#7

Retinguda a l’aeroport, la Roser pensa en el seu fill. S’ha fet tan gran que, de vegades, mentre hi parla, perd el fil i s’adona que li mira les mans, els nusos dels dits, el nervi que s’esfilagarsa braç amunt. I veu els petits plecs al voltant dels ulls i les marques de l’afaitat al coll. I no se’n sap avenir que aquell home que té al davant es correspongui amb el nadó que acaronava aferrat al seu pit, que un i altre siguin la mateixa persona. Però com que l’és, el seu fill li parla i ella torna a les paraules i deixa estar els records. Li agrada tant quan seuen plegats i ell li explica coses de la feina com qui parla a un company, així, de tu a tu, que per això es torna a perdre en la memòria i el veu assegut a la seva falda llegint-li un conte o clavant-li la cullera de farinetes boca enllà; això, una més i ja està. I no se sent gran, sinó forta. I no la fa sentir vella, sinó orgullosa. Ja ho entén que han passat tants anys que ara creua l’oceà i vola més de catorze hores per anar a veure’l, però quan el té davant per davant, penseu el que vulgueu, és com si el temps no hagués passat, si no fos que el cabell d’ella ja griseja i que la mà del seu fill en fa dues com la seva.

L’ha dut amb cotxe fins a l’aeroport i queia la nevada del segle. Els han assegurat que l’avió sortiria de totes maneres i el noi ha hagut de marxar a contracor, per si feien esperar la seva mare, però aquests dies ha estat per ella i la feina se li ha acumulat sobre la taula. Ella el tranquil·litza amb les mateixes paraules que ha fet servir sempre i aquell to de veu amable que no ha perdut amb els anys, ans al contrari. Ara seu en aquesta sala esquifida on l’han fet passar un cop ja havia facturat. Coneix l’idioma però no el domina, així que li han assegurat que enviarien un intèrpret tan aviat com els fos possible. Tot i les paraules amables, aquí sola se sent petita, tan petita com la saleta grisa on s’espera. Un parell de cadires, una taula i quatre parets pelades. Tot allò que dèiem del temps resulta absolutament diferent aquí asseguda. Es diria que fa una eternitat que seu sense fer ni dir res i, total, han d’haver passat només una colla de minuts. Ben curiós això del temps, es diu.

Mentre, repassa aquests dies de vacances. Recorda el Vall de la Mort, tan gran i tan sec. Si no fa ni dos dies el sol espetegava el rocam solemne, quasi vanitós, d’on deu haver sortit aquesta neu que avui ho empastifava tot? Encara bo que no ha estat fins al darrer dia que el clima se’ls ha girat en contra. Quants anys devia fer que no hi nevava, a la Costa Oest? Encara que, ben mirat, també hauria estat bé veure San Francisco nevat o la ciutat de Los Angeles vestida de núvia. Res, ximpleries, encara bo que hem tingut sol dia sí dia també, pensa. Ha fet més quilòmetres en quinze dies que en els darrers cinc anys i això que ella ja fa temps que volta món i trepitja empedrats estrangers. I fotografies? En deu haver fet milions. Les hores que es passarà girant-les i endreçant-les asseguda davant l’ordinador. Sempre ha pensat que tot plegat també forma part del viatge, com un epíleg, oi? Un fa fotos per recordar o recorda perquè té les fotos? Segurament tot i tot. Quan ella era petita, no hi havia tantes fotografies com ara i guarda, en canvi, tants tresors a la memòria com per omplir uns quants discos durs. Però no la molesta en absolut, la revolució tecnològica; ni molt menys, se la va fer seva des del primer dia. Ni se’n recorda de quan li van instal·lar internet a casa.

Ara ha entrat una senyora llarga i prima només per recordar-li que s’ha d’esperar, que de seguida l’atendran. Li porta un cafè d’aquell tan dolent —tot aigua i sucre— i només té un segon per preguntar pel seu vol, abans la dona no desaparegui deixant la pregunta a l’aire, sense resposta. I es pren el cafè de la resignació amb el seu aire optimista però amb la cella un xic aixecada. Repassa si ha comprat prou souvenirs per a tothom. Sobretot per als del dijous. A principi de curs, quan va ser a Portugal, ja els va dur uns imants ben curiosos i ho ha volgut repetir. Va trobar-ne uns amb una panoràmica preciosa del desert de Mojave i no se’n va poder estar. En fa el recompte mentalment, són dotze. Tretze si es compta ella mateixa. Tretze malalts de la literatura que es troben cada dijous per escoltar-se els uns als altres els exercicis que, convinguts amb un tast de teoria, els proposa el jove professor, un poeta enigmàtic ple de Borges i Cortázar que es veu que fins i tot toca el violí. Ja fa dos anys que es troben i ha esdevingut un ritual que de gust ha afegit a les seves setmanes. Que recordi, ella ha escrit sempre. Però mai abans ho havia compartit com ara. I només això, només el fet de llegir en veu alta les pròpies paraules, ja paga la pena. Sobretot quan els companys ho comenten i fan grossa l’autoestima que s’enfila cel enllà com un globus. A veure? Sent soroll, potser ara li diran alguna cosa.

Ha tornat a entrar la senyora d’abans, la del cafè, acompanyada d’un negrot cepat que vesteix de policia i porta una carpeta grisa, no massa plena, sota el braç. S’asseu i la dona se li queda al darrere, més llarga que un dia sense pa. Tots dos davant per davant amb posat greu, encara sense mirar-la. I de cop engeguen un discurs que l’agafa d’improvís i no entén res de res d’aquest anglès ras i tallat. Per això, quan l’home fa un respir, la Roser aprofita per deixar anar la seva frase de socors, l’utilíssim «no parlo anglès». I el gegant amb els botons de l’uniforme a punt per saltar pels aires es mira la seva companya amb reprovació exagerada; i l’altra xiuxiueja i ell s’aixeca i encara sense dirigir-li la mirada la tornen a deixar sola amb el got de cafè i les parets per decorar. La Roser sospira, creua les cames, desencreua les cames i torna a sospirar. Tampoc és tan dolent com això, aquest cafè. S’aixecaria i faria quatre passes per desentumir-se però l’espai és tan petit que, sense voler, es queda clavada al plàstic ridícul de la cadira. L’han deixat ben atabalada, aquesta gent. Trucaria al seu fill però prefereix no amoïnar-lo. Trucaria al nen però el telèfon és allà fora, en algun lloc desconegut. Si la saleta tingués alguna finestra, per petita que fos, veuria la neu com cau, si més no. Però encara és en aquest forat. Tancada i avorrida. Ajusta els ulls, s’aguanta el cap amb els colzes a la taula i torna a sospirar. Pensa en la cançó. Sospirs.

Per fer-se passar l’angoixa que comença a donar tombs al seu voltant pel recambró, mirant-se-la apassionadament, decideix fer poesia. Serà difícil. D’una banda perquè els versos no han estat mai de la seva família i, de l’altra, perquè no té ni tan sols un trist bocí de paper. S’imagina engegant una sextina i llegint-la el proper dijous davant dels altres explicant-los les circumstàncies en què va haver de teixir-la. Però de la sextina prefereix passar al sonet, molt més precís i acurat tenint justament en compte les circumstàncies. S’enreda tant en la primera estrofa i troba la rima tan infantil i forçada que ho deixa estar. La Poesia per als poetes, pensa. I, tot i no haver-ho dit en veu alta, de seguida se’n penedeix. La Poesia és de tots, es corregeix. De tots i per a tots. Però també d’aquestes paraules no dites se n’ha de penedir. L’aïllament et fa dir rucades, troba. Una rere l’altra. I s’aixeca i espera que entrin a dir-li alguna cosa d’una vegada per totes, en prosa o en vers, però que vinguin ara mateix a explicar-li perquè carai és en aquest coi de saleta mal il·luminada. On són els altres passatgers? Quan ha de sortir el seu vol? Podria fer una trucada? Durarà gaire això? I és a punt de sortir, però pren consciència que és retinguda i que hi ha estat tot aquest temps. La porta és tancada. Absolutament i cruel tancada. I començaria a picar-la histèricament com ha vist fer tants cops abans a les pel·lícules però, com que no va amb ella, dibuixa un somrís nerviós, aixeca les celles, pica de mans i torna a seure. A esperar.

Com que ha après a ser optimista de mena (a força de decepcions, és clar), es promet que demà, si fa no fa a aquesta mateixa hora, riurà a cor què vols de l’ogre negre, de la dona girafa, de la neu que aïllava aquest aeroport internacional, del cafè, de la poesia o dels imants panoràmics que de ben segur hauran perdut amb l’equipatge. De fet, ja se li comença a escapar un somriure que, inopinadament, es converteix en una riallada que arrenca del ventre mateix i puja rabent fins a la boca com un guèiser que no es pot sufocar. Les parets retronen amb el seu riure forassenyat. Tant, que en pren consciència i el rubor li omple les galtes d’un roig cridaner, gairebé artificial. I es tapa la cara i somriu encara i pensa si n’és de beneita, així, de vegades. Només de vegades. Però no pot perfilar el pensament perquè l’home immens entra a la saleta. Aquest cop ha canviat la noia torre per una joveneta d’indubtable aspecte llatí, que arrenca el cerimonial d’abans (es diria) en un castellà falcat d’exotisme gutural, que de seguida la fa pensar en les pel·lícules per nens; aquells dibuixos animats on les princeses afectaven la parla i es posaven a cantar i ballar en qualsevol moment. Però la noia no és cap princesa sinó la intèrpret i, pel que sembla, espera una resposta per una pregunta que la Roser no ha escoltat, atrafegada com estava a endreçar ninots que canten i ballen.

