en dos, sempre per parelles; i ells dos somriuen, potser ja una mica en confidència i la rateta que se’ls mira tramposa festejant amb el seu ninet de set anyets, que no hi toca de veure la seva gegantona i uns padrins tan eixerits que ballen i giren per a ell. I de tant com ballava ni ho sap que les colles d’un i altre s’han posat d’acord i decideixen de trobar-se sovint i assagen un ball plegats. I comencen a fer sortides conjuntes. Els demanen arreu i ells que van on els volen. I els han preparat una trobada amorosa. Altra volta per la Festa gran, la música marca l’inici dels primers temptejos d’en Perot, que es va apropant des del final del carrer amb un balanceig de cerimònia dolça i ella l’espera a tocar de la porxada fent anar la bata de forma gairebé imperceptible i, de seguida que ell arriba, arrenquen una passejada l’un al costat de l’altra per tota la plaça com per apamar-se,  i diríeu que parlen si no fos que són dos gegants de cartró pedra. I amb la corranda ja és ben clar que s’han enamorat i ballen lleugers com les fulles de novembre fins que arriben els giravolts que ho certifiquen cada cop més encisats, cada cop més ràpids, cada cop més engrescats i el seu amor d’altura es segella tan sí com no.

Mentre els desaven, la Carme ha sentit com els portadors parlaven entre ells d’un vailet —Serrat Simó— que reposa a mig fer al taller; un capgròs amb aires de filòsof que es diria com el noiet de la rateta. I s’endevina que és feliç perquè a l’alçada del clatell, aquella taca menuda, com un cap d’agulla, fa mal als ulls de tant com resplendeix.