#2

La veu. La seva veu. La potència de la seva veu que l’acaba de trair. I encara bo que era al camerino perquè només de pensar que li passa allà al mig, amb l’escenari sencer per al seu monòleg i els ulls de tants companys i amics, de tantes celebritats i autoritats escoltant-lo, només a ell... El primer cop que li passa. Cinquanta anys de professió i mai abans, mai, no li havia fallat el seu instrument màgic. Al contrari.

Assegut, el cos li pesa, però li pesa encara molt més la sola idea d’haver d’avisar el director. Tot just el dia de l’estrena. No troba les paraules. D’altra banda aquesta maleïda afonia tampoc no el permetria d’articular excuses, si més no orals. De sobte, es ruboritza. Imagina els altres pensant que li ha arribat l’hora, pensant que finalment el paper se li ha fet gran i el terror l’oprimeix. Ell, que va abandonar la por el primer dia. Que ha pujat a escena amb febre o borratxo i, fins i tot, sense dormir. Ell, que va actuar l’endemà que li diagnostiquessin aquell  tumor dolent a la gola. Quina por ha de tenir ell, que als vint anys ja donava rèplica a les més consagrades dives? Quina por ha de tenir ell, si s’ha fet gran entre bambolines i no coneix altra llum que la dels focus que il·luminen el seu rostre fort, el seu bigoti d’home valent i poderós, de l’home que no té por (i que, collons,  tampoc no té veu)?

S’escura la gola i empassa litres d’aigua. S’acaricia la gargamella en un gest que va aprendre del mestre. I ho prova. Prova d’emetre un so. Per petit que sigui. Res. Silenci total. Pitjor que això. Una mena d’esgarip ridícul es perd per la boca, com una ventositat mal dissimulada. I el rubor torna. Pensa si pot ser que hagi perdut el tren sense ni adonar-se’n. Pensa en el crit que li ha deixat anar aquest matí a aquell paio del pàrquing, quan ha clavat el cotxe al mig del camí, com si allò fos seu. Paciència. Déu meu! Quin mal li feia perdre mig minut aquest matí si ara hi hagués guanyat una vida? Encara que, i si aquell crit no hi ha tingut res a veure? I si és que el càncer ha tornat? O que, de fet, no se’n va anar mai, que aquell metge ximple i caduc no va fer la seva feina com cal i en comptes d’arrencar tot el que havia d’arrencar s’hi va oblidar un bocí d’aquesta bèstia que ara no el deixa dir res? No, res no, el seu monòleg!

Faria cridar l’Anna Maria, però es diu ràpid. Com s’avisa algú si no es pot parlar? I a més, la pobra es pensaria que és una broma pesada i ja no estan per bromes, amb tot el que ha passat. S’aixeca i treu el cap pel passadís a veure si hi ha algú però la gent corre amunt i avall perquè tot és a punt de caramel. El dia d’estrena, el món s’accelera i neguiteja i ningú toca vores fins que el teló no torna a caure. Veu en Pau. Tan jove! Tan ple de vida ara que crida de l’altra punta estant amb aquella seva veu: un terratrèmol sencer que surt projectat gola enllà, cada cop que parla. I ell no té veu. No li pensa dir res. Ningú no en sabrà res. La veu vindrà. I el jove intèrpret l’ha vist i li envia un somriure còmplice i ell gesticula amb el cap ara que el té per tota arma de comunicació. I se’n torna al camerino. El gran camerino d’actor principal que, com tots els altres, no és res més que quatre parets gastades plenes de les imatges d’altres dinosaures els quals, com  ell, ensumant la immortalitat, els va consumir la glòria eterna. Perquè, què és aquest camerino sinó una presó lletja i petita només per a ell, feta a mida només per a ell, sobretot per a ell que ja no en pensa sortir, si no és cridant i cagant-se amb la mare que va parir l’Assumpta que li ha cosit un vestit amb les mides de fa vint anys. I pensa: «què cony!» i es descorda la camisa i es mira el pit al mirall i veu el pit d’un home gran, que mira d’aguantar, que interpreta el galant madur, que ja ni recorda que un dia ho fou. Un pit ple del pèl que ja no té al cap. «Si n’ets de ridícul! Què faràs ara? Oblida la ràdio, oblida el doblatge, oblida la tele, oblida-ho tot. I quina altra cosa saps fer, tu?»