En vista de l’èxit, la noia li allarga uns papers i un bolígraf senzill i repeteix la cantarella que resulta que són els drets que l’assisteixen. Els escolta amb atenció ara i espera que, al final, algú li expliqui perquè els necessita ella tots aquests drets, si només cal que la deixin pujar a l’avió, que la deixin tornar a travessar núvols de cotó fluix per damunt l’oceà. Que potser ha fet alguna cosa? Instintivament es mira la roba i troba que va impecablement conjuntada i les ungles polides i el cabell com cal i a lloc, tan ben pentinat com sempre. S’apuja les ulleres amb un gest nerviós i li torna a pujar el color a les galtes quan s’adona que ha fet servir el dit del mig, ben isolat, per al gest de les ulleres. L’armari mirall amb placa de policia escura la gola i fixa els ulls d’àmbar primer en els d’ella, després als de la intèrpret i, seguidament, als papers que esperen signatura. La jove dolceja la veu i retoca els papers fins a fer-los arribar ben bé a l’alçada de la Roser que, quin remei, se’ls mira, llegeix, esbufega, rellegeix i signa. I de sobte, sí, és com si tots plegats s’haguessin tret un enorme pes de sobre. La parella somriu i ensenyen les dents més blanques del món i li allarguen la mà per una encaixada forta i cordial, que hores d’ara encara no entén, sobretot quan surten i la tornen a deixar aquí tancada.

Sense temps per a més reflexions, la noia llarga i prima torna a entrar. L’acompanya un noi jove i clenxinat que es presenta, amb un castellà immaculat i seductor, com el del seu advocat. I ella s’esglaia en sentir-li la professió i s’aixeca i s’asseu i s’aixeca i s’asseu i el jove surfista amb vestit impecable la tranquil·litza i li parla d’errors i burocràcia, terrorisme internacional i fins i tot d’unes vacances a Sitges que va fer quan encara estudiava amb uns seus amics. La noia girafa li retorna la seva bossa de mà i se n’acomiada educadament. Veus? Ara ha deixat la porta oberta, això sí que s’entén i la remor entra a la saleta com un cop de puny i assegura que encara són a l’aeroport, que el temps no havia estat detingut. L’advocat l’acompanya a la sortida i puja amb ella fins a la porta d’embarcament, sempre amb un somriure californià amb regust d’Aftersun; li fa saber que tornarà a casa en primera i que no s’amoïni per res que; ell mateix ha revisat que l’equipatge i totes les pertinences fossin a lloc. I tal com ha arribat, a remolc d’un sospir, se’n va.

Sobrevolant ja espai internacional, èbria de llibertat i a punt de pesar figues es recorda d’una ficció desbarrada i poca-solta que parlava de bombes i atemptats terroristes que un dijous va llegir als companys; i es pregunta si pot ser que, d’alguna manera estranya del tot impossible d’explicar, algú hagués tingut accés a aquell exercici i l’hagués tret de context. Però sap que no pot ser. Sap que ficció i realitat van paral·leles, sempre hi han anat, riu avall, sense intersecció. I tanmateix decideix que, a partir d’ara, tan sí com no, escriurà només poesia. Poesia i ja està.

#6

Començarem el nostre relat sense el protagonista. És fora. Acaba de sortit a fer un encàrrec d’allò més important. De fet, l’encàrrec de la seva vida. D’entrada no us diré de què es tracta per tal de mantenir en certa manera la intriga que aquesta història no ha de tenir. Però tampoc no us penseu que us mantindré expectants fins al darrer moment, en què un gir enginyós us deixi bocabadats. No passarà, sobretot perquè no en sé. Diguem que jo sóc un narrador discret i trampós al servei d’un autor exactament igual de discret i trampós, amb la qual cosa, la prestidigitació literària queda naturalment fora del nostre abast. Així i tot, concediu-nos cert crèdit i escolteu això que us explicaré d’en Josep perquè, tant si el coneixeu com si no, podria arribar el cas que el seu exemple pogués ser-vos d’utilitat a les vostres pròpies existències, per fer-les molt més reals i, per tant, en absolut artificioses.

A casa, esperant-lo, dues criatures i una dona. Tot endreçat, el diari sobre la taula de la cuina i les trucades fetes. Com que no fa massa que va arribar el segon, encara hi descobrireu certa fragilitat de moviments en l’arquitectura familiar però haureu de fer un esforç perquè, a simple vista, ja us dic, tot és a punt, tot al seu lloc. Han previst de sortir tots quatre a caminar per la muntanya de seguida que ell arribi i, el cas és, que no pot tardar. El dia es mereix una reconquesta i les vacances no duren per sempre. Carregaran el menut a la motxilla i l’altre anirà espavilant-se, com fa sovint, per fer-se cuidar. La idea és ser a casa per dinar i per això només prenen quatre ametlles i una ampolla d’aigua. Feia una bona temporada que no sortien. En Josep ensenya biologia a l’Institut i les avaluacions fa temps que els endreça el calendari, però els agrada sortir a caminar i, com que no són de defallir, aquest estiu reprendran els bons costums. Pujaran al poble i duran la canalla a la piscina, soparan amb els vells amics i es colraran la pell pujant pels turons i suant per les valls, provaran algun vi dels bons i els portàtils es quedaran a casa.

Presentem-lo com Déu mana. En Josep és professor de biologia, però un d’aquells professors que gaudeix ensenyant-la. Té bona planta, uns ulls bonics i una edat madura gens carregosa. Diguem que és més jove que gran, però tampoc tan jove com això. S’entén amb la tecnologia i conserva la memòria en un estat envejable. Amant de la història, recorda noms i dates que els altres sovint passen per alt i es permet de relacionar unes èpoques amb les altres, sense que li grinyoli la coherència per enlloc; ans al contrari, és capaç d’explicar uns fets a partir d’uns altres encara que entre els primers i els segons hi hagi mig segle. Marcat per una tradició familiar immersa de ple en el sentit de l’humor, no pot evitar els jocs de paraules i una fina ironia, per bé que sol passar per una persona seriosa. Fins que ja te l’ha clavada, vull dir. En fi, un protagonista com Déu mana, oi? S’entén que la família ja tingui ganes de sentir-li les claus al pany. Però encara ha de trigar.

Fa un parell d’anys, en Josep es va apuntar a un taller d’escriptura que s’impartia a l’ateneu de la ciutat. La seva novel·la històrica estava gairebé enllestida (sempre gairebé) i havia pensat en el taller com en l’eina que podria fer servir per a polir-la. No és que li calgués, li havia donat tombs del dret i del revés i qualsevol que hi tenia accés li envejava l’estil i la força d’uns personatges que semblaven tan vius, com tu i com jo. Així i tot, no s’estava de retocar-la. Reescrivia capítols sencers i afegia i treia passatges d’un dia per altre. Era conscient d’aquesta urgència que sentia a la pell que feia que cada minut lliure de la seva vida anés a parar a la novel·la. Fins i tot havia manllevat temps a la quotidianitat per regalar-lo als seus protagonistes, sobretot al principi, quan resultava inevitable posar blanc sobre negre a tot allò que se li anava acudint i no podia deixar escapar. Més endavant, tot fou més planer, menys agosarat i patològic. Un cop el cos bàsic del text fou enllestit, s’acabà la desesperació, però s’encetà el neguit.

Com que en Josep no arriba i no contesta al mòbil, la seva dona distreu la canalla. Són tots tres asseguts a la catifa del menjador mirant una pel·lícula al televisor. La mare se la sap de memòria, la qual cosa li permet fer-los companyia i al mateix temps pensar en les pròpies coses. Pensa que és estrany que no hagi trucat i que tardi tant si, total, només havia sortit a fer un encàrrec. Prefereix no donar-hi més voltes i es perd en l’animació que omple de colors vius l’habitació. Jo també em pensava que el nostre protagonista arribaria abans. Si hagués sabut que trigaria tant, m’hagués esperat una estona a començar el relat, que potser tampoc no està bé parlar d’algú que no hi és. Sortiré a buscar-lo, si d’aquí una estona encara no ha tornat.

Aquell taller el va captivar més que no es pensava. Tant, que va decidir apuntar-s’hi un segon any. La mateixa dinàmica de les trobades setmanals li conferien una mena d’espiritualitat literària que ell hauria menystingut fins aleshores i que ara valorava molt positivament. Si en sortir d’una d’aquelles sessions, s’hagués trobat algú pel carrer que li hagués preguntat a què es dedicava, hauria respost —no en tingueu cap dubte— que era escriptor i, aleshores, hagués afegit que es guanyava les garrofes ensenyant biologia en un institut. Perquè se’n sentia. Fins i tot havia atorgat un valor nou a les publicacions divulgatives que havia fet fins aleshores. Més enllà de la ciència que tan pedagògicament s’havia abocat, ara hi descobria també una cadència narrativa que per força havia dut dins tot aquest temps. Havia tret la pols de vells contes que guardava al disc dur del seu ordinador, històries de la família i del poble que havia escrit fa temps i que ara rellegia amb uns altres ulls, descobrint-hi recursos d’estil que potser ni s’havia plantejat. S’hi coneixia un humor fi i un dictat àgil i viu. Va tornar a llegir tot allò que va trobar i més; i la novel·la va rebre més reconstruccions que mai. No se’n sabia estar. No se’n podia estar. Si era possible fer que un diàleg prengués una nova versemblança molt més acurada, per què no havia d’intentar-ho? Si li havien descobert com una enumeració podia despertar els sentits, com havia de deixar-ho estar? S’abocà absolutament a la novel·la i en llegia passatges als companys, aprofitant els exercicis proposats per cada dijous; acceptava la crítica constructiva del mestre de taller i els aplaudiments generalitzats dels condeixebles.

La dona veu que la pel·lícula és a punt de dir prou i s’aixeca a posar aigua a bullir. Després decidirà si pasta o arròs però així, pel que pugui ser, ja tindrà la feina encaminada. L’home no arriba i no sap si fer-li un truc o no. Tampoc no voldria amoïnar-lo i, de fet, no passa res, ja hi aniran a la tarda a fer un volt per la muntanya, que no es mourà de lloc. Però se li fa estrany, perquè juraria que només calia anar a portar una cosa i tornar, i el seu marit no és dels que s’entretingui per qualsevol rucada. En fi, agafa el telèfon i truca. Que no els van inventar per això, els mòbils? Un truc, dos, tres. Res. A la cinquena desisteix. Fixa els ulls a la pantalla per assegurar-se que no ha marcat malament i ho torna a provar. Però a la cinquena trucada sense sentir la veu del nostre Josep, torna a penjar. No és que s’atabali però gràcia no li’n fa. Va a la cuina i, com que l’aigua ja bull, tira un plec d’espaguetis per tres; el petit hores d’ara ja ha pres tota la llet que volia.

Acurada i precisa, aquella novel·la històrica veu com el seu autor no acaba de deixar-la anar. L’havia deixat reposar un temps al calaix, com havia sentit que calia fer amb les obres un cop enllestides, però l’havia reprès tan aviat com la pròpia dignitat li ho va permetre. La repassa, retalla adjectius, els torna a afegir, escurça línies al narrador i les concedeix als personatges que troba més simpàtics, revisa la part més documental, la torna a llegir. S’atura. Després de gairebé deu anys tenint aquell material a les mans és lògic que no se’n sàpiga desprendre. Però com que tothom amb qui parla, tothom qui ha llegit el manuscrit, ja sigui gent de lletres com gent de ciències li diu que ha arribat l’hora, s’adona que certament ha arribat el moment. Acceptada la proposta editorial, prepara un relligat adequat al seu material i es disposa a enviar la seva obra al món. Aquest és l’encàrrec que havia de dur a terme. Lliurar, per fi, la seva novel·la.

Com que la família ha començat a dinar sense en Josep, trobo que ha arribat el moment de sortir a buscar-lo. En un sentit figuratiu, vull dir. S’entén que com a narrador omniscient sé molt bé on és i què li passa, només que encara no us ho havia explicat. Som-hi! Baixem al carrer i seguiu-me. El nostre amic és aquest noi que seu al banc amb un paquet al costat. El coneixeu pel tallat curt de cabell i les cames llargues i sí, ho heu encertat, el paquet és la seva novel·la històrica encara per entregar, tot i l’hora que és. L’editorial és davant mateix, aquesta entrada de vidre i marbre que l’espera com una promesa de l’èxit que ha de venir. Qualsevol que no fos un de vosaltres pensaria que és només un professor de biologia que, en sortir de l’institut, s’ha aturat un moment abans d’arribar a casa. Potser l’havien trucat o potser ha estat ell que s’ha assegut a fer una trucada. Però vosaltres no, vosaltres li coneixeu aquesta mirada perduda i el gest neguitós i de seguida heu vist què li passa. No cal ser una llumenera, de fet. Ja us havia avisat que no hi hauria final amb sorpreses. En Josep porta tant temps amb la seva novel·la que no se’n sap avenir que l’ha de deixar anar. L’emancipació del text propi l’amoïna i l’obsedeix. I no és pas nou. Que no deu ser per això mateix que no ha estat fins ara que l’ha donat per acabada? Que no ha estat un compàs d’excusa tot aquest temps? I ara és aquí, com qui lliura una filla al nuvi, com qui a la pantalla els títols de crèdit li asseguren que sí, que acaba de veure l’últim capítol de l’última temporada de Lost. Calla, que s’aixeca.

Agafa el paquet, es la motxilla a l’esquena i comença a caminar. El semàfor és vermell i l’obliga a aturar la passa i deixar que la cadena de pensaments es posi de nou en marxa. N’és conscient que no és un final sinó un principi. Ho sap que és just ara que tot comença, que el treball de tants dies s’omple ara de sentit.  Però aleshores, per què se n’ha de desprendre? Per què ja no serà mai més seu i només seu? Què en farà ara de les paraules quan l’assaltin entre son i malson? Què els llegirà, als companys, quan arribi el proper dijous que, per força, ha d’arribar? El vermell s’ha tornat verd i no li queda més remei que travessar el carrer i entrar a l’editorial. Sent les pròpies passes retornant-li les passes de traïdor, passes de botxí, passes d’autor. La secretària li allarga la mà i ell sent la seva tan fràgil i esgotada, que fins i tot se n’avergonyeix; però aquella de seguida l’ha reconegut i somriu, fa estona que l’esperen, truca i el fa passar. 



#5

La Cristina s’ha llevat com cada matí amb el peu dret. Quan ha arribat a la cuina, ja duia les ulleres posades i, en mirar per la finestra, ha observat satisfeta que el cel li prometia un dia net i clar que ella ha acceptat com un present, mentre enllestia amb la urgència pròpia dels matins dels qui tenen canalla. Avui, ara que ja han acabat les classes a l’Institut, els grans li duien la petita a l’escola i el seu home s’espolsava la son i li enviava un petó, de la porta estant, abans d’anar-se’n atabalat com sovint feia. Potser per això, trobant-se sola encara un moment, asseguda a la cuina, s’ha permès d’esmorzar amb tranquil·litat, sense mala consciència. S’ha concedit, fins i tot, tornar a fullejar el diari d’ahir, rellegint amb atenció aquella columna d’opinió que sempre se li resisteix. Somriu i es disposa a acabar d’encetar la jornada.

Se’n va cap a la feina en una passejada àgil i decidida que podríem dir que la caracteritza. Mentre camina, pensa en el text dels dijous. Ja el té mig embastat però no acaba de lligar. Li agrada, no es vol enganyar, però diria que encara bull i no voldria covar-lo. Saluda algú, amb aquell somriure seu que omple memòries, i se’n torna al seu relat. Es va apuntar al taller sobretot perquè li costava d’acceptar que disposava d’una tarda lliure però també perquè ja feia massa temps que havia oblidat com li agradava escriure. I ara es troba com si hagués tornat a estudiar i  cada setmana l’esperessin els deures. No s’atabala, tot al contrari; aquest joc setmanal li ha omplert la sang de paraules. És només que ara cal posar-les en l’ordre adequat i el d’aquest dijous no li acaba de fer el pes. Com ho diria. És com si d’una manera inexplicable estigués desordenat. Traspassa el passeig. L’estiu és ben a punt d’arribar, el respira. Ara prefereix deixar reposar els pensaments perquè ja és gairebé a la feina. Aixeca els ulls i es mira l’edifici. Els ulls se li esbatanen. Un parell de cotxes de policia custodien l’entrada encara amb els llums fent ballar la seva blavor.

S’identifica com a treballadora i la deixen passar. Naturalment pregunta què passa però no li saben dir gairebé res, encara que tampoc no cal perquè només entrar ho descobreix per ella mateixa. La Biblioteca és buida, ben buida. Absolutament buida. Buida del tot. Les prestatgeries es mostren tal i com eren abans d’educar-se i semblen tristes i avorrides o potser plenes d’estranyesa. Encara no parlen, és clar, però tot aquest exèrcit de prestatges bé els podria dir alguna cosa, per petita que fos, que els ajudés a entendre què deu haver passat. Perquè alguna de grossa n’ha passat. Ahir mateix, ella fou dels darrers a sortir i els llibres encara inundaven aquest espai que ara sembla immens, inabastable. Saluda els companys que s’apleguen a l’entrada en capelletes xiuxiuejant, compartint la pròpia sorpresa. Ningú té la més remota idea de què ha passat. S’enreden a parlar de política i gestió però prou que saben i entenen que els esdeveniments no poden haver estat burocràtics sinó enigmàtics. Com pot haver desaparegut tot d’un dia per l’altre? I ella passa al seu món quan entra a la sala infantil.

Hi ha els dibuixos penjats a les parets i els cartells que anuncien lectures i activitats, les pel·lícules i els cedés. Però ni un sol llibre. Han desaparegut tots i cada un dels contes, igual que la resta de llibres de la biblioteca. De sobte el buit li pren l’estómac. Vomitaria. Deixaria anar un crit. I s’adona que és incapaç d’aturar el repertori de ganyotes que se li van dibuixant al rostre. Asserena’t. Es col·loca les ulleres de pasta al lloc i prova de reflexionar. No sap si riure o plorar. O potser sí que ho sap però no gosa. Per això no riu ni plora sinó que s’apropa al mostrador i parla amb la companya que seu immòbil amb la vista perduda. Hi parla. Aquella per descomptat tampoc no sap res. Li ha passat com a ella, que ha trobat l’abisme obert quan ha arribat a la feina i, sense saber avenir-se’n, s’ha assegut al mateix lloc on seu cada dia, a esperar. Esperar esdeveniments. Els que fossin.