L’Anna Maria fa temps que diu que hauria de dir prou, dosificar-se, si més no. Ell, en canvi, volia demostrar a tothom que ni que el serial durés més que la guerra dels cent anys, ell seguiria allà com un jonc que es gronxa al vent i que es bressola amb el pas del temps —com li agrada comparar-se amb el jonc. I, quan els premis van anar caient, ell inflava aquest mateix pit i feia callar les veus incrèdules de la nena i la seva dona. Ara se’n fa creus de qui tenia la raó. Ja no té edat per aprendre’s cada dia aquest munt de línies. Ni ho imaginen, és clar, però cada dia quan li arriba el sobre amb els nous guions de la setmana, la suor comença a regalimar cor endins. I una merda que no té edat! Prova de tornar a cridar algun improperi però el mirall ple de bombetes li retorna la imatge d’un mudet, d’un mim de poble, d’un xitxarel·lo. I plora. Feu el favor de no anar-ho esbombant, però plora.

Potser sí que ha arribat l’hora que faci una altra cosa. Els del taller de dijous li riuen les gràcies i en Ramon no sembla pas condescendent, quan ell llegeix fragments (especialment adaptats per a l’exercici en concret) de les memòries que fa vora mitja dècada va començar a redactar. No cal dir que els altres li admiren més la veu del recitat que no pas allò que els llegeix, però tampoc fan cares ni esbufeguen com quan en Dani llegeix els seus poemes de núvols i suïcides. I ell les percep aquestes coses. Després d’anys davant per davant, a tocar del públic, amb tantes cares i gesticulacions, un aprèn a desxifrar els avorriments i les mandres, les admiracions i la gelosia. Un aprèn a trobar les mirades entre els milers d’ulls que et guaiten. Per això sap que no, que no deu escriure tan malament com això. Òbviament, s’absté de revelar els passatges més explícits i sucosos de les memòries als companys setmanals. Se’ls guarda perquè sap que, si els delatés, aleshores ni la veu (que ja no té) el salvaria.

Menys de mitja hora i la platea frisarà per veure el seu cos aparèixer a mesura que el vellut vermell s’enlairi cap als llums. Menys de mitja hora i serà la riota de tothom. Demà, tots els diaris del país en parlaran i on s’amagarà llavors, ell? Que parlin de tu, encara que sigui malament. I una merda! Que parlin bé, o que es fotin les crítiques al cul. Menys de mitja hora i el treball de tots aquests anys no haurà servit per a res. I si no pot parlar mai més? I si veritablement s’ha acabat? Totes les hores de ràdio i les trenta-vuit pel·lícules, de les quals com a mínim deu rodades a l’estranger, els cent quinze espectacles estrenats —que es diu aviat— i els anuncis i el nombre incomptable de veus posades a disposició d’infinits personatges que, des d’avui mateix, deixaran de parlar per sempre més. Ni dirigir, no podrà, com fan tots els fòssils reciclats. Com és possible fer de director si no ets capaç d’engegar un bon grapat de renecs des de la fosca última fila de butaques? Déu dels cels, vint minuts.

I reprèn els exercicis, tossudament. Beu. S’escalfa una infusió amb llimona i torna a beure. Els massatges al coll. S’aixeca. S’asseu. Es torna a aixecar. Passeja per l’habitació. Un pas endavant. Dos enrere. Es bressola d’una banda a l’altra. Sent les veus rere la porta com s’enjogassen pel corredor. Com, el to d’excitació, va apressant-se igual que el de les criatures quan l’hora del pati és a prop. Ell també fou una criatura. Ell també va cridar al pati d’una escola. El món era molt diferent. O potser no tant. Un quart d’hora i la veu no torna. En absolut. Ni tan sols l’esgarip d’abans no és capaç d’aconseguir ara. I el seu cap torna als versos clàssics. Sent la seva veu que li recita poesia orelles endins. I s’escolta. Merda! Ara sí que veu clar que no anirem enlloc. Si en comptes de repassar el text, dedica el poc temps que queda a conjurar els romàntics és que tot està perdut. Ben perdut.

Però la poesia i la veu van néixer al mateix temps. Perquè fins que no recità aquells versos d’amor a l’Anna Maria no existien ni una cosa ni l’altra. Potser hi havia els autors i potser hi havia les veus. Però la Poesia i la Veu van comparèixer indestriables el segon dia que va veure l’Anna Maria i va recitar, maldestrament, patètica i ridícula: «...Y entramos por el beso que me abres, y pensamos en ti, los dos, yo solo...». Havia acabat de llegir-ho casualment en un llibre que va trobar obert a cals oncles i li va semblar que li parlava i li va semblar que li recordava la dolça noia que havia vist sortint de missa, feia encara no dos dies, el record de la qual no l’havia deixat dormir. La va aturar, li va preguntar el nom i li va deixar anar Salinas, com qui escup una por que té molt endins. I ella obrí aquells ulls, com pous que encara té, i se n’anà corrents. Després, esbrinà que la noieta cantava a la coral i —mira com són les coses— féu de manera d’aportar els seus greus a aquella olla de grills. I, encara més endavant, algú li va contar que preparaven uns pastorets on ella feia —ves— de Verge Maria i, sí, miraculosament, una llarga i fosca barba postissa com la seva innocència, el convertí en el Sant Josep li recorden sovint (encara avui en dia) molts coetanis seus. Fins que, al final, la veu l’emmetzinà i la pobra no se’n pogué estar de rebre els seus afalacs lírics. Es va acostumar a aquella veu que era només seva i que, tan sols de pronunciar-li el nom, alguna mena de música li feia ballar l’ànima.