I el primer que li ha passat ha estat la Cristina, per això li proposa de recórrer plecs i cantonades per tal d’inventariar el desastre. L’altra accedeix de mala gana, empesa sobretot per la posició jeràrquica de la qui ha proposat. Repassen calaixos i armaris, despatxets i racons. Res. Esfereïdorament res. Ara seuen les dues amb la mateixa impavidesa. Algú els porta un cafè que, de tant calent, reconforta. Els posa al dia de les hipòtesis que s’estan plantejant, però certament no sembla que cap respongui encertadament a la tragèdia. Encenen l’ordinador i el registre els recorda com era el món d’abans, quan a cada número, li corresponia un exemplar físic; a cada referència, un llom per classificar en un lloc o altre d’aquest immens edifici tan inútil. I se li acut si aquell haurà estat un mal només seu o bé una epidèmia en tota regla; així que truca a un parell de biblioteques de la ciutat i li confirmen la pitjor de les sospites: els seus llibres també s’han fet fonedissos. Truca a un parell de llibreters, amb qui té amistat, però malauradament les notícies que rep són del mateix signe, l’estoc sencer els ha desaparegut. Aparadors i magatzems són ben plens de pols. Definitivament, n’ha passat una de grossa. Enorme. Encara amb el telèfon a la mà, enllesteix les trucades picant el número del director de l’escola, on porta la nena, i a l’Institut dels bessons, que tampoc no s’expliquen com pot haver passat. Els llibres ja no hi són. Ni un de sol. Amics i familiars confirmen que els llibres particulars s’han esvaït igual que els altres. Torna a la pantalla d’ordinador i les xarxes socials van plenes de l’enrenou que és d’abast nacional. En tot el país no queda un sol plec lligat. De fet, les màquines de les impremtes s’han aturat i no hi ha manera de fer-les anar; així que no sembla possible, ara per ara, que es pugui publicar res de nou. Els llibres, tal i com els coneixem, han fugit. Qui sap on paren.

Convocats pel supercap, tots pugen dalt al seu despatx i  seuen per compartir cabòries plegats. Sembla ser que el desastre és tan gran com s’imaginen; més i tot. Els queda, algú diu, l’esperança de la paraula escrita i la tradició oral. Circula que els textos digitals no s’han esborrat i per això es diu que els del llibre electrònic, finalment, ja es freguen les mans. Inexplicablement, diaris i revistes haurien subsistit i algú explica que ja s’ha començat a treballar amb possibilitats i alternatives des de les esferes més altes. De moment, el seu superior els anuncia que es prenguin el dia de festa. No cal dir que hauran de mantenir-se a l’aguait del correu electrònic però que no es descarta gens ni mica que la situació pugui allargar-se indefinidament. Baixant les escales, cadascú hi diu la seva, però per desgràcia a cada nova pensada s’hi entortolliga una nova decepció. Els llibres no hi són. No cal donar-hi més voltes. Recullen els trastos i surten en eixam, travessant el cordó policial que també retira. Entren al cafè del davant perquè, sense que ningú ho hagi dit en veu alta, els cal compartir l’estona. La sorpresa i la por inicials, fins i tot aquella absurda indignació, ara s’han vestit d’incertesa i impotència, de manera que no els queda altre remei que demanar entrepans i cafè per fer-la petar. Miren de parlar de qualsevol cosa que no siguin els llibres però no els consolen ni rumors ni petites tafaneries; la majoria no entén de política ni d’esports i aviat està dit que fa calor d’estiu. Tampoc no ajuda el televisor encès que només parla del que ja s’ha anomenat, a aquesta hora del matí, Cas Guttemberg. I les imatges de sales i sales de lectura rematadament buides i solitàries d’arreu del país els colpegen un per un.

En acomiadar-se, la Cristina ha decidit passejar per la ciutat. Entra al seu quiosc habitual i no pot evitar que li parlin del tema en qüestió. La visió és terrorífica. Només hi queden revistes i diaris. El lloc reservat per als llibres és un forat negre. Un sot immens. I surt i continua passejant i guaita per les finestres pensant si potser hi descobrirà algun moble de menjador amb una vella enciclopèdia o un grapat de best-sellers que ningú mai no ha llegit; i pensa com de lògic resulta que, a aquesta mena de llibres, els  diguin “els més venuts” i no pas “els més llegits”. Els noms de les coses no són pas casuals. I tanmateix ni en un país “de cortines” com el nostre no es pot amagar una desaparició tan brutal. I de sobte es recorda del primer llibre que devia llegir i, tot seguit, hi va afegint cada episodi que un llibre li havia de monopolitzar el gest i l’esma. Pensa en autors i en dies de sant Jordi. Recorda el primer conte que els va llegir als bessons o en aquell que sovint mossegava la petita quan encara no sabia dir el seu nom, però preferia el llibre enlloc d’un xumet. Somriu quan li ve al cap el prestatge de la seva habitació del seu pis d’estudiants. Tots aquells llibres barats ben arrengleradets, amb una història per cada un, com petits tresors que ningú no entendria. Però s’entendreix i decideix abandonar els memòries en adonar-se que els records són fets de fusta i cremen cada any per Sant Joan. Treu el paper de la bossa i asseguda en un banc repassa el text que estava enllestint per aquest dijous. Encara és aquí. Que en són de precioses les paraules posades així, unes darrere les altres! En recorre la pròpia cal·ligrafia. Arrodonida i constant. Precisa i dolça. El seu home sempre li deia quan encara festejaven i ella estudiava fora. No sé si m’agraden més els teus ulls o aquesta lletra teva que llegeixo delerós en les cartes que m’envies. I, sense saber com, es posa a plorar així que s’aixeca d’una revolada, perquè se sent  ruc i es posa a córrer cap a casa.

Ara seu al despatxet. Els altres dormen i ella s’ha arraulit davant l’ordinador per posar els correus al dia i acabar d’una vegada per totes, els deures d’aquesta setmana. Obre els blogs que segueix i la il·lusiona la idea que, ben mirat, no està tot perdut. La xarxa va plena de l’afer dels llibres. Dos dies després, tot segueix exactament igual, sinó pitjor. El Conseller de Cultura ha emès un comunicat oficial més aviat desesperançat i el mercadeig de la lectura digital ja fa angúnia. Si n’és de ràpida l’oportunitat, el món és ben ple d’espavilats, es diu. I fa petar la llengua i es posa dins el seu text i li agrada que l’estil li surti sense ni adonar-se’n. Potser som el que escrivim, pensa, i per això ella és com és, senzilla però tan complicada, tan plena de matisos. Corregeix el final i tot pren sentit. El torna a llegir i s’enfada quan l’ortografia la traeix amb un accent pervers, però li agrada allò que ha llegit. Ho imprimeix i ho torna a llegir encara una altra vegada i s’inventa les cares que faran els companys de taller quan haurà esgotat el seu torn de lectura. Això que li passeja per l’espinada ha de ser bo. El buit al prestatge, no. 

I fa un bot que no es pot explicar i se’n va corrents a l’habitació dels mals endreços i comença a remoure tot allò que se li posa pel davant i llença i fa saltar tot el que no és allò que cerca. S’atura. Medita. Ja sap que és impossible i el que és impossible no pot ser. Però torna a la càrrega estripant papers i plàstics i es detura davant d’una capsa ni gran ni petita, una capsa. La va folrar a quinze anys amb retalls que anava guardant. I se sent un xic avergonyida però tampoc tant. És la seva capsa de tresors i com que és seva, i només seva, ningú no n’ha de fer res dels seus gustos. Amb tota la solemnitat de què és capaç, l’obre. Lentament i pausada. Treu sobrets de sucre, entrades del cineclub i programes de teatre. Treu postals d’amics que no recorda i postals d’amics que  recorda massa. Acaricia retalls de diari i fa petar les claus del pis compartit i les del primer cotxe. Un paquet de tabac buit i un paper rebregat amb un poema que prefereix no rellegir i, efectivament, és aquí; no s’ho acaba de creure però hi és. Hi són. Els bens de Gal·les. El primer exemplar dels bens de Gal·les. El conte per a infants que li van publicar ja ni recorda quan. I, no pot evitar-ho, plora. Plora molt. I de sobte, no pot evitar-ho, riu. Riu molt. Potser només és un començament. Potser només és un final. 

#4

En realitat, que no s’hi ha dedicat sempre a ajustar els comptes? Es mira al mirall i s’agrada. No ho hagués dit mai que es veuria vestit així, però s’agrada. Li escau el color i aquesta costura a mida, mentre que la lletra brodada hi posa la classe. On és la diferència? Abans de jubilar-se, a la gestoria, ajudava els altres a fer que els números sortissin com cal. Els ajudava amb documentació empipadora o a aclarir-se amb Hisenda o amb tramitacions que els anguniejaven. La gent entrava amb un problema i sortia amb una solució. Aquest ha estat sempre el seu paper. És veritat que aleshores ningú no el veia com un superheroi sinó més aviat com un funcionari del sector privat, que enriquia el patrimoni propi a partir de les febleses alienes. Però ell, la seva tasca, la va desenvolupar sempre amb estricta cura per a l’ètica i la justícia.  Perquè l’ètica i la justícia sempre han tingut més d’una cara, no és això?

El dia que es va jubilar no es va jubilar. Tornava al despatx cada dia i s’encarregava d’expedients encara pendents i sovint sortia a saludar clients que ja no el buscaven igual que abans. Somreia, llegia els diaris, feia un cafè a la mateixa hora que sempre l’havia fet i s’interessava per expedients d’altres, aconsellant xifres i procediments. S’escolava en les reunions de dimarts a la tarda i guaitava fugisserament els documents de la safata de sortida. Ningú, que no fos de la seva gent, no hagués pogut assegurar que s’havia jubilat. I els seus tampoc no se n’haurien adonat, ja que el seu horari havia resultat invariable i el seu volum de feina potser encara era superior. De manera irrellevant, aleatòriament, i sense que ningú li ho demanés, es posava a tot arreu. Es va convertir en un cap insuportable, en el cap que tothom espera que es jubili, sobretot si ja n’ha arribat el dia.

Certament va trigar a adonar-se’n o potser és que no n’havia tingut mai la intenció. La cosa, però, va arribar al punt insostenible de no retorn. Sentia que havia començat a destorbar i que fins i tot la seva dona li buscava feinetes per tal d’esbocinar-li aquell seu fals horari. Però aquestes feinetes i no res era tot una, excuses que ell esbandia en un obrir i tancar d’ulls, acostumat com estava als encàrrecs de debò. De tota manera, a la fi, va deixar d’anar al despatx a les tardes. Fou una decisió dura i tràgica, però presa amb prou determinació. Allò s’havia d’acabar i seria ell qui ho acabaria. Provà d’exercitar-se com a avi d’una manera més professional una bona temporada, però els néts se’n van atipar que no els deixés respirar, ja fos amb regals o amb més deures de matemàtiques que la mateixa professora. S’hi havia abocat en cos i ànima i això, en determinats àmbits, està més aviat mal vist. Aleshores s’inicià en el model arquetípic del jubilat. Això és, passejava per la ciutat, xerrava amb altres jubilats que igual que ell passejaven i xerraven amb altres jubilats que, igual que ells, passejaven i xerraven amb altres jubilats que, igual que ells. En fi.

Un dia, al matí, no pas casualment, després de vestir-se amb roba un xic menys formal del que li és pròpia canvià la direcció habitual de les seves passes. Per comptes de vagarejar per places i construccions, d’apropar-se als altres jubilats afegint-se als planys i les discussions bizantines, es passà el matí caminant vers un objectiu prefixat, una direcció llunyana, aleatòriament escollida, que naturalment va assolir amb no massa esforç. I se’n sentí cofoi. Sempre ha estat en forma, ell; un home àgil que mai no ha descuidat el físic tot i haver-se passat la vida rere una taula de despatx, còmodament assegut. Però així i tot se’n sentí orgullós i no fou fins a l’hora de sopar quan, escoltant les notícies que parlaven —com sovint— d’economia, se’n féu al càrrec: No havia posat els peus al despatx en tot el dia. Ni un sol minut. El primer cop en tants anys!

L’endemà, directament es vestí ja per a un nou repte. Enlloc de les camises de sempre, va triar un polo així i, tot seguit, uns texans en comptes dels seus pantalons de vestir marca de la casa. Es calçà els mocassins més tot terreny que tenia i es llençà als carrers per tal d’assolir la seva nova fita. Arrencà d’entrada amb una passa lleugera que compassà convenientment amb braços i escàpules, tal i com li recomana el seu osteòpata a cada visita. Sense saber com, aquella passa lleugera es reconvertí en gambada precisa, en un ritme generós però encara relaxat. Quan temps feia que no corria? Tanta paperassa i tanta negociació li havien fet oblidar l’atleta coratjós que havia estat en l’adolescència. Com podia haver oblidat aquells dies de medalles penjades al coll? Després de l’entrenament, agafava la vespa i recollia la xicota a ca donya Maria, on aleshores donava classes. La seva dona. I respira. Escolta la melodia de la respiració que li fa companyia i li marca la cursa. No s’atura fins que deu haver fet ben bé dues voltes senceres a la ciutat, que es diu aviat. Aleshores, entra al primer supermercat que troba, agafa una ampolleta d’aigua i l’engola d’una sola glopada allà mateix, transgredint totes les convencions socials. Una glopada de campió. Paga la botelleta buida i surt fent un salt als quatre esglaons de l’entrada.

I, com aquell qui no vol la cosa, canvia l’hàbit del despatx pel de les curses. Es compra un xandall elegant  —no pot ser d’altra manera. Un de blau marí amb tres ratlletes blau clar a joc amb el color de les tres ratlles de les sabatilles. I es llença al nou món de la carretera. Deixa la ciutat i ara les llargues sessions, cada cop més ràpides, el duen a pobles que abans semblaven inabastables, si no era en cotxe. Poble rere poble sent els pulmons com s’eixamplen, com si aquells òrgans gaudissin d’una vida nova ara que, per fi, la seva existència s’amortitza tal com cal. Els cabells al vent. El gest felí. Les cames fortes i els músculs en la tensió justa. A les tardes, comença unes sèries al gimnàs del costat de casa. Hi havia entrat mig de visita un dia, abans de pujar a dinar, però aquell entramat de màquines complexes el van convèncer que calia engreixar un xic més aquell cos seu que tornava a fer la patxoca que mai no hagués hagut d’abandonar. No cal dir que era el tipus de més edat que doblegava el tors a l’aparell d’abdominals i, malgrat tot, aquella colla de joves musculats el tractava de tu a tu i hi intercanviaven consells i xerrameca, l’edat no semblava resultar-los cap problema. Les tardes, gimnàs. Els matins, carrera contínua per aquests mons de Déu. Els altres jubilats, en veure’l passar, es distreien un moment de les obres i el miraven amb una barreja de reprovació i orgull de raça. Però ell no s’atura. Corre i corre, tants metres com la vida li posi al davant.

Malauradament, l’endemà del seu aniversari, uns electricistes maldestres van descuidar uns cables al mig de la vorera; un obstacle invisible que ell, absort amb el cel net i clar i els seus pensaments ebris d’oxigen, no va saber veure, de tal manera que hi ensopegà aparatosament i anà a petar a terra tan llarg com és. A banda de quatre senyals i un set als pantalons, el cert és que el traumatòleg el felicità per la sort que havia tingut. Un trist esquinç. Però la dona se’l mirava amb la cella que només ella pot alçar d’aquella manera i el doctor aprofità l’avinentesa  per prescriure un repòs que a ell li sonà com una sentència. Embenat i amb una crossa, se’n tornà a casa. Allà, pres per l’abatiment, enfonsat, s’asseu a la butaca, posa el canal d’esports i esgota una setmana veient la canalla que brinca amunt i avall amb pilota o sense, dintre del seu aparell de televisió. Quina presó, un cos malalt!

Fou la dona qui s’encarregà d’inscriure’l al taller dels dijous, empesa potser pel record dels poemes que li havia escrit quan eren brivalls. La idea original havia sorgit per apartar-lo del seu atletisme recent reprès, però el cert és que a ell tampoc no li va desagradar la pensada. Depèn de com t’ho miris; que no ha fet sempre d’escrivent, ell? Sigui com sigui, els primers dies no el van acabar de convèncer. No era pas l’únic jubilat assegut a taula escoltant aquell marrec esprimatxat que teoritzava de literatura amb mots pretensiosos i estranys. A banda, què n’havia de fer ell de la resta del temps, si aquella colla de novel·listes només es trobaven un cop per setmana? Poc a poc, però, li va anar agafant el gustet. El mestre els proposava un exercici a presentar a cada nova trobada i a ell sempre li ha semblat que les coses o es fan ben fetes, o no cal que es facin. Els companys, comptat i debatut, eren maquets i llegien textos que es feien escoltar i reien molt més que no s’hagués imaginat en un primer moment. Tampoc no hi havia tants jubilats com això! Ell sempre havia escrit per a celebracions familiars i no cal dir que una de les seves passions ha estat sempre la lectura, així que és fàcil d’entendre que els altres bé que reien amb aquells girs enginyosos que ell inventava per a l’ocasió. Es comprà un ordinador nou i es posà al dia en l’intercanvi de correus electrònics que el grup havia posat en marxa en una rutina ferotge. Feien sopars que allargaven les nits i compartien escrits els uns amb els altres. S’hi trobava, no sé com voleu que us ho digui.

Jubilat com està, li feia l’efecte que tenia tot el temps del món per escriure. S’endreçà el despatx de casa i es dissenyà el seu raconet d’escriptor. N’és conscient que l’hàbit no fa pas el monjo, però que no vesteixen hàbit tots els monjos? Per això no hi falta una d’aquelles llibretetes negres com la d’aquell xicot advocat que sempre escriu versos de morts i desamors i una estilogràfica com la d’aquella noia de cabells de cendra i ulleres de pasta. Omplí el portàtil de carpetes i subcarpetes i encetà un blog, després de riure a cor què vols amb el d’aquell jove funcionari, que escriu genialment amb igual dosi de surrealisme que d’atreviment. Li agradava aquell nou paper. Recuperà els mocadorets del coll i tornà a les camises impecables. Perfilà el seu bigotet ultrafí i practicà el dandi que porta dins, oblidat a còpia d’informes de viabilitat. Enllestí una novel·la breu a mig camí entre la tradició i el romanticisme, però conreant la ironia que ja l’havia caracteritzat de gestor. La té mig emparaulada amb un jubilat de banca que ara ha encetat vocació d’editor i que també li vol publicar un recull de poemes de mètrica lliure que no pot parar de revisar. La seva dona, al principi, llegia amb veneració les lletres que ell lligava amb traça i mestratge. Comentava emocions, compartia dubtes. Amb el temps, però, ha arribat un punt que ja no en vol saber res. N’està ben farta. Li ha omplert la casa d’andròmines i té més llibres a casa que no hi ha a la Biblioteca Nacional. Sovint li diu: «només de pensar que et trobes cada dijous amb dotze elements malalts com tu, ja tremolo».

Darrerament, però, hi ha un neguit que li ha rondat el cap amb insistència, fins al punt que ha fet el pas que la situació requeria. La literatura està molt bé i escriure converteix els seus dies en un mar d’emocions i totes les collonades que hi vulguis afegir, però som aquí per alguna cosa més. La revolució no pot passar per acampar en una plaça de poble, la revolució ha de començar per un mateix, ha de començar a casa. S’ha ben decidit. Només cal mirar-lo. Veureu, tot va començar fa dos dijous, al taller, quan el professor de biologia, aquell tan ben plantat, els va llegir una història molt ben treballada i colpidora sobre un superheroi de pa sucat amb oli. No sabries perquè, però allò el va fer pensar. El drama, el plantejament general, el personatge per ell mateix. Aquella historieta va trasbalsar el disseny de la seva jubilació. Sobretot després que un brètol li estirà la bossa a la seva senyora sortint del teatre. No ha pogut parar de donar-hi voltes. El què i el com. Per això ara me’l teniu aquí, plantat davant del mirall. L’única sortida és aquest vestit llampant que s’ha fet fer a mida. S’ha fet brodar les inicials al pit per donar-hi un polsim d’intriga i emoció, que la vida són dos dies. Potser sí que teniu raó que hauria d’haver triat un altre color per a la roba, però sempre ha sentit a dir que el negre aprima i ell (ara ja el coneixeu) és presumit de mena. Rere la màscara s’hi amaga el nostre protagonista; no li heu conegut la picardia de la mirada? Si en sentiu a dir res, guardeu-li el secret. Només vosaltres (i la modista, és clar) sabeu la identitat del superheroi jubilat.

I és que, ben mirat, en realitat ell s’ha dedicat sempre a ajustar comptes, oi?

#3

En Ramon va guanyar un concurs literari. Enteneu-me, no és que sigui el primer. De fet, ja va pel setè certamen premiat si obviem el concurs de la Coca-Cola i els Jocs Florals del Centre Cívic que ha monopolitzat els darrers quinze anys. Passa, però, que per algun lloc hem de començar el relat i s’escau que sigui justament explicant-vos que en Ramon va guanyar un concurs literari. D’això fa ja set mesos, dues setmanes i tres dies i no us diré ni el nom del premi en qüestió ni l’entitat que l’organitza, tenint en compte que veureu que en el paper estel·lar d’aquesta història res hi té a veure.

De tota manera, és cert que hi havia un cert salt qualitatiu. El guardó consistia en una quantitat important de diners i la publicació de tirada llarga en una de les editorials més prestigioses del país. A més, entre els membres del jurat hi destacava el nom d’un dels seus escriptors preferits, en Martori. D’entre els vius, s’entén, perquè en Ramon sentia una certa predilecció per autors traspassats, teòric com era i aquell en devia ser una clara excepció. Viu i del país. L’altre enamorament literari creuava el mar i es perdia a la pampa. Mira, tothom té les seves dèries.

Anem al gra. El seu es tractava d’un recull de poemes que havia relligat pessigant d’aquí i d’allà el disc dur del seu ordinador vell. Ja ho té això, en Ramon, es proposa jocs i reptes que només ell coneix. De fet, si algun dia us l’heu creuat pel carrer i us heu estranyat de veure com l’home reia animosament tot sol, no patiu, probablement s’havia jugat l’últim puret que li quedava a si era capaç de trobar ―abans d’arribar a la pastisseria de l’altra vorera― tres paraules bisíl·labes que comencessin i acabessin amb la mateixa vocal i que juntes configuressin una unitat lògica, per exemple. Ell és així. De lletres. De lletres pures. El que us deia. Un recull de poemes als quals havia atorgat una unitat conceptual suficient per entregar-los com un cos tancat. En recopilar-los, s’havia adonat que tots donaven voltes d’una manera o altra al tema de la mort accidental, així que en reestructurà la mètrica d’alguns, de tal manera que aquesta accidentalitat es traslladés a la forma, igual com es presentava en el fons.

Content per aquest digne treball de refregit, envià els originals respectant escrupolosament allò que dictaven les bases i se n’oblidà pensant que, total, ja estava fet. Naturalment, li vingué a la memòria el mateix adagi llatí que ara us ve al cap i que hom fa servir per expressar aquesta idea però, com li passa sovint, el pensament se li trabucà i no hi va haver manera d’ordenar i declinar convenientment les tres maleïdes paraules. «Que sigui el que Déu vulgui!» ― va acabar dient-se en veu alta, mentre tornava de correus i una noia de cabell blanc i recollit elegant se’l quedà mirant compassivament. I se n’oblidà.

Va tornar a les seves classes a secundària i al Taller de lletres de cada dijous. Aprofità per casar-se i visitar la tieta Carmen de l’Argentina. Exercí el seu dret a vot a les darreres municipals i gosà finalment deixar-se aquella mitja barba romàntica i bohèmia que feia joc amb el barret que sa mare li havia regalat pels trenta i que, fins aleshores, havia col·leccionat pols al penja-robes de l’entrada. Prologà dos llibres de companys i amics. Un li agradava força i l’altre més aviat poc. Presentava el segon a l’Ateneu, el dia que van ingressar d’urgència al seu pare i, ja veus, se’n va haver d’excusar. També accedí a compilar una edició més aviat barroera i mal traduïda d’uns contes inèdits de Borges que, ara que hi penso, encara no han vist la llum. En fi.  Havia tornat a les seves rutines i se n’oblidà completament.

Algun cop, per veure’n l’efecte, en llegia fragments als seus alumnes. Aleshores quequejava i ensopegava amb un signe d’admiració aquí, o bé una coma furtiva allà. No més de l’habitual. I als altres no els era nova la seva poca ortodòxia i escoltaven amb admiració els versos estripadament romàntics d’en Ramon que, en acabar, somreia, es ruboritzava lleument i perdia el fil de la conversa, sense deixar de rumiar. Que si segurament aquella no podia haver estat la versió definitiva, que si hi calia encara algun retoc, una subtilesa, una ombra retòrica que només s’endevinava. Naturalment, els oients aplaudien fervorosament i elogiaven el poema fins que ell canviava de tema i procurava tornar al confort de la teoria.

A casa, penjava el llapis, prenia el violí i s’entotsolava amb les sonates i partites per a un violí sol de Bach. N’assaboria especialment la gran xacona de la segona partita i pensava en Mehunin i Perlman. Estimava el soroll d’aquelles cordes a qui havia traït temps enrere, quan va prendre les lletres en matrimoni. Però tampoc no es podia estar de tornar a la caixa d’avet sempre que podia, com qui torna a una amant que es fa vella esperant, però que no guarda retrets, que guarda només la música i ofereix el barbaquí perquè s’hi encaixi mandíbula i clavícula, a poc a poc, sense pressa, encara que sigui només una estona, per petita que sigui, en què ella i tu tornareu a ser un.

Però un dia el truquen i li recorden el llibre de poemes que va enviar a les armes i ell ja veu per on van i mig somriu. Li expliquen que està entre els finalistes i la paraula l’emociona. Diria que li ha pujat el sucre perquè se sent marejat, així que s’asseu a la butaca i escolta les indicacions de la veu dolça. El veredicte final no se sabrà fins a la nit abans del banquet, al qual se l’espera amb vestit i corbata. I a ell, ja se li escapa el pensament cap a l’armari. Repassa les camises decents i en descarta tantes que no sabria dir si no li convé anar de compres. Pel que fa al vestit ho té clar. Fetitxista i mitòman impenitent no hi pensa renunciar, per atrotinat que estigui. La veu li parla d’hores i confirmacions i ara ell es mira els peus i  rumia en el fet que ningú ha parlat de sabates i decideix que el toc personal l’haurà de concedir a aquest complement. Una cosa és la literatura però una altra —igual d’important com a mínim— és el vestit de qui la fa quan els flashos dels periodistes l’assetgen amb les seves ràfegues.

De seguida que penja, marca el número de la seva dona i li comenta, així de passada, això que li acaben de comunicar. L’altra, que en estoïcisme no la guanya ningú, comença una ofensiva de racionalitat: «Quants finalistes més hi ha? Existeix la possibilitat d’accèssits? Ha transcendit si hi participa alguna vaca sagrada? Hi haurà temps per refer-se i no quedar-se amb cara d’idiota davant l’exèrcit de càmeres un cop diguin el nom del premiat? En fi. Ell l’atura perquè el sucre se li dispara definitivament, o potser és la vergonya de saber-se tan il·lús, de no haver-se ni plantejat cap d’aquells interrogants. S’excusa. Queda per dinar i penja. Aleshores corre a servir-se un conyac que reserva per les grans ocasions i s’encén un Mood que degusta tancant els ulls i respirant fons. Finalista.

Fins i tot en aquests temps de revolucions tecnològiques i de virtualitat portada a extrems de ciència-ficció, el fet de publicar continua essent el clar objectiu de la paraula escrita. En Ramon és poeta, d’aquí que presumeixi d’un món intern que es desenvolupa indefugiblement amb el bolígraf a la mà. I una mica sí que és cert. Una mica. Igual que és cert que l’escriptor busca lectors com oxigen per a les seves fulles. Però la publicació sublima aquestes necessitats. El llibre, un cop maquetat i imprès, un cop es fa realitat, converteix la ficció en una cosa real. Una realitat, és clar, que porta el teu nom a la portada. De vegades fins i tot una bona foto teva en la solapa interior. Es diu tan sovint que el llibre té els dies comptats..., i tanmateix encara no li troben substitut. Ho intenten, és cert. Però també es diu que poden arribar a molta més gent quatre ratlles penjades a la xarxa i, encara així, cada dia els diaris tornen a omplir els quioscos amb tones de paper. Ell vol aquest llibre. Vol formar part de la llista d’autors que hom associa a l’editorial. Ho vol. I ara és finalista.

Es censura. Potser ella té raó. Potser cal valorar la possibilitat que sigui, tan sols, un dels embalums, un d’aquells farcits amb què s’embolcalla al premiat de debò per tal de donar-li versemblança —igual que es posen figurants a una roda de reconeixement. Però, què collons!, el seu recull era bo. Per què hauria d’impostar ara una modèstia que mai no ha tingut? Recorda, en concret, una sextina que havia confegit més com un divertiment per enlluernar els seus alumnes dels dijous que una altra cosa, però que recollia perfectament el nus del concepte. L’ubicà al bell mig de la compilació com la tornada en una cançó pop. Una mena de single barroc que amb la seva forma deforma la resta fent-la més gran. I els dits es mouen com fent anar un arc imaginari. El presagi de l’èxit és l’èxit per ell mateix? La por del fracàs s’esdevé el fracàs mateix? Ara és finalista. Que potser li pot treure algú, això?

Durant l’àpat amb la seva dona, prefereix deixar l’ego a casa i amb el peix de l’arròs només hi acompanya temes quotidians i converses ocioses. Així i tot, ella el descobreix amb el cap a una altra banda i ell s’ha d’excusar amb el sucre que el torna a tenir una mica fora de lloc, més encara des que li van canviar la insulina. Òbviament, no li confessa que ja ha començat a escriure mentalment el que ha de ser el seu discurs de recollida del premi. Començarà amb un acudit ocurrent que encara està per venir i aleshores deixarà anar la càrrega oportuna de transcendència, citant d’entrada Gonzalo Rojas i després passejant dels clàssic com Quevedo o Rimbaud als més nous com Casas o la Wittner, per acabar, és clar, amb aquelles paraules de Borges que tant li agraden, tot allò de la literatura de cada un i de tots. I la seva dona se’l mira i li llegeix els pensaments com fa sempre. Es posa bé les ulleres, li somriu amb els ulls i li agafa la mà. «Ramon, ja has pensat quines sabates et posaràs?».

En Llurba, el seu alumne més avantatjat, el truca per anar a fer unes cerveses i ell dubta perquè espera la trucada. L’endemà és el dia de la gala i el seu telèfon encara no ha sonat com hauria hagut de sonar. Accedeix a beure amb l’amic i surt de casa convençut que les finals només les perden aquells que hi arriben. Accedeix a beure amb l’amic i surt de casa convençut que les finals només les pot guanyar un i que la història només se’n recorda del qui ha aixecat la copa. Entre la segona i la tercera botella, el mòbil tremola sobre la taula avisant que un desconegut li vol alguna cosa i ell se’l mira, com acusant-lo i s’encén un Mood i el despenja. Ell, que no és de dir mentides, salta i crida i s’abraça amb en Llurba només penjar i, pràcticament, canta que acaben de comunicar-li l’èxit. L’Èxit, així, en majúscules. I l’altre, que no sap de què li parlen, li segueix la corda esperant que en Ramon afluixi. Cambrer, una ampolla de cava! I l’escuma de la victòria que esquitxa el mocadoret de coll de l’alumne avantatjat ―que ara també salta i canta aliè a les mirades reprovadores dels veïns de taula.

No se’n pot estar de dir ximpleries i riure potser massa fort. Beu més del compte i la seva dona li va tocant la cama amb el seu genoll per avisar-lo que hauria d’anar frenant. Però ell està exultant i no se’n sap avenir de ser on és, assegut costat per costat amb algunes de les millors plomes del país i a punt per tocar el cel literari. El seu ídol li entregarà el guardó. L’Escriptor en persona. Repassa mentalment aquell discurs que fa dies que sap de memòria i el reescriu una i mil vegades —com sempre fa amb tot el que li és propi. Veu en Martori que puja les escales i s’apropa al faristol, s’escura la gola i comença a pronunciar el seu nom al mateix temps que una remor de veus, que no coneix, xiuxiuegen i els periodistes se li comencen a enramar a banda i banda i ell es corda els botons de l’americana i se’ls descorda i se’ls torna a cordar i es dirigeix amb pas decidit cap a l’escenari. L’Escriptor aplaudeix a mesura que ell es va apropant i la resta de convidats a l’esdeveniment s’hi van afegint fins a convertir el lloc en un estadi olímpic a punt per al salt. La glòria és a tocar.

El·lipsi.

La següent cosa que recorda és un trep al cap i una costella trencada, a conseqüència del desmai diabètic que omple les seccions culturals de tots els diaris del país. La seva dona encara riu ara. No se’n fot. Només riu. I ell se n’està perquè la costella el té ben acoquinat. Repassen les cròniques i les fotos: en Martori desconjuntat damunt del desmaiat, perquè ―no us ho perdeu― l’idolatrat també va acabar sobre la catifa vermella. L’Escriptor va caure sobre l’altre en intentar sostenir-lo quan en Ramon començava a perdre el món de vista. I passen l’estona mentre la infermera no arriba amb la medicació del vespre. La fama té aquestes coses. El cert és que ningú no oblidarà el seu nom per anys que passin. Miraran de no riure. L’estudiaran seriosament i en faran comentaris de text comptant-ne la mètrica i elogiant-ne el ritme, explicaran la segona joventut de la sextina i la influència de la prosa críptica de Monterrosso en els seus versos. Però, sobretot, recordaran el desmai, el desmai i aquella clatellada que li haurà d’oferir, per sempre, la Immortalitat.

#2

La veu. La seva veu. La potència de la seva veu que l’acaba de trair. I encara bo que era al camerino perquè només de pensar que li passa allà al mig, amb l’escenari sencer per al seu monòleg i els ulls de tants companys i amics, de tantes celebritats i autoritats escoltant-lo, només a ell... El primer cop que li passa. Cinquanta anys de professió i mai abans, mai, no li havia fallat el seu instrument màgic. Al contrari.

Assegut, el cos li pesa, però li pesa encara molt més la sola idea d’haver d’avisar el director. Tot just el dia de l’estrena. No troba les paraules. D’altra banda aquesta maleïda afonia tampoc no el permetria d’articular excuses, si més no orals. De sobte, es ruboritza. Imagina els altres pensant que li ha arribat l’hora, pensant que finalment el paper se li ha fet gran i el terror l’oprimeix. Ell, que va abandonar la por el primer dia. Que ha pujat a escena amb febre o borratxo i, fins i tot, sense dormir. Ell, que va actuar l’endemà que li diagnostiquessin aquell  tumor dolent a la gola. Quina por ha de tenir ell, que als vint anys ja donava rèplica a les més consagrades dives? Quina por ha de tenir ell, si s’ha fet gran entre bambolines i no coneix altra llum que la dels focus que il·luminen el seu rostre fort, el seu bigoti d’home valent i poderós, de l’home que no té por (i que, collons,  tampoc no té veu)?

S’escura la gola i empassa litres d’aigua. S’acaricia la gargamella en un gest que va aprendre del mestre. I ho prova. Prova d’emetre un so. Per petit que sigui. Res. Silenci total. Pitjor que això. Una mena d’esgarip ridícul es perd per la boca, com una ventositat mal dissimulada. I el rubor torna. Pensa si pot ser que hagi perdut el tren sense ni adonar-se’n. Pensa en el crit que li ha deixat anar aquest matí a aquell paio del pàrquing, quan ha clavat el cotxe al mig del camí, com si allò fos seu. Paciència. Déu meu! Quin mal li feia perdre mig minut aquest matí si ara hi hagués guanyat una vida? Encara que, i si aquell crit no hi ha tingut res a veure? I si és que el càncer ha tornat? O que, de fet, no se’n va anar mai, que aquell metge ximple i caduc no va fer la seva feina com cal i en comptes d’arrencar tot el que havia d’arrencar s’hi va oblidar un bocí d’aquesta bèstia que ara no el deixa dir res? No, res no, el seu monòleg!

Faria cridar l’Anna Maria, però es diu ràpid. Com s’avisa algú si no es pot parlar? I a més, la pobra es pensaria que és una broma pesada i ja no estan per bromes, amb tot el que ha passat. S’aixeca i treu el cap pel passadís a veure si hi ha algú però la gent corre amunt i avall perquè tot és a punt de caramel. El dia d’estrena, el món s’accelera i neguiteja i ningú toca vores fins que el teló no torna a caure. Veu en Pau. Tan jove! Tan ple de vida ara que crida de l’altra punta estant amb aquella seva veu: un terratrèmol sencer que surt projectat gola enllà, cada cop que parla. I ell no té veu. No li pensa dir res. Ningú no en sabrà res. La veu vindrà. I el jove intèrpret l’ha vist i li envia un somriure còmplice i ell gesticula amb el cap ara que el té per tota arma de comunicació. I se’n torna al camerino. El gran camerino d’actor principal que, com tots els altres, no és res més que quatre parets gastades plenes de les imatges d’altres dinosaures els quals, com  ell, ensumant la immortalitat, els va consumir la glòria eterna. Perquè, què és aquest camerino sinó una presó lletja i petita només per a ell, feta a mida només per a ell, sobretot per a ell que ja no en pensa sortir, si no és cridant i cagant-se amb la mare que va parir l’Assumpta que li ha cosit un vestit amb les mides de fa vint anys. I pensa: «què cony!» i es descorda la camisa i es mira el pit al mirall i veu el pit d’un home gran, que mira d’aguantar, que interpreta el galant madur, que ja ni recorda que un dia ho fou. Un pit ple del pèl que ja no té al cap. «Si n’ets de ridícul! Què faràs ara? Oblida la ràdio, oblida el doblatge, oblida la tele, oblida-ho tot. I quina altra cosa saps fer, tu?»