Deu minuts. Deu minuts pelats el separen de l’exili. Com quan aquell atac li posà la vida i la carrera en pausa. D’aleshores ençà, no ha tornat a fumar. Ni fumarà. Per bé que ara mateix una bona cigarreta el faria un home nou. Acceptat: amb la gola més cascada però feliç, a la fi. Com s’explica un atac de cor a algú que no n’ha patit mai cap? Deixeu-vos de collonades que la vida no se’t passa pel davant. No hi ha pas temps. Fa mal. El pit explota i l’aire no arriba. El coll pensa que alguna cosa no rutlla i el fet és que no rutlla perquè el braç comença a adormir-se i no vol jugar i, tot seguit, el cos sencer comença a ser una llosa feixuga i tant se val perquè el forat que se t’obre al pit et fa oblidar la resta. Si tinguessis esma, pensaries que et mors o que voldries viure, però el cert és que no pots perquè el pit es plega o bé s’eixampla fins a fer-se delicadament insuportable. Però sortosament entra l’Anna Maria que ho veu i li agafa la mà, i pren el telèfon, i truca, i el fa seure, i li acarona el clatell, i li torna a donar la vida —encara amb els dits abraçats sobre uns llençols impecables i desconeguts d’hospital—, i encara somriu perquè no és fins que tot s’ha acabat, i tornen a casa, i després de sopar ell s’asseu a la butaca i allarga el braç buscant el tabac, que el buit li explica que no li cal un sol retret, que no li cal ni una paraula més alta que l’altra per fer-li saber que no tornarà a respirar mai més el fum de la seva nicotina.

Cinc minuts. Un pas endavant. Cal fer alguna cosa. S’han acabat els plors i els planys. Decideix que no hi ha veu però hi ha vida. Decideix que cal donar la cara com l’ha donada sempre que ha calgut. Que ho entendran. Que ho han d’entendre i, si no ho entenen, doncs pitjor per ells. L’Anna Maria ho mereix després de tots aquests anys. Ell va acabar anant a aquella prova a la capital i ella el va seguir. Contra tot pronòstic. Fou ella qui l’envià a mostrar aquella veu a la resta del món perquè sabia que no la podia fermar a casa, que no era just que en mantingués l’exclusiva. Acabà anant a aquella prova i ella el seguí. Contra tothom. No tenien edat però tampoc no tenien cap por. S’estimaven. I els altres, és clar, han hagut d’acceptar-ho, al cap i a la fi. Que potser feien res de dolent? Que potser no han passat junts cada minut, des d’aleshores? No, no es van equivocar. El paper fou per a ell i, darrere d’aquell, n’hagueren de venir molts més. La ràdio i la televisió i el teatre i el cinema. El món sencer s’adonà que hi ha veus que no necessiten altaveus, que hi ha veus que parlen fins i tot sense paraules. I l’Anna Maria no s’ha perdut ni una sola funció, ni un sol dels seus programes, ni un de sol. De fet, quan es va posar de part de la nena, la féu esperar fins que el pare sortí a saludar i aleshores sí, aleshores un camerino infinitament més llòbrec que aquest d’ara li oferí la primera alenada entre els bravos dels actors i els crits dels tècnics.

Vinga. Que sigui el que Déu vulgui!. Es corda la camisa, obre la porta i surt. «Molta merda!». Una passa. Una altra. «Menja-te’ls!». Encara una altra. «Maestro, Maestro!» Ja és entre bambolines. S’abraça amb en Pau i la Carmen que repassen text. Envia un petó a la Cristina que entrarà per donar-li la primera rèplica i es posa rere el teló. A la marca.

Aixeca el cap. Infla el pit i deixa anar lentament l’aire per la boca compassant aquest teló que tira amunt mentre una explosió de cares aplaudint omple el teatre per darrer cop. Després d’avui, la veu —que ja ha tornat— serà altra volta i per sempre més, només de l’Anna Maria.