L’Anna Maria fa temps que diu que hauria de dir prou, dosificar-se, si més no. Ell, en canvi, volia demostrar a tothom que ni que el serial durés més que la guerra dels cent anys, ell seguiria allà com un jonc que es gronxa al vent i que es bressola amb el pas del temps —com li agrada comparar-se amb el jonc. I, quan els premis van anar caient, ell inflava aquest mateix pit i feia callar les veus incrèdules de la nena i la seva dona. Ara se’n fa creus de qui tenia la raó. Ja no té edat per aprendre’s cada dia aquest munt de línies. Ni ho imaginen, és clar, però cada dia quan li arriba el sobre amb els nous guions de la setmana, la suor comença a regalimar cor endins. I una merda que no té edat! Prova de tornar a cridar algun improperi però el mirall ple de bombetes li retorna la imatge d’un mudet, d’un mim de poble, d’un xitxarel·lo. I plora. Feu el favor de no anar-ho esbombant, però plora.

Potser sí que ha arribat l’hora que faci una altra cosa. Els del taller de dijous li riuen les gràcies i en Ramon no sembla pas condescendent, quan ell llegeix fragments (especialment adaptats per a l’exercici en concret) de les memòries que fa vora mitja dècada va començar a redactar. No cal dir que els altres li admiren més la veu del recitat que no pas allò que els llegeix, però tampoc fan cares ni esbufeguen com quan en Dani llegeix els seus poemes de núvols i suïcides. I ell les percep aquestes coses. Després d’anys davant per davant, a tocar del públic, amb tantes cares i gesticulacions, un aprèn a desxifrar els avorriments i les mandres, les admiracions i la gelosia. Un aprèn a trobar les mirades entre els milers d’ulls que et guaiten. Per això sap que no, que no deu escriure tan malament com això. Òbviament, s’absté de revelar els passatges més explícits i sucosos de les memòries als companys setmanals. Se’ls guarda perquè sap que, si els delatés, aleshores ni la veu (que ja no té) el salvaria.

Menys de mitja hora i la platea frisarà per veure el seu cos aparèixer a mesura que el vellut vermell s’enlairi cap als llums. Menys de mitja hora i serà la riota de tothom. Demà, tots els diaris del país en parlaran i on s’amagarà llavors, ell? Que parlin de tu, encara que sigui malament. I una merda! Que parlin bé, o que es fotin les crítiques al cul. Menys de mitja hora i el treball de tots aquests anys no haurà servit per a res. I si no pot parlar mai més? I si veritablement s’ha acabat? Totes les hores de ràdio i les trenta-vuit pel·lícules, de les quals com a mínim deu rodades a l’estranger, els cent quinze espectacles estrenats —que es diu aviat— i els anuncis i el nombre incomptable de veus posades a disposició d’infinits personatges que, des d’avui mateix, deixaran de parlar per sempre més. Ni dirigir, no podrà, com fan tots els fòssils reciclats. Com és possible fer de director si no ets capaç d’engegar un bon grapat de renecs des de la fosca última fila de butaques? Déu dels cels, vint minuts.

I reprèn els exercicis, tossudament. Beu. S’escalfa una infusió amb llimona i torna a beure. Els massatges al coll. S’aixeca. S’asseu. Es torna a aixecar. Passeja per l’habitació. Un pas endavant. Dos enrere. Es bressola d’una banda a l’altra. Sent les veus rere la porta com s’enjogassen pel corredor. Com, el to d’excitació, va apressant-se igual que el de les criatures quan l’hora del pati és a prop. Ell també fou una criatura. Ell també va cridar al pati d’una escola. El món era molt diferent. O potser no tant. Un quart d’hora i la veu no torna. En absolut. Ni tan sols l’esgarip d’abans no és capaç d’aconseguir ara. I el seu cap torna als versos clàssics. Sent la seva veu que li recita poesia orelles endins. I s’escolta. Merda! Ara sí que veu clar que no anirem enlloc. Si en comptes de repassar el text, dedica el poc temps que queda a conjurar els romàntics és que tot està perdut. Ben perdut.

Però la poesia i la veu van néixer al mateix temps. Perquè fins que no recità aquells versos d’amor a l’Anna Maria no existien ni una cosa ni l’altra. Potser hi havia els autors i potser hi havia les veus. Però la Poesia i la Veu van comparèixer indestriables el segon dia que va veure l’Anna Maria i va recitar, maldestrament, patètica i ridícula: «...Y entramos por el beso que me abres, y pensamos en ti, los dos, yo solo...». Havia acabat de llegir-ho casualment en un llibre que va trobar obert a cals oncles i li va semblar que li parlava i li va semblar que li recordava la dolça noia que havia vist sortint de missa, feia encara no dos dies, el record de la qual no l’havia deixat dormir. La va aturar, li va preguntar el nom i li va deixar anar Salinas, com qui escup una por que té molt endins. I ella obrí aquells ulls, com pous que encara té, i se n’anà corrents. Després, esbrinà que la noieta cantava a la coral i —mira com són les coses— féu de manera d’aportar els seus greus a aquella olla de grills. I, encara més endavant, algú li va contar que preparaven uns pastorets on ella feia —ves— de Verge Maria i, sí, miraculosament, una llarga i fosca barba postissa com la seva innocència, el convertí en el Sant Josep li recorden sovint (encara avui en dia) molts coetanis seus. Fins que, al final, la veu l’emmetzinà i la pobra no se’n pogué estar de rebre els seus afalacs lírics. Es va acostumar a aquella veu que era només seva i que, tan sols de pronunciar-li el nom, alguna mena de música li feia ballar l’ànima.

Deu minuts. Deu minuts pelats el separen de l’exili. Com quan aquell atac li posà la vida i la carrera en pausa. D’aleshores ençà, no ha tornat a fumar. Ni fumarà. Per bé que ara mateix una bona cigarreta el faria un home nou. Acceptat: amb la gola més cascada però feliç, a la fi. Com s’explica un atac de cor a algú que no n’ha patit mai cap? Deixeu-vos de collonades que la vida no se’t passa pel davant. No hi ha pas temps. Fa mal. El pit explota i l’aire no arriba. El coll pensa que alguna cosa no rutlla i el fet és que no rutlla perquè el braç comença a adormir-se i no vol jugar i, tot seguit, el cos sencer comença a ser una llosa feixuga i tant se val perquè el forat que se t’obre al pit et fa oblidar la resta. Si tinguessis esma, pensaries que et mors o que voldries viure, però el cert és que no pots perquè el pit es plega o bé s’eixampla fins a fer-se delicadament insuportable. Però sortosament entra l’Anna Maria que ho veu i li agafa la mà, i pren el telèfon, i truca, i el fa seure, i li acarona el clatell, i li torna a donar la vida —encara amb els dits abraçats sobre uns llençols impecables i desconeguts d’hospital—, i encara somriu perquè no és fins que tot s’ha acabat, i tornen a casa, i després de sopar ell s’asseu a la butaca i allarga el braç buscant el tabac, que el buit li explica que no li cal un sol retret, que no li cal ni una paraula més alta que l’altra per fer-li saber que no tornarà a respirar mai més el fum de la seva nicotina.

Cinc minuts. Un pas endavant. Cal fer alguna cosa. S’han acabat els plors i els planys. Decideix que no hi ha veu però hi ha vida. Decideix que cal donar la cara com l’ha donada sempre que ha calgut. Que ho entendran. Que ho han d’entendre i, si no ho entenen, doncs pitjor per ells. L’Anna Maria ho mereix després de tots aquests anys. Ell va acabar anant a aquella prova a la capital i ella el va seguir. Contra tot pronòstic. Fou ella qui l’envià a mostrar aquella veu a la resta del món perquè sabia que no la podia fermar a casa, que no era just que en mantingués l’exclusiva. Acabà anant a aquella prova i ella el seguí. Contra tothom. No tenien edat però tampoc no tenien cap por. S’estimaven. I els altres, és clar, han hagut d’acceptar-ho, al cap i a la fi. Que potser feien res de dolent? Que potser no han passat junts cada minut, des d’aleshores? No, no es van equivocar. El paper fou per a ell i, darrere d’aquell, n’hagueren de venir molts més. La ràdio i la televisió i el teatre i el cinema. El món sencer s’adonà que hi ha veus que no necessiten altaveus, que hi ha veus que parlen fins i tot sense paraules. I l’Anna Maria no s’ha perdut ni una sola funció, ni un sol dels seus programes, ni un de sol. De fet, quan es va posar de part de la nena, la féu esperar fins que el pare sortí a saludar i aleshores sí, aleshores un camerino infinitament més llòbrec que aquest d’ara li oferí la primera alenada entre els bravos dels actors i els crits dels tècnics.

Vinga. Que sigui el que Déu vulgui!. Es corda la camisa, obre la porta i surt. «Molta merda!». Una passa. Una altra. «Menja-te’ls!». Encara una altra. «Maestro, Maestro!» Ja és entre bambolines. S’abraça amb en Pau i la Carmen que repassen text. Envia un petó a la Cristina que entrarà per donar-li la primera rèplica i es posa rere el teló. A la marca.

Aixeca el cap. Infla el pit i deixa anar lentament l’aire per la boca compassant aquest teló que tira amunt mentre una explosió de cares aplaudint omple el teatre per darrer cop. Després d’avui, la veu —que ja ha tornat— serà altra volta i per sempre més, només de l’Anna Maria